Literatura catalana moderna - Illes

Carles Manera, conseller d´Economia, Hisenda i Innovació del Govern de les Illes. Records de la lluita antiimperialista en els anys vuitanta ( i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l’amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica. [Continuar]

En l’article titulat "Che Guevara, teoria i acció I" publicat a Última Hora el 13 d’abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: "Els texts del Che suposen una alenada d’aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l’atur (això sí és inseguretat ciutadana…), nul× les perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d’afegir la realitat aigualida d’un socialisme irreal; i la manca d’una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui ‘slogan’ de campanya electoral". I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: "… les idees del Che no són ‘recuperables’, no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l’acció. Partint d’un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l’autor: des del tractament de problemes tècnics de l’administració financera, fins a l’obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l’economia política dels règims de transició al socialisme i l’estratègia militar de la revolució al Tercer Món".

L’article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i "marxista-leninista" del Che "en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual".

No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l’amic Carles Manera als voltants del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d’Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l’imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles "pel reformisme i el pragmatisme" que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.

Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l’esclerosi de l’esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d’ençà de la guerra civil!- que l’estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l’OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intel× lectual de l’amic Carles esdevenia quelcom d’important en el combat contra l’oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l’ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.

"La creació d’un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l’abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba" (Carles Manera)

Quina era la idea que Carles Manera tenia, l’any 1984, del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l’entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: "El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l’ àrea del Carib… No hi ha fam, ni atur, ni misèria… La creació d’un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l’abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l’imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d’ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l’illa (recentment s’ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)".

Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l’amic Carles Manera s’anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l’article que sota el títol "López Crespí: un llop solidari" Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L’article deia així: "Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se’n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n’es una excepció. Per a l’escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici ‘lingüístic’ en el sentit fisiològic de l’accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intel× lectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l’anterior, i també són gairebé sempre les mateixes col× leccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d’aquestes col× leccions. Els cacics comarcals controlen així una parcel× la significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n’està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d’autors que paguen als crítics per tal de ‘quedar bé’. Se’n podria escriure un llibre de la ‘feina’ de clans i camarilles per promocionar ‘un nou valor’, per silenciar-ne a un altre, d’oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d’obligat compliment.

‘En aquest context l’aparició de dues obres (L’Illa en calma i Foc i fum) d’un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d’esser un focus d’interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d’una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l’èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l’autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d’afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi…. Paradoxalment -o no tant- la marginació d’aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l’Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogesmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d’ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d’aquí, sí per persones de vàlua literària d’arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d’honestedat que necessita l’Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa".

En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent

Posteriorment, a ran de la brutal campanya d’alguns membres de l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l’esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac", vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l’amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m’acabava d’editar Lleonard Muntaner, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l’any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar els hereus dels assassins d’Andreu Nin). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.

Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d’abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d’embrutar la memòria història de l’esquerra revolucionària de les Illes, de l’antifeixisme combatent.

Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l’obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d’història ‘objectiu’ (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d’un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l’esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d’obrers i obreres a l’Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d’arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s’ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n’és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodoxe es troba també a les mans d’historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d’experiències puntuals.

‘A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d’assaigos personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que all’a s’indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l’articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l’autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d’una resistència probablement molt mitificada… En aquest sentit, l’estil d’Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l’obra de Serra. Són dues maneres d’exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".

Fins fa poc semblava que Ciutat de Mallorca era tan sols un cau d’esglésies, palaus i convents. L’arqueologia industrial ens permet combatre aquests prejudicis, ajudar a servar la memòria (i en molts casos recuperar-la) de la vida i sacrificis de les nostres classes populars

Posteriorment he anat seguint tota la seva llarga trajectòria professional i amb el temps he anat comentant alguna de les seves obres. Una aportació interessant de Carles Manera va ser aquella feta conjuntament amb Joan Roca Avellà i que va sortir publicada en el llibre El nostre patrimoni cultural: el patrimoni tudat (1836-1994). A Diari de Balears, dia 9 d’agost de 1997 i en la secció "Fets i personatges", vaig publicar l’article "El patrimoni industrial: la urgència d’una recuperació". Aquest article deia:

"Un dels treballs que més m’han impressionat del llibre El nostre patrimoni cultural: el patrimoni tudat (1836-1994) ha estat la ponència de Carles Manera i de Joan Roca Avellà. Em referesc al capítol ‘Patrimoni industrial perdut, cultura industrial esvaïda’ (pàgs. 185-208). Cal dir que compartesc plenament les apreciacions de l’amic Carles Manera i de Joan Roca Avellà, quan afirmen: ”… Mallorca comptà amb els seus capitans industrials, amb obres i projectes concrets, tot i que el silenci encara cobreixi, feixuc i impertorbable, la seva memòria; igualment, l’illa no fou aliena a mobilitzacions i protestes d’un moviment obrer més o menys organitzat, que prenien força a fàbriques, tallers, domicilis i caus d’esbarjo… La visió idíl.lica que seduí als viatgers vuit-centistes no és més que un fràgil mirall que es trenca quan es confronta amb indicadors objectius com ara el nivell d’industrialització de Mallorca, la composició de la seva indústria, el nombre de treballadors que depenien del sector secundari o les xifres de sortides de productes industrials del port de Palma’ (la cursiva és nostra).

‘El professor Carles Manera, en Roca Avellà i tot el grup d’estudiosos que conformen el Centre d’Estudis d’Història Industrial (entitat legalment constituïda el 1992 i integrada, des del 1994, en el Grup d’Estudis d’Història Econòmica) han treballat amb tres grans blocs d’informació: els arxius empresarials; els edificis i emplaçaments de centres fabrils; i les màquines, eines i enginys que la manufactura i la indústria empraven. El Centre d’Estudis d’Història Industrial, mitjançant els treballs publicats i els que encara han d’aparèixer, poden ajudar-nos a la comprensió d’una realitat sovint amagada. Com s’explica a ‘Patrimoni Industrial…’ (pàg. 193): ‘…la historiografia illenca i les interpretacions dels economistes no han manifestat un interès excessiu sobre temes manufacturers i/o industrials, ja que, en el seu conjunt, s’han orientat a generar un ‘producte’ històrico-econòmic que descansa en l’obstinada presentació d’una comunitat permanentment rural, amb escassos canvis a la seva estructura. En definitiva, una societat que girava sempre amb els cicles del camp, sense protagonismes l’altres sectors’.

‘Fins fa poc semblava que Ciutat de Mallorca era tan sols un cau d’esglésies, palaus i convents. L’arqueologia industrial ens permet combatre aquests prejudicis, ajudar a servar la memòria (i en molts casos recuperar-la) de la vida i sacrificis de les nostres classes populars. Mercès a aquests estudis sabem que la franja de ponent que discorre entre la Porta de Santa Caterina i el Baluard del Sitjar es convertirà, en el decurs de la segona meitat del segle XIX, en un vertader focus de localització industrial a l’interior del recinte. En el carrer de Bonaire hi trobam una gran fàbrica de filats i teixits de cotó, moguda al vapor -la primera establerta a Mallorca, el 1847-, o l’empresa de corderia de l’industrial Pericàs (una de les més importants de l’Estat en el seu sector). En el carrer de Sant Martí (avui de La Protectora) hi havia una important fàbrica de sabó i una altra de vidre. També hi destacava la proliferació de forges i tallers de construcció de maquinària agrícola i per a usos industrials (la foneria de Joan Carbonell, fundada abans del 1870). Bona part del teixit industrial de Ciutat desaparegué a conseqüència dels programes de reforma urbanística culminats a Palma durant la segona meitat del segle XX. Des d’aquestes pàgines només ens cal encoratjar les importantíssimes recerques del Centre d’Estudis d’Història Industrial tot i esperant poder llegir, ben aviat, noves aportacions d’aquests estudiosos a la nostra història més recent".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!