Literatura catalana moderna - Illes
Blog de l'escriptor Miquel López Crespí
De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans
De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans
J. Fontana, J. Guia, A. Jarné, M. Lladonosa, M. López Crespí, M. Marín, B. Muriesa, F. Rubiralta, C. Sastre i R. Usall
Per Feliu Ripoll
La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.
De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.
Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.
El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.
En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista.
Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.
Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.
També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.
Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.
El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.
Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.
Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.
Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.
I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.
En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En este llibre no s´analitza el que es qualifica com ´´l´ANOERRAMENT“d´un projecte nacional pancatalà com caldría, que Joan Fuster – que ell mateix és vanagloriava de ser pancatalanista, ens va proposar als valencians , catalans i balears a la seua obra Nosaltres els Valencians i a l´opuscle´´ Qüestió de noms i altres escrits“- clarament pancatalanista- i negacionista del Fet Nacional Valencià, que el nacionalisme valencià de principis del segle vint i dels anys trenta reivindicava l´existència d´una Nació Valenciana i d´un Estat Valencià dins d´una república federal espanyola, i que va ignorar a l´obra de Nosaltres els valencians, plantejant un àmbit nacional català, que suposavala dissolució com a singularitat històrica i nacional i una clara annexió a la Catalunya Gran de les comarques valencianoparlants- on només serien una presició comarcal, en una Catalunya unitarista i no el que podria ser una confederació d´estats catalanoparlants semblants al que va ser la Corona d´Aragó federal- i l´esquarterament del País Valencià amb la proposta i l´incorporació a Mùrcia , Castella i l´Aragó de les de parla castellana, tal i com a Nosaltres els Valencians, La dualitat insoluble deia referint-se a les comarques castellanoparlants valencianes:
´´La veritat és que , en una redistribució utòpica però racional dels pobles peninsulars, les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limitrofes amb les quals conserven una profunda afinitat: Aragó , Castella , Mùrcia“.
Va ser Joan Fuster qui va impulsar la denominació de països catalans, una denominació que alguns la varen assumir només què com una denominació per a denominar a la nostra àrea lingüistica, peró que per al nou nacionalisme pancatalà – que reivindicava que Catalunya i la nació catalana no s´acavaba al riu Ebre i a les costes de la Catalunya extricta, estava formada també pel País Valencià- les comarques valencianoparlants- i Ses Illes Balears i Pitiüses i les comarques catalanoparlants de la franja oriental d´Aragó.
Peró esta denominació -com el projecte nacional de països catalans, ha sigut qüestionat per la majoria del nacionalisme valencià, sobretot pel Bloc Nacionalista Valencià que després d´un procés de reflexió dels fracasos electorals de les tesis nacional catalanes de Joan Fuster que els partits valencianistes reivindicaven en cada elecció al PV , i del devats que es van iniciar a la societat valenciana sobre l´ambit nacional dels valencians, com resoldre el comflicte identitària, lingüistic i dels simbols valencians arran de la publicació del llibre ´De Impura Natione“´dels sociòlegs Damià Mollà i Eduard Mira, que van obtindre el Premi Octubre 1986, un llibre on és qüestionava el marc nacional català per al País Valencià de Joan Fuster i es reivindicava l´existència de la Naciónalitat Valenciana, l´obra va influir molt a que el nacionalisme valencià representat per la Unitat del Poble Valencià, el Partit Valencià Nacionalista i associacions culturals valencianistes, com van ser Tirant Lo Blanc, i juvenils com Joventut Valencianista abandonar les tesis nacionals del països catalans i assumiren el marc nacional valencià que el nacionalisme valencià de principis del segle vint i de la segona república van defensar que el País Valencià és una nació .
Altres escriptors i intel.lectuals valencianistes com son Joan Francesc Mira van qüestionar Fuster amb el seu llibre, La Nació dels Valencians, i Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franc i Ferrer i Miquel Nadal, amb la publicació del llibre Document 88, on també es qüestionava el marc nacional català de Joan Fuster i es reivindica el Fet nacional Valencià.
Peró a Catalunya, no vos assbenteu de quina és la realitat nacional del País Valencià, negant que el País Valencià és una nació – la Nació Valenciana- i continueu sense reconeixer esta realitat i veritat històrica , que a finals del segle XIV i tot el XV, XVI,i XVII els valencians, -com nombrosos documents històrics ho evidèncien reivindicaven que el seu regne el sentien com una nació valenciana.
Si de veres vos voleu i vos agradaria que algún dia el País Valencià, Catalunya extricta i les Illes Balears i Pitiüses pogueren esdevindre una Confederació d´estats, aixó no serà possible fins que deixeu de reivindicar i de defensar que la nació catalana està formada a més de per la Catalunya extricta, per les Illes Balears i Pitiüses i la problemàtica i impresentable denominació de països catalans, que al País Valencià és rebutjada per la inmensa majoria del poble valencià- que l´interpreta com una simple annexió i dissolució del PV en Catalunya i només està generant que més catalanonofobia entre els valencians, esta impresentable denominació siga abandonada i cambiada per una altra , que – per eixemple- Països de Llengua Catalana , o Catalanoparlants, al no qualificar al PV de ser un país català, ni part integrant de la nació catalana completa , no seria qualificat de representar cap imperialisme ni d´annexió del País Valencià a la vertadera nació catalana i país català: el Principat de Catalunya.
EL PAÍS VALENCIÀ ÉS UNA NACIÓ.
NACIÓ VALENCIANA.