Chopin i George Sand en la literatura catalana de Mallorca

Corambé: el dietari de George Sand i Neus Canyelles

 

 

Recentment l’escriptora Neus Canyelles ha presentat la meva darrera novel·la, Corambé: el dietari de George Sand, a l’històric marc de la Casa Catalana de Palma. Na Neus és una persona estimada i a més una brillant escriptora. Sovint he escrit articles comentant la seva obra. El maig de 1998 Neus Canyelles publicava el seu primer llibre: Neu d’agost: un llibre de memòries, editat en la collecció “Zitzània” d’editorial Di7. L’obra havia guanyat el Premi Bearn de Narrativa 1997, i de l’autora només se sabia que treballava per a l’Editorial Olañeta. Neu d’agost apareixia com un llamp de claror dins el somort panorama literari mallorquí. Posteriorment va publicar Els vidres nets i més recentment, amb la novel·la Cap d’Hornos, Premi Llorenç Villalonga de Palma, el nom de Neus Canyelles forma ja part indestriable de la nova narrativa mallorquina. No cal dir que per mi ha estat molt important aprofundir en la narrativa de la meva amiga i companya de dèries literàries. Pens que dins la nostra literatura hi ha moments d’especial interès, per la ruptura i renovació que representen envers el passat. La poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (en la lectura de la qual ens hem alletat) significà, malgrat la mort prematura del poeta, aquest moment d’especial inflexió que obri portes tancades. I així com els primers poemaris de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart ajuden a anar fugint de certes concepcions estantisses de l’Escola Mallorquina, les novelles dels anys cinquanta i seixanta de Blai Bonet (El Mar, premi Joanot Martorell 1956; Haceldama, 1959 i Judas i la primavera, Premi Ciutat de Barcelona 1963 i sobretot Mister Evasió) contribueixen amb el mateix efecte dins del camp de la narrativa, massa fermada encara (malgrat la seva vàlua indiscutible) a l’herència de Gabriel Maura, Salvador Galmés i el contradictori esperit de Llorenç Villalonga.
Pensava en totes aquestes coses el dia de la presentació de Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) en el teatret de la Casa Catalana. De cop i volta, sentint aquelles paraules encoratjadores d’una autèntica amiga i important escriptora, em venia al cap l’estreta relació que l’indret de la presentació tenia amb la meva dedicació a la literatura. Ho he deixat escrit en alguns llibres d’assaig i de memòries, concretament en Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), especialment en els capítols “1966-1968: les Aules de Poesia (I)” i “1966-1968: les Aules de Poesia (II), pàgines 21 a 27.
Escoltar les explicacions de José Monleón, Alfonso Sastre, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Jaume Adrover, Gregori Mir, Pere Calders, Lauro Olmo quan just havíem fet els vint anys condicionà a fons la meva dedicació posterior a la literatura. Les conferències sobre teatre, novel·la i poesia, sobre el necessari compromís de l’escriptor amb la societat, marcà moltes de les meves decisions posteriors. La repressió a la qual foren sotmeses les activitats culturals, les successives prohibicions governamentals, les conferències clausurades per la Brigada Social just en el moment d’iniciar-se l’acte, mostrà a tots com preocupava al feixisme la cultura i com aquesta estava de fortament unida amb la lluita antifeixista, amb el combat per la llibertat.
Mentre Neus Canyelles i Julia Barandiariain continuaven amb la presentació de Corambé no deixava de ser dramàtic constatar com han anat passant els anys, saber que ja hi ha prop de quatre dècades al darrere d’aquesta enfebrada follia que et porta a escriure llibres, articles, a participar, ben al costat de les avantguardes del teu poble, en el somni col·lectiu per un món més just i solidari. L’any passat, el 2003, s’acompliren els quaranta anys exactes de la primera detenció que vaig patir en mans de la Brigada Social per haver lluitat contra la dictadura. N’ha parlat recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas en el llibre Els mallorquins de Franco (Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2003), vegeu pàg. 142. Quaranta anys ja! No és estrany que el dia de la presentació de la novel·la, l’efecte d’aquell ambient dins del meu cervell, em portàs envers el passat, cap al moment primigeni en el qual un jove comença a obrir els ulls al món i, indefectiblement, ha d’optar per un camí o per un altre. Sense el mestratge dels intel·lectuals, dels antifeixistes i patriotes que vengueren a donar-nos la seva visió del món en els anys que van de 1966 a 1968, ben cert que no seríem els mateixos.
L’efecte real d’aquestes experiències ha estat, a banda de pastar-me tal com som, publicar cinquanta llibres en català i veure editades una vintena de traduccions al castellà i altres idiomes. Na Neus i na Julia parlaven, evidentment, de Corambé, però els mecanismes inconscients del cervell em portaven als anys en què vaig escriure Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L’amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); L’obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d’artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d’excepció (novella); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), la novel·la Corambé: el dietari de George Sand que, just en aquells moments, estaven presentant.
Recordava igualment els premis “Ciutat de Palma de Teatre 1974”, “Ciutat de Palma de Narrativa” (1991), “Joanot Martorell” de narrativa (València), “Pompeu Fabra 1984”, “Joan Santamaria 1989” (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, “Marià Vayreda” de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa “Miquel Àngel Riera”, Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre “Carles Arniches” (Alacant), Principat d’Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura “Serra i Moret 1993” de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura “Camilo José Cela”, etc, etc.
Per una casualitat de la història –o vés a saber si no és tanta casualitat – moltes de les obres editades aquests darrers anys havien estat presentades també a la Casa Catalana de Ciutat. L’historiador Mateu Morro i l’escriptor Miquel Ferrà Martorell foren els encarregats de la presentació del llibre d’assaig Cultura i antifranquisme; el llavors president de l’OCB, Antoni Mir, i l’escriptora Eusèbia Rayó s’encarregaren de parlar de la novel·la Estat d’excepció, publicada el 2001 per Pagès Editors de Lleida… L’excel·lent escriptora sollerica Rosa M. Colom va ser la que parlà de forma prou elogiosa de La ciutat del sol, una història d’aventures i de pirates que parla del viatge imaginari d’uns mallorquins del segle XVI a la recerca d’un món inexistent: el món on, en teoria, segons explicaven jueus conversos i heretges perseguits per la Inquisició, no existiria la injustícia…
No estaríem en el mateix indret de la història, donant voltes, com els cadufos de la sínia, al mateix, idèntic objectiu? Des dels esclaus sublevats que comandava Espàrtac, fins al nostre Joanot Colom de les Germanies, passant pels esquerrans afusellats per la reacció l’any 1936 i la tràgica postguerra mallorquina… no som sempre els mateixos “pirates”, que dirien els criats intel·lectuals de els nostres classes dominants, anant a la recerca d’aquell país que “mai no hem fet”, en paraules de Raimon? En la novel·la La ciutat del sol… ¿parlava del segle XVI, dels rebels del passat o, com sol passar moltes vegades, la novel·la, l’anècdota, era una simple excusa de l’autor per a descriure el seu difícil present, les dificultats actuals, els entrebancs que, per aconseguir el seu alliberament nacional i social, té encara el seu poble?
Però érem a les darreries del mes de juny del 2004 i, en aquella hora de l’horabaixa, Neus Canyelles i Julia Barandiariain presentaven Corambé: el dietari de George Sand, la segona novel·la que, en relació als dos famosos personatges i la seva estada a Mallorca, havia publicat enguany. Era qüestió de “situar-me”, escoltar amb cura el que deien del llibre. Com he dit una mica més amunt, l’ambient històric de la Casa Catalana, tan lligat a la meva vida, havia fet volar la meva imaginació més de quaranta anys endarrere, just quan començava a covar, en el meu interior, la dèria literària com a forma de resistència, que dirien els situacionistes, contra la banalitat, primer del feixisme i, ara, de la postmodernitat i la seva execrable cort de servils i menfotistes, el menyspreable exèrcit de paranoucentistes que malden per desertitzar la cultura catalana a força d’intencionats oblits, silencis i marginacions. Recordem l’actual “exili” forçat de l’obra i l’exemple d’intel·lectuals com Gabriel Alomar, Joan Fuster, Salvador Espriu, Pere Quart i tots aquells que han volgut ajudar a bastir uns Països Catalans lliures i sobirans.
Tornava a Neus Canyelles, vital realitat de la cultura catalana a Mallorca. Una obra i una escriptora cabdal per a copsar l’embranzida de les nostres lletres en els finals del segle XX i aquests tèrbols començaments del XXI. Aquest efecte de ruptura, d'”inici de ‘nova època'” em vengué al cap de seguida que vaig acabar de llegir Neu d’agost. Neus Canyelles no sols feia seva la rica experiència de la narrativa nord-americana. Sovint i, des d’angles ben diversos, ens aporta un to equivalent a un Kafka o un Joyce dels nostres dies. Neus Canyelles reflecteix de forma magistral tota la buidor de la postmodernitat. És la generació posttransició, els joves alletats en la nova societat “democràtica” sorgida dels pactes amb els franquistes reciclats i tota mena d’oportunistes i vividors del romanço. Ara som ja ben lluny del relat talment com l’entengueren Balzac, Tolstoi o Dostoievski. I a milers de quilòmetres de la concepció de literatura sorgida del Congrés de Cultura Catalana: aquella literatura nacional-popular a l’estil gramscià que tant engrescà els escriptors de la meva generació (Jaume Fuster, per citar un personatge emblemàtic dins d’aquesta línia). La generació de Neus Canyelles (recordem que va néixer l’any 1966 quan nosaltres ja en feia tres que patíem regularment els brutals interrogatoris de la Brigada Social de la dictadura i de la Guàrdia Civil) no ha tengut la necessitat subjectiva i vital d’entendre la cultura com un aspecte més de la lluita cultural per la llibertat de la humanitat (el combat contra la banalitat burgesa dominant). La qual cosa no vol dir que la literatura de Neus Canyelles no sigui un esmolat estri de subversió. Ben al contrari: nosaltres pensam que, en la conjuntura actual, és el fals ruralisme, la repetició de tòpics culturals, els vicis heretats de la generació dels anys setanta (l’adaptació al poder de molt d’ells; la manca d’investigació formal; el seguidisme vers els falsos camins marcats pels “mestres”…) és el que més perjudica la literatura mallorquina contemporània. Era necessària una revolta del tipus que planteja Neus Canyelles per emparentar definitivament amb Rimbaud, Lautréamont i Jean Rhys, amb Cézanne i Picasso, amb Van Gogh i Strindberg, lluny de l’escolàstica noucentista i l’actual neonoucentisme que domina les nostres lletres en mans d’un reaccionari mandarinat que barra el camí vers la renovació i la subversió.
La presentació de Neus Canyelles va ser, doncs, una mostra d’amistat i solidaritat que no oblidaré mai. Julia Barandiariain s’encarregà de llegir-ne els fulls escrits per Neus Canyelles. Vet aquí, el que digué en aquella horabaixa de juny: “Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l’enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d’aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l’escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l’únic refugi possible per a la seva ànima. Des d’allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l’envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l’ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l’ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat ‘voler anar sempre més enllà del que estava permès’.
‘I realment ho va aconseguir: va ser l’escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l’amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novella, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d’home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva ‘bohemia privilegiada’, juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.
‘El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s’ha separat i que no li agrada gens?
‘Ara s’adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l’escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m’he quedat amb les que parlen d’una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novelles i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novelles històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l’escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d’una veu narrativa clara i sense traves.
‘Record que fa poc més d’un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin.
‘Crec que aquest és el principal indici que un tema o uns personatges poden arribar a convertir-se en els companys de vida i de treball d’un escriptor. De vegades, un s’hi implica tant que quan s’aixeca al matí ja no sap distingir ben bé quina vida és real. Supòs que pot semblar exagerat -i certament ho és-, però puc assegurar que és possible.
‘George Sand va viure empesa pels seus desigs de llibertat i justícia en el món. Pel que fa a la part personal com a escriptor -i jo crec que també en aquest aspecte s’agermana amb Miquel López Crespí-, desitjà sempre la professionalització del seu ofici, cosa que aconseguí.
‘Sand va ser el que s’anomena una ‘persona avançada al seu temps’. La seva presència ja suposava un escàndol per a moltes mentalitats. Només cal recordar, en aquest sentit, la seva estada a Valldemossa l’hivern de 1838. I jo pens que un segle més tard hauria escandalitzat igualment. Gosaria dir que encara avui en dia no seria entesa. De petita jugava i s’imaginava que era una fada vinguda a posar la pau al món. Ara, tristament convençuda que això ja no és possible, es reconforta amb la darrera arma que li queda i que és, segurament, l’única de què disposat sempre: Diu: ‘Encara puc escriure, que és el que més estim en la vida’.
‘Sé que el nostre escriptor d’avui podria signar també aquesta frase, perquè ell mateix em digué, durant aquella visita a la qual m’he referit, que no pot separat la seva vida dels seus llibres, que ell és els seus llibres.
‘Corambé és un déu, ‘un esperit que m’acompanya en els moments de dissort’, diu l’escriptora: ‘Li vaig dedicar un altar propi al jardí, just a l’entrada del bosc que ens envoltava. Era el primer temple aixecat a l’amor, a la naturalesa, a les forces tellúriques que ens dominen. Un déu de la passió…’.
‘En acabar el llibre em vaig demanar si aquest Corambé no podria ser la literatura, l’escriptura més concretament. Aquest déu que salva els qui escriuen. Cadascú compta amb el seu temple particular que, a més, va canviant al llarg de la vida. Si Corambé era la seva companyia, aquesta havia de ser per força la passió literària.
‘Escollir un personatge literari però real alhora té els seus inconvenients, és una forma arriscada de treballar, però també et permet imaginar-te el personatge amb tot detall, intentant arribar a una ànima que ha viscut en el mateix món. És com disposar d’un esperit afí i caminar junts per un terreny segur. Miquel López Crespí, que coneix molt bé els mecanismes necessaris per fer-ho, ens ha donat la seva visió de George Sand, una dona molt intelligent que, com tothom, s’equivocà i també va saber què són els remordiments. I quan, a la fi del seu temps, rememorà tot el seu passat, s’adonà definitivament que Nohant tampoc no era un possible refugi i es preguntà: ‘Serà possible que la vida sigui tan sols una absurda persecució dels dies en els quals hem estat autènticament feliços?’.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *