Antoni Vidal Ferrando i la poesia catalana de Mallorca

Antoni Vidal Ferrando i la poesia catalana de Mallorca

Miquel López Crespí i la poesia mallorquina contemporània: Revolta (1)

Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor

 

 

 

Me’n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me’l presentàs, aquella nit, ingènuament, m’imaginava que en Miquel devia ser un d’aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d’escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m’hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l’altruisme ni per l’intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d’un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l’autor d’aquells versos d’Els poemes de l’horabaixa en què López Crespí intanta “escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l’aroma salabrós del vent”. En canvi, no crec que ho pogués ser d’una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l’altura literària i humana d’un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després d’haver guanyat més de dos-cents premis, i d’haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d’una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l’ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual.
Revolta és un homenatge als poetes xinesos que deixaren escrit amb quins estralls ha anat avançant el curs de la història. Té la mateixa claror, la mateixa profunditat, la mateixa dinamita, el mateix ànim de viatjar pels laberints del cor de l’home que tingueren Zheng Yue, Libo o Wang Shinzhen. Miquel López Crespí fa ressuscitar la veu d’aquests mestres, i de molts d’altres, per recordar-nos que, més enllà de les cultures, de les geografies, de les estirps, hi ha una fatalitat universal que perdura. Mils d’anys de civilització no han pogut acabar amb les fronteres, amb les intrigues, amb els mandarins, amb la guerra, amb el servilisme, amb la ignorància, amb les lleis injustes, amb les camarilles, amb la manipulació de les consciències.
El tema de Revolta és la mateixa història, tots els mals que han anat emergint d’una manera cíclica des de l’episodi de les cavernes, i que tenen un denominador comú: el poder. Darrere el seu estigma, s’hi oculten les càrregues de la cavalleria, els excessos dels recaptadors d’impostos, la caputxa del botxí, els decrets exterminadors, els tresors dels palaus i dels temples, l’estratègia de les espases, les teranyines del dogma, les biblioteques imperials, les obres faraòniques, els artistes de la cort, la sang que fan córrer els mercenaris i la soldadesca. Tot ben vigent, com la indefensió humana.
No cal ni dir de quin costat està l’autor del llibre. “Ningú no valora la saviesa del pagès, / del pescador, / de la vella que coneix la utilitat de les herbes del bosc”, ens diu. Però ell dí. Ell no és dels que obliden fàcilment els orígens. Ni dels que prosperen a costa de claudicar. Per això, a hores d’ara, encara pot escriure: “Mai de ma vida… / …al casament de les princeses / he fet de bufó / recitant versos a les joies / que porten al coll. / )Com volíeu, / doncs, / que em fes mereixedor de les deixalles / que cauen de la taula dels amos?”.
És una sort tenir amics que ens ajuden a fer camí pels blancs i negres de la literatura i de la dignitat personal i collectiva. Mentre existesquin creadors com Miquel López Crespí existiran possibilitats.

(1) Revolta (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2000)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *