Els anys de la Nova Cançó i de la lluita contra la dictadura

Crònica sentimental dels anys 70
Els anys de la Nova Cançó i de la lluita contra la dictadura

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

 

Ho comentàvem amb Mateu Ferragut, el nostre Secretari General.
-El règim es descompon, dividit entre les faccions que el volen reformar i el búnquer més extremista encapçalat per Blas Piñar i els dinosaures de Falange Española. Alguns comandaments de la policia pensen que, possiblement, alguns dels detinguts per activitats contra el franquisme poden arribar a esdevenir ministres, directors generals i, qui sap!, caps de la Guàrdia Civil i dels futurs serveis d´informació. Sens dubte, vivim un moment històric summament contradictori. Per una banda afusellen, com ho feren el setembre de l’any passat amb els membres d’ETA i FRAP; per l’altra, deixen que PSOE i PCE guanyin cada vegada més espais d´actuació. Pareix que tenen instruccions precises i comencen a saber amb exactitud matemàtica quines organitzacions han de perseguir i quines han de deixar que vagin fent sense entrebancs.
Mateu tenia raó.
Ho havíem debatut moltíssimes vegades. El canvi que s’apropava, la pseudollibertat controlada que s’aniria establint a poc a poc no tendria res a veure amb el que el poble exigia. El guió s´escrivia en secret, en accelerades reunions entre els hereus del franquisme i la pretesa oposició. Res de poder popular, democràcia directa, consells obrers com a Vitòria.
Per això mateix la reforma, els pactes per les altures.
Però el temps canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d´esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L´estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada”? Impossible aturar un riu que se´n porta tot el que troba pel davant! I les manifestacions? Què fer per controlar els milers de persones que sortien al carrer disposades a acabar amb la gèlida foscor que ens encerclava? Dir a la policia i la Guàrdia Civil que no estalviassin bales? Matar cada dia? Disparar als obrers en vaga, als treballadors i estudiants que desafiaven les prohibicions? La burgesia espanyola, àvida per aconseguir entrar a la Comunitat Econòmica Europea no podia consentir que el règim que li havia donat tants beneficis fos considerat bàrbar i salvatge. Amb la desaparició del general ja no hi havia possibilitat de fer marxa enrere: s’avançava cap a un canvi de façana, es consolidava un nou tipus de relacions polítiques i laborals o tot l’edifici, bastit amb tant d’esforç i tanta sang, s’esbucaria definitivament.
Perfilàrem els darrers detalls de la campanya per l´Amnistia total amb Mateu Ferragut. Combinaríem l’acció de les cèl·lules del partit amb una ofensiva dins la Plataforma Democràtica on, després de nombrosos impediments, havíem estat admesos com a observadors. Era evident que l’organització no es volia comprometre amb una política cada volta més claudicant. Però ens interessava estar informats de les accions (o de la manca d’accions!) dels fantasmals grups integrats en l´inoperant organisme polític. A la darrera reunió del Comitè d´Illes ja teníem acordades les passes a donar: en un determinat moment, just després de la nostra entrada a la presó, demanar que la Plataforma organitzàs un míting i una manifestació per l´Amnistia, a favor dels detinguts polítics. Sabíem que, després de la manifestació del 12 de novembre, aquell estrany i fantasmal organisme no volia convocar cap demostració antifeixista. La lluita de novembre havia estat impulsada per la base, pels grups més esquerrans, els que comprometeren els carrilistes en l’acció. Després dels enfrontaments amb els grisos a la plaça d’Espanya, els partits que negociaven amb el règim s´atemoriren. L’esperit combatiu del poble encara no estava anestesiat i, als cops de la policia, els manifestants respongueren amb llançament de pedres i amb les taules i cadires dels bars dels voltants. Quan provaren de dissoldre la manifestació amb gasos, la gent, decidida, retornava els pots a les forces repressives. De forma imprudent, la policia no portava màscares. Un error que els va costar prou car! Els enfrontaments a la plaça d’Espanya i les avingudes es perllogaren durant hores. Treballadors i estudiants aturaven la circulació i, en alguns indrets, es provaren de bastir barricades amb els cotxes aparcats a la voravia.
Hi hagué un munt de persones detingudes i apallissades.
Tots els partits de la Plataforma, exceptuant maoistes i estalinistes, volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat.
Alguns companys eren crítics amb la nostra entrada als organismes unitaris. Però a nosaltres ens serví moltíssim poder ser testimonis dels plans de la Plataforma, de tots els seus silencis i claudicacions. En adonar-se’n de l’error comès admetent la nostra presència, provaren de treure’ns. A vegades, quan havien de concretar alguna nova malifeta, es reunien en secret. No ens avisaven de la trobada i, com còmplices d´un vergonyós robatori, ho decidien tot entre el naixent PSOE i el PCE.
Els més intel·ligents en el control i utilització dels fantasmals organismes eren els carrillistes. Mitjançant els seus trucs de prestidigitador, sempre tenien majoria. Com s´ho feien? Quin era l´infalible sistema inventat per no perdre mai cap votació?
L´engany era summament senzill. Inventaven nombroses organitzacions de “masses”, sigles copades pels seus militants. Per això sorgiren les “dones democràtiques”, els “advocats per la democràcia”, “el jovent antifeixista”, els membres de l´”Ateneu Cultural Balear”, les “organitzacions de barri d´aquí i d´allà” i, per a reforçar aquesta infinita bateria de grups, ho remataven amb la compareixença de membres de CC.OO, sindicat que ja començaven a controlar, una vegada depurats els elements problemàtics provinents d´altres partits.
No sabíem si riure o plorar en veure tanta ridícula manipulació.
Sense adonar-se del que feien, havien confiat poder neutralitzar-nos amb les seves obscures maniobres. Pensaven que la nostra radicalitat no procedia d´uns principis ferms, difícils de tombar. Imaginaven que, una vegada sortíssim de determinada marginalitat, en constatar els avantatges de participar en la reforma, aniríem moderant les nostres actituds, renunciant, a poc a poc, a les reivindicacions considerades “extremistes”.
Mai no s´havien errat tant!
Mateu tenia preparada una trampa prou intel·ligent, si el jutge decidia el nostre ingrés a la presó. Presentaria a la Plataforma una proposta d’activitats concretes per aconseguir l’amnistia total i, en cas de no ser acceptada, denunciaríem una vegada més la manca de combativitat dels seus membres.
Ens expulsarien? No ho sabíem. El que volíem era combatre a fons els oportunistes que s´amagaven rere la fulla de parra de la “reconciliació” amb els assassins per a poder instal·lar-se a recer del poder.
Santiago Carrillo sabia a la perfecció els guanys immediats, els privilegis econòmics que la democràcia de tipus occidental comportava per a qui acceptava el sistema. Nosaltres érem massa innocents i mancats d’experiència en tot allò. Però els partits dits comunistes de França i Itàlia feia anys que s’havien adaptat al més barroer electoralisme. Un exèrcit inabastable d´oportunistes romania situat als ajuntaments, als sindicats i al Parlament garantint sou i privilegis a milers de dirigents de primera, segona i tercera categoria. La política deixava de ser una eina de transformació de la societat per a esdevenir un ofici qualsevol, una manera de viure d’esquena dreta amb l´única feina d’aixecar el puny el Primer de Maig i convocar alguna manifestació controlada. Aleshores, les burocràcies oficials aprofitaven el moment per a vestir-se amb texans, i posant-se el mocadoret vermell al coll. Un dia de fotografies per a la premsa! Un ritu sense cap mena de transcendència que només servia per a decorar la façana repugnant de la buidor i la injustícia. Els vividors de la mentida, dalt les tribunes oficials, havien oblidat feia dècades la lletra de la Internacional. Movien els llavis, fent creure que cantaven. Però si s´haguessin aturat els altaveus, la música enllaunada que feien sonar enmig de places i carrers, tan sols hauríem pogut veure unes titelles obrint i tancant la boca, sense pronunciar paraula.
Teníem tan poca confiança en l’actitud solidària de la Plataforma Democràtica que el nostre secretari general ja tenia redactada la declaració que publicaríem l’endemà de la negativa a actuar de forma valenta i decidida.
Mateu me la va mostrar. Volia saber si trobava necessari avançar esdeveniments i, sense perdre temps, portar-la a la impremta de Margalida per editar-la.
La vaig llegir atentament.
Era, en efecte, un resum de les discussions en el Comitè de Direcció. El Secretari General havia sabut resumir de forma sintètica i adequada la necessitat de no cedir just en els moments en què amplis sectors del poble es posaven en marxa per iniciar un nou camí. Si queien en el parany dels pactes, es rompria l´estreta unitat aconseguida a barris, hotels, fàbriques, camps i mines, facultats i instituts. Res més útil als interessos dels qui ordien la reforma que consolidar la divisió sindical i política dels treballadors. S´ha de recordar que encara no existien els sindicats reformistes tal com els coneixem ara. Malgrat la repressió –els obrers assassinats a Vitòria i altres indrets!– el poder de les assemblees, dels comitès de fàbrica, la unió dels jornalers sense terra a Andalusia, havia arribat a ser tan enorme que atemoria els oportunistes.
La declaració explicava els motius pels quals abandonàvem la Plataforma. No volíem col·laborar ni un minut més en aquella mascarada! Si no volien fer res concret per l’amnistia total i per la llibertat de tots els partits d’esquerra, ho denunciaríem sense contemplacions. La seva actitud era cada vegada més erràtica i sectària. D´on sorgia aquella ràbia visceral contra els revolucionaris, malgrat que alguns fossin de procedència cristiana?
Els Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado, el rei Borbó, els membres de la patronal, podien respirar alleugerits. Era la mateixa esquerra qui feia la feina bruta d´acabar amb les idees de poder obrer i popular, la memòria de la guerrilla antifranquista i dels nostres morts i torturats.
Vivíem espantats, sense arribar a creure el que constataven els nostres ulls! Com era possible caure tan baix? A mesura que el poder els anava lliurant petites àrees de protagonisme (permetre mítings, autoritzar certs actes polítics, disposar de les més diverses tribunes a la premsa i ràdio…), les seves riallades eren més obertes i ostentoses.
Sovint, després d´una reunió o d´una acció enmig del carrer, ens entristíem.
Alguna cosa no rutllava i no sabíem per on entrava l´aigua a l´interior del vaixell. Preocupats, ens fèiem preguntes que ningú no contestava. Si la reforma naixia enmig de tanta podridura… quins graus d’abjecció ens reservava el futur? Què arribaríem a veure?

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *