És evident que ni Pablo Iglesias ni Podemos són ara el que eren quan va nàixer aquest projecte al gener de 2014.

Ni quan un desconegut Pablo Iglesias sorprenia als espectadors nit sí, nit també, en les tertúlies de La Sexta amb la seua ben estudiada i argumentada diatriba política. Ni quan les enquestes electorals prèvies a les eleccions al Parlament europeu amb prou feines li donaven possibilitats d’arribar a obtindre algun eurodiputat.

Podemos s’ha convertit a hores d’ara, passats només uns pocs mesos de tot allò, en un partit polític al que sorprenentment la majoria de les enquestes assenyalen com una alternativa real de govern al PP i al PSOE, tot i tindre encara una estructura pràcticament inexistent en una bona part del territori espanyol.

Enfront d’un programa decididament (castís)-neoliberal com és el del PP, o soci-liberal com és el del PSOE, la proclama política de Podemos ha anat mutant camaleònicament la seua posició des d’una postura de ruptura amb el sistema polític i econòmic capitalista, amb un discurs bastant buit de contingut que podia intuir-se d’alguna manera proper al marxisme, a assumir un programa econòmic de caire socialdemòcrata (elaborat per dos destacats catedràtics d’economia i de polítiques públiques com són Juan Torres i Vicenç Navarro), en el qual la ruptura inicial i les crítiques a l’economia de lliure mercat ara es matisen molt.

I ha canviat també la seua postura d’alineament amb els innegables avenços socials produïts en els països que han tingut processos revolucionaris i constituents a l’Amèrica llatina, com ara la Veneçuela d’Hugo Chavez i Nicolás Maduro, per ara mirar cap a un altre costat cada vegada que són preguntats per la seua opinió al respecte. Recentment Orlando Romero, un analista polític de Ràdio Nacional de Veneçuela, acusava Pablo Iglesias de “despotricar i negar com Judes qualsevol relació amb el règim bolivarià“, i afirmava de Podemos que “s’ha tornat un altre te amb llimona prefabricat i domesticat de la política espanyola“.

I també ha capgirat la seua definició ideològica. Abans Podemos era d’esquerres, però ara no és “ni de dretes ni d’esquerres“. Es a dir, ha esdevingut un partit conegut en l’argot de la politologia com “abarcalotodo“, un partit disposat a captar votants a la seua dreta i a la seua esquerra de la seua posició ideològica real.

I també, com no, ha canviat en la seua postura cap al Dret a decidir a Catalunya. D’un suport decidit a respectar la voluntat dels catalans que eixira de les urnes, a no pronunciar ni una sola crítica cap al govern de Rajoy ni cap als tribunals pel processament d’Artur Mas i de dos dels seus consellers, i a mantenir una postura decididament proselitista de voler una millor “integració” de Catalunya a Espanya, sense fer cap esment a les nombroses i contundents raons que han motivat la gran desafecció que n’hi ha en una important part del poble català cap al regim politic espanyol.

Però amb tot això, al meu parer en Podemos s’ha produït un canvi fonamental, “el canvi” com el qualificaria jo. Un CANVI amb majúscules que amb seguretat explica el que de inexplicable tenen tots els altres canvis anteriorment descrits: el fet que ara Podemos s’ha convertit en una alternativa real de poder, segons indiquen la majoria de les enquestes.

Una cosa que ni els seus dirigents, ni els seus militants, ni els seus simpatitzants, ni els seus detractors ni l’opinió pública, política i mediàtica en general no podrien ni haver sospitat un minut abans de començar a conèixer el resultat de les passades eleccions europees.

Podemos és una flexió verbal, una conjugació del verb PODER.

I les coses vistes des d’una hipotètica (encara) posició de poder polític dins d’una democràcia parlamentària occidental plena de tics d’un no llunyà passat franquista com és l’espanyola, els ha fet reflexionar per donar un gir oportunista al seu discurs ideològic, per tal d’atraure el màxim nombre possible de votants descontents de diferents partits polítics, i per tal de reclutar votants “zombies” acostumats a exercir una abstenció electoral crònica com a manera de càstig o de mostra d’indiferència cap a un sistema i una classe política de la qual no se senten representats.

Però en aquest canvi de discurs també han portat molta cura en no molestar als poders fàctics que han dominat tradicionalment el panorama polític i social espanyol al llarg de generacions. D’ací les molt matisades o quasi inexistents crítiques cap a la monarquia borbònica (sorprenent en algú que fa gala d’assumir els valors republicans), cap a l’Església (Pablo Iglesias ha lloat darrerament els discursos del Papa Francisco I, i fins i tot l’ha convidat a vindre a casa seua a Vallecas) i cap a les grans corporacions financeres.

Monarquia, Església i Banca són institucions molt poderoses amb les que Podemos sap que no va a competir en el camp de batalla electoral, i a les que algú que aspira a governar algun dia el “cortijo espanyol”, o influir decisivament en la formació del seu govern, no es pot permetre el luxe de tindre en la seua contra. D’ací el seu discurs tebi i elusiu sobre ells.

Perquè la democràcia de Podemos ara sembla ja acabar a on comencen els seus interessos de poder, el mateix que passa amb la resta dels partits polítics que formen part del joc d’aquesta falsidemocràcia espanyola. Però ara Podemos, igual que els altres, ja és part de la casta que tant critiquen.

I que dir de la seua postura pel que fa al Dret a decidir dels ciutadans de Catalunya?

Un partit que aspira a governar Espanya, repetisc, Espanya, sap molt bé que no es pot permetre el luxe de perdre un territori que representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’eures anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i que rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Definitivament Catalunya ja no és negociable per a Podemos, perquè l’Espanya que Podemos vol governar no seria viable econòmicament sense Catalunya. I Podemos ben ho sap això. De ací que el Dret a decidir del poble català acaba on comencen els seus interessos com a un partit que, ara sí, aspira a governar Espanya.

Podemos, definitvament, s’ha convertit en casta política.

Però també en casta nacional espanyola. Aquesta casta que sempre ha defensat la supremacia de l’estat únic i unitari i la submissió política i financera dels seus territoris perifèrics a la seua capital, Madrid. Per aquest motiu, en el seu discurs no els hem escoltat mai ni una sola crítica a l’espoli fiscal que pateixen els catalans, però també els balears i els valencians, de manera crònica i estructural.

Ni una sola paraula sobre aquesta situació tan injusta, perquè la seua visió de l’estat ho és des del centre, des de Madrid, i ells saben que per a poder continuar amb aquest model d’economia financera i especulativa i amb la cultura instaurada del subsidi, tan característiques del règim polític espanyol (característiques que ells no pensen combatre ni canviar), cal que es mantinga l’estatus quo de aportadors i receptors, que en el nostre cas és clarament d’explotats i explotadors.

És aquesta lògica cap a Catalunya de Podemos la que va fer que durant el discurs que va pronunciar en la seua darrera visita a Barcelona, Pablo Iglesias atacara a Artur Mas, un president elegit democràticament i imputat precisament per traure les urnes perquè la gent votara. Però també a David Fernandez, políticament situat a les antípodes d’Artur Mas, a qui va criticar de manera solapada però indecent per la seua abraçada amb Mas. Una situació puntual treta deliberadament de tot context.

Alhora, a Pablo Iglesias no se li van sentir crítiques explícites, per exemple, ni cap Fainé ni cap José Manuel Lara, aquest últim amo de La Sexta, la televisió que l’ha llançat a ser una estrela mediàtica de la política espanyola. És clar que ells no seran rivals a qui disputar vots a Catalunya, que són unionistes com ho és ell i que li interessa tindrel’s de costat, però no enfront. Però Artur Mas i David Fernandez sí que seran els seus rivals en les urnes.

El gran error, o potser ha sigut una estratègia ben calculada per Pablo Iglesias respecte a Catalunya, ha estat el voler associar deliberadament en el seu discurs el independentisme amb la burgesia i la “casta” política catalana, i això amb la corrupció del partit del president Mas.

Però el independentisme, el moviment popular pel Dret a decidir i per la independència, no és casta, ans al contrari, és regeneració i és ruptura amb un regim polític i monolític de baixa qualitat democràtica i farcit de tics franquistes com és l’espanyol, i també vol ser ruptura amb el seu equivalent a Catalunya.

La lògica de Podemos es una lògica netament immersa en la dinàmica que ha caracteritzat tradicionalment a la casta política espanyola, amb un discurs articulat a Madrid de tarannà estatalista i pactista-reformista, amb una calculada indefinició cercada amb el principal objectiu de captar vots i arribar al poder de la manera més ràpida possible.

València, a 29 de desembre de 2014.

Blog La pella mecànica (VilaWeb)