Anhel Enorme
Bloc d'Helena Morén Alegret
Sebastià Roure: ?Conec el valor de les paraules, el cant i el crit. Tots són iguals dins meu?
Hi va haver un temps en què vaig sentir que la poesia respirava d’una
manera menys programada que ara (suposo que perquè jo també ho estava menys…). D’aquella època, ja fa deu anys,
recordo una persona que tenia, en locals com l’Heliogàbal de Gràcia,
una segona casa: el pintor i poeta Sebastià Roure (1946-2006). Una
fotografia seva d’Albert Pijuan i alguna pintura del mateix Roure
encara el recorden, almenys als qui el vam conèixer, cada vegada que
passem pel bar del carrer Ramon y Cajal.
No sé quin dia vaig conèixer en Roure; de fet, el vaig veure sempre com
un personatge habitual: de moltes nits a la barra de l’Helio fins a
altes hores de la matinada, demanant una cigarreta o algun glop de més,
o bé en recitals de poesia d’ell amb els seus músics i amics, o bé en
recitals d’altres poetes amb la seva gravadora analògica, relligada la
tapa amb gomes de pollastre (què se’n devia fer de les cintes gravades
en k7?). També recordo un dia que me’l vaig trobar i el vaig saludar a
la porta del Museu Picasso. O arreu, quan parlava amb l’Enric Casasses
i la meva amiga Mireia…
Aquest any s’ha editat Fem fems. Sebastià Roure (Roure Records), un
‘disc d’amistat’ que recull ‘poemes que el roure volia gravar musicats
(i que) han estat obligadament fets sense la seva presència’. Hi
participen Julius Name, Marc Valls, Àlex Miró, Agnès Prats, Stella
Hagemann i Enric Casasses.
L’any 2006 Roure Edicions ja va editar Text del Pit-Roig, on es poden llegir alguns dels pensaments de Roure escrits l’any 2001 entre Canet d’Adri i Barcelona. M’agrada aquest fragment:
“(···) (Acabar el quadre de l’Enric Casasses i Figueres; seguir la sèrie de pastells-pastís amb record d’en Marc Valls, preparar els treballs per omplir el local de l’Albert Pijuan abans de l’uh de Maig.) Gaudeixo del treball del mestre Joan Miró, de la biografia del Che Guevara, dels cants dels ocells i el vol de les papallones. Pateixo la incertesa dels infants, l’esclavitud de l’obrer explotat per persones sense humanitat. Junts anem fent camí sense moure’ns, car el cor és llarg i ample com la bola del món”. (pàgs.13-14)
De l’any 1999 tinc el recull Paraules i dibuixos, on apareixen alguns dels poemes que solia recitar, com aquell “De dia en dia”, on li recordo la veu dient ‘…però cor i veu/ hi vaig posant’ o ‘laboro la paraula/ amb por d’aprenent’.
“De dia en dia”
De dia en dia
poques passes faig
però cor i veu
hi vaig posant.
Oïdes d’antiga memòria
Recordaran
el plàcid temps
on jo vivia,
abocat a la claror
d’un finestral
sempre obert.
Sorolls de feixuc treball
acompanyaran
les lentes hores,
en el cel claror d’estiu
dins la cambra
antics treballs
per recordar
el temps que va ser.
Ara, assegut en cadira
de fusta,
laboro la paraula
amb por d’aprenent.
El seu recitar era, com dir-ho…? Entre un crit de lluita i el lament d’algun pres, en una barreja que explotava en un clam de llibertat. Roure el veig com un bluesman català… O com el Petit indi de l’última pel·lícula de Marc Recha…
Cito el blues perquè vull encabir algunes cites del documental Home of the Blues, de Martin Scorsese.
S’hi diu: ‘les arrels d’un arbre no fan ombra/ el blues és igual de profund’.
S’hi explica: ‘les primeres cançons blues parlaven de dones per parlar dels caps de les plantacions: ‘la meva dona em tracta malament’…
Es respecten els griots i ensenyaments tan bàsics com: ‘Pots raptar les persones, pots treure’ls la roba, pots prendre’ls el calçat, pots treure’ls els seus noms i posar-ne uns altres. El que vulguis. L’únic que mai podràs arrebassa’ls és la seva cultura’.
O es recorda el ‘caçador de balades’ Alan Lomax, que va escriure abans de morir: “Quan tot el món estigui avorrit de la música en vídeo automatitzada i en sèrie, els nostres descendents ens menysprearan per haver desperdiciat el millor de la nostra cultura’.
I Lomax em remet a l’entrevista a Carles Sanjosé (Sanjosex) que vaig fer fa uns dies per al número de gener de l’Enderrock. El seu nou disc es dirà Al marge d’un camí (BankRobber) i el cito perquè en dues cançons, “Content i bé” i “Techno” em serveix al que vull dir. Sanjosé em deia:
“”Ai mare de la meua mare” és una jota tradicional valenciana. (El fragment a “Content i bé”) És directament un homenatge. Vam anar a tocar al festival Pop al carrer, a Tavernes de la Valldigna, i per fer la conya amb els músics vaig agafar el CD The Spanish Recordings: Aragon and Valencia (Rounder, 2001) d’Alan Lomax (1915-2002), i la primera del disc que vam escoltar al cotxe és “Mare de la meua mare”; quan el vaig agafar no ho sabia, però després vaig veure que s’havia gravat a Tavernes de la Valldigna feia com seixanta anys (Lomax va visitar la zona l’any 1952)! al lloc on anàvem a tocar! I com m’agrada molt, volia fer aquest homenatge…”
“Amb “Techno” volia, des del que es balla actualment, parlar dels balls que s’han perdut a l’Empordà. El tecno era la manera de fer-ho perquè és molt ballable, per mi és el més proper, em semblava divertit, explicar una cosa tan tradicional, a través de “Techno”. En el conjunt tenia molta lògica i era posar la cirereta al disc, diferent. (···)
Vaig treure els noms del llibre Danses i costums del Baix Empordà (CCG, 2005). Em va flipar que hi ha com dues-centes danses i costums, i en queden tres. Vull dir que, encara que es recuperen algunes, queda com una cosa arqueològica. És la diversitat cultural abolida… Ho trobo molt fort que no quedi res. Res.”
Personalment crec també que alguna cosa està fallant, perquè hi hagi un autoodi (o una indiferència) tan estès encara per la pròpia cultura. El nostre entorn immediat hauria de ser la prioritat dels ciutadans. Totes les cultures són locals per esdevenir universals. Al costat tens el millor i el pitjor de cada casa, i és d’on és més fàcil que ho aprenguis si vols mirar…
Les noves tecnologies estan uniformitzant una manera de fer i pensar individual que oblida el col·lectiu i sovint frega el nihilisme i el cinisme. No dic que la llibertat individual no sigui important, però dic que això fa més fortes les grans companyies (o poderosos corruptes) que tenen el poder de reduir la diversitat als seus interessos concrets (ja poden ser nord-americans, xinesos, japonesos, espanyols o catalans). Per mi la vida d’arreu mereix tenir més sentit, més sentiment, més emoció… que no pas el poder i el diner.
Ara ja se me’n va de mare la digressió, però… com pot ser que els hereus d’un arxiu fotogràfic d’una persona brillant com Agustí Centelles, que va jugar-se la vida per mantenir un llegat que tornés a Catalunya, se’l venguin al Ministeri espanyol per anar a raure a l’arxiu de Salamanca? En quin país vivim que no es respecta el caràcter simbòlic i patrimonial que té l’arxiu per als catalans? Ens deixem perdre el que tenim de preuat d’una manera tan lleugera…
Que uns fills declarin que prefereixen cremar l’arxiu del seu pare (que les va passar magres per aconseguir conservar-lo per al seu país), abans que la Generalitat l’adquireixi (rancuniosos perquè un govern en més de vint anys no en va fer res, encara que el líder d’aquell partit s’hagi omplert la boca ara), ho trobo molt trist. Les misèries humanes (insisteixo, sobretot per diners i poder), però, no haurien de tapar la gran vàlua de l’obra de Centelles, brillant, excel·lent.
Les fotos al camp de Bram que es poden veure ara (sobretot la sèrie projectada) al Arts Santa Mònica, malgrat la duresa i cruesa del que il·lustren, tenen la llum i la bellesa de molts quadres dels impressionistes, el clarobscur dels grans mestres de la pintura alhora que la modernitat del disseny i la publicitat de les revistes dels anys trenta. Una estètica que no perd de vista l’ètica, quan retrata els companys de barraca i de comuna, els que pateixen des dels polls a la bogeria, amb la mateixa dignitat que als gendarmes. No us perdeu l’ocasió de veure lluir Centelles… Com esperem no perdre’l de vista a Salamanca…
Però és segur que no. Perquè, com apareixia a la pel·lícula Abajo el telón dirigida per Tim Robbins, passa com aquella escena en què Diego Rivera (interpretat per Ruben Blades) admetia fer el seu mural per a Rockefeller, però no amb els continguts que esperava, simples formes i colors “alegres”. I és que encara que l’amo destrueixi el mural, resta la pintada de la llavor de sífilis que plana sobre la classe benestant com a metàfora que la creació es manté encara que sigui destruida. O com també deia Joan Miró, que encara que es cremessin els quadres d’un pintor, el que ha volgut expressar suraria en l’aire d’alguna manera.
Hi ha qui dirà que totes les batalles són per omplir buits espirituals individuals i es quedarà tan ample. Però em nego a creure que la vida és només un buit (o bé flashos, com ara els agrada als amants de la teoria dels quarks). Per mi a la vida, encara no sé com dir-ho ben bé, però hi ha d’haver acció i interacció, energia, moviment (si pot ser, creatiu, constructiu, regenerador).
Però torno a Roure, que era un àcrata convençut (crec que fill de maquis).
I torno a la meva lluna de València (perquè massa sovint ‘La vida és més llarga i ampla del que et deixen sentir’) amb aquest poema seu…
Ella és tota la Lluna
i el sol un reflex
de si mateix.
Quan se’n va,
el meu cos rere
un no-res fins l’endemà.
Ella és desconeguda.
Passejar per camins
plens de mirades
desitjables,
els meus ulls observen
el seu passar,
desitjant-li càlides
passes, pels camins
de l’infinit.
Ella és menuda
i capritxosa
com els ulls dels infants.
La vida és més llarga
i ampla del que et deixen
sentir.
Ella dos troncs d’arbre
té per cames,
els seus braços
branques on els ocells
hi fan niu,
el seu tors
és d’ivori
el seu cap fixa
l’horitzó.
I com també, és clar, hi ha l’altra cara de la lluna, la fosca. Cal memòria, recordar on agafar-se i armar-se de valor:
“Conec el valor”
Conec el valor
de les paraules, el cant i el crit.
Tots són iguals
dins meu.
Les paraules amorfes
que tu no escoltes,
el cant ancestral
que no et desperta,
el crit inútil
per tancades orelles.
Aniràs terra endins
sense trobar una mà amiga
tornaràs a la casa
on ningú t’espera,
et preguntaràs
el perquè de tanta solitud,
esperaràs l’endemà
per tornar a viure.
Conec el valor
de les paraules, el cant i el crit.
Tots són iguals
dins meu.
I per anar acabant quatre píndoles de les perles (més d’una vintena) que es troben al disc d’amistat Fem fems:
De la “Desolació” al fèrtil caminatge…
De Vladimir Maiakovski! “La nostra marxa”
“És molt lluny” on ‘els qui falten/ vindran més tard’
“Humans”
I encara en diré més:
Hi ha l’excel·lent últim disc de Le Petit Ramon, Acusticus Replica (BankRobber, 2009), que també canta -a duet amb Mazoni– al poeta rus “Maiakovski”
Ja que reivindiquem d’alguna manera, l’art degenerat que titllaven els nazis, hi ha un disc del grup Entartete Kunst, que inclou cançons en rus on hi ha fragments de Txevengur, d’Andrei Platónov (suposo que als lectors d’aquest bloc, us sona…). Podeu escoltar també alguna cançó al seu myspace.
Com també hi ha una nova edició en llibre de butxaca d’Enric Casasses: No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns (Empúries, 2009). Inclou poemes com “Declaració”, que va cantar Miguel Poveda al disc Desglaç, així com de dedicats al seu pare, a Salvador Dalí, a Àngel Carmona, Gaudí, Jordi Pope, Pascal ‘Comalada’, Lizano i Joan Brossa. Hi ha cites que encapçalen poemes que no tenen pèrdua, com l’‘anti-local i extra-patriòtic’ de Foix o la bella ‘Si no ens entenem per llenguatge entenam-nos per amor’, Llull. M’agrada aquest univers, per això m’agrada la dedicatòria que em va escriure el dia que em va passar el llibre l’autor (22 de novembre): ‘de l’Enric Casasses a l’Helena Morén, de quan No hi érem i fins que hi siguem tots… salut i idees!’
Aquí, dos tasts:
“Naip”
Vull mirar si m’acabo a cops de versos.
Si t’ensenyo els pulmons, te m’hi avindràs?
L’amor va ple d’amor d’amors inversos
i hi ha camp i hi ha fruit i hi ha cabàs.
La teua fam i el meu morir de fruita
han fet acord d’exasperar-se ells dos,
bon parell d’ous per fer l’última truita,
gustosament se l’ha polida el gos.
Tu t’inventes el món i jo la rima.
Deixa’m anar, no veus que te m’endús?
M’has provocat canvis aguts de clima
i a sobre vols que em mengi el teu cuscús.
De copes dut pel vent m’arriba el tres
i penso en tu però no vol dir res.
“Per estimar”
Tot ho veres venir manco l’amor,
l’amor no el veres ni quan era aquí
dant-te la mà: t’ho van haver de dir.
T’ho van haver de dir i aixís i tot
quan el vas haver vist l’amor ja no
era com el que tu n’havies vist,
quan creus entendre’l ja s’ha convertit
en més amor, i sempre et costa molt
d’entendre que has entès sense saber
la gran lliçó que no aprofita mai,
i si no, espera que s’escurci el ble,
se’t vagi la baieta desgastant
i el forat a la mitja del cafè,
a poc a poc, s’anem fent ignorants.
I amb idees, amor i esperit també recomanar-vos els vinils que ha editat Tinta Invisible de Nosaltres i els agermanats amb música de Pascal Comelade (al senzill, sobretot) i poemes i recitats de Perejaume i Enric Casasses (al LP).
Casasses diu a “Tot és cara i gest”, coses com:
‘Estudies la manera de no estudiar i al palmell de la mà hi tens l’infinit:
qui el coneix no en parla, qui en parla no et coneix’
Perejaume diu “Pagèsica 41”:
“Els velluters, amb els velluts sempre a mig fer.
(···) L’arbrer, que és capaç de fer arbres com els arbres.
(···) La roca xisclanera en dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven les respostes.
(···) L’interdisciplanirista que mou i confon les disciplines tradicionals.
L’arquer que carrega els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.
Els trementinaires amb els colors untuosos als dits.
El pastor de paraules.
El creador de set.
El color que li demana al pigment: fes-me petit.”
I també amb “Pagèsica 102”:
“Carenes i mars plantats,
feu créixer els indrets,
que no es migrin més,
que no se’ns magrin
de força i de mida,
que ens guanyin de nou,
–llogarrets, llogarrots, llogarrassos–
que ens pugin com turons
i ens embriaguin”
O com diria el meu agermanat Jordi Ribas Boldú:
EL LLOC ÉS LA GENT.
Respon a esoriguera Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“El nostre entorn immediat hauria de ser la prioritat dels ciutadans.
Totes les cultures són locals per esdevenir universals. Al costat tens
el millor i el pitjor de cada casa, i és d’on és més fàcil que ho
aprenguis si vols mirar…”
Siguem provincians i poc-moderns!