EL LLAMP

Dos
contra un

Euskal
Herria porta a Catalunya vint-i-cinc anys –pel cap baix–
d’avantatge sobre l’horari previst de la independència. Molts
de catalans, ignorants els uns, innocents els altres, o totes dues
«qualitats» alhora, s’emmirallen en els bascs i llavors
perden el món de vista. Des
de dimecres passat assistim a una nova versió de la cançó
«políticament correcta» a què ens tenen
acostumats els polítics i els seus adlàters els
«opinadors»: ara és l’alto el foc d’ETA, i
l’«esperança», i la «prudència»
i tots abocats al «procés de pau» i a fer costat
al Pinotxet espanyol, al mentider Rodríguez Zapatero; anit hi
havia il·lusos que encenien espelmes a l’ampit de la finestra.

Fins
i tot els nostrats mitjans de comunicació han caigut al
parany. El cas de VilaWeb és paradigmàtic de la baixa
estimació de què pateixen –no és el meu cas i
per això la tercera persona– els catalans, inclosos els
més avisats i amatents amb les nostres coses.

Per
a VilaWeb fou molt més important –i encara els hi dura la
ressaca– d’esbombar la representació de tres estrangers que
s’amagaven la cara sota d’una coixinera foradada llegint un abstrús
comunicat, que el fet d’anunciar com calia i puntualment la presentació a l’opinió catalana de la
revolucionària alternativa d’avantguarda –nascuda als
mateixos blocs de MésVilaWeb!–.

La
primera paradoxa és que mentre uns catalans donàvem la
cara tot i plantejant com ens ho farem per assolir d’alliberar-nos de
l’opressió nacional, el trumfo se l’enduien uns bascs
«tapats»… I quina casualitat que això
s’esdevingués l’endemà de l’aprovació en
comissió al Congreso espanyol del contracte d’esclavatge a
què es vol sotmetre de nou –definitivament?– a Catalunya,
millor dit, a un territori de Catalunya batejat per l’ocupant com a
«comunidad autónoma de».

Que
sóc contrari a la intromissió d’ETA a Catalunya ho vaig
afirmar fa vint anys. Mai no he estat d’acord en la consideració
etarra de que Catalunya és una part més d’Espanya, i
que per aquesta raó era un lloc propici a la seva acció
armada. Per a mi és prou clara en quina baixa consideració
té ETA als catalans, de qui se n’ha aprofitat amb menyspreu
evident diverses vegades al llarg dels anys.

La
segona paradoxa, que us confirmaran els més honestos d’entre
els mateixos interessats, és que qui realment va a recules de
la iniciativa catalana són els bascs. Ja us n’he donat prova
més amunt parlant de «coincidències», però
n’hi ha a balquena; només n’afegiré una altra de significativa:
ETA neix a imatge i semblança de la Secció Militar del
Front Nacional de Catalunya.

Per
què no s’informa als catalans que la resistència armada
al franquisme fou, principalment, obra nostra, continuadora, en fi,
de la vigent Guerra dels Tres-cents Anys entre Catalunya i Espanya?
Per què se’ns ha volgut fer creure que els bascs ens «ensenyen
el camí» quan, a fi de comptes, ens imiten sempre en
allò que els hi és positiu als seus objectius? Per quin
mal fat se’ns assenyala als catalans com mesells que «pacten»
enfront dels baronívols bascs que reparteixen «llenya»?

Posat
tot al seu lloc, ara sí que puc parlar del procés
d’autodeterminació que s’inicia a Euskal Herria, ni que sigui,
com sempre, a costa nostra. Me n’alegro pels bascs. Serà un
camí difícil i ple de topalls. El primer que se m’acut
és que, altre cop, ens tocarà de pagar als catalans: a
veure d’on, sinó, traurà la Hisenda espanyola els
doblers per a pagar les indemnitzacions i les pensions de jubilació
dels «gudaris» reinserits? O és que algú es
pensa que la «negociació» no inclourà el
reconeixement d’aquestes «prestacions»?

L’altre
escull és el dels presos. Apropar-los a casa i després
anar-los soltant. Aquí hi haurà brams i escarafalls.
Però tornem-hi, és que els catalans no hem hagut de
patir –i encara ho hem de fer!– l’afront de topar-nos pel carrer,
o d’haver per veïns els botxins, els assassins franquistes?
Quants genocides catalanofòbics campen ça i llà
(o han mort al llit de seua casa) i quants han estat processats i
anat a presó?

El
fet que ETA no hagi lliurat encara les armes és un senyal que
l’alto el foc anunciat té un termini i unes condicions que
se’ns amaguen. Caldrà veure si, malgrat empresonin a Otegui,
s’abolirà la llei de partits que féu il·legal a
Batasuna.

Penso
que aquestes tres qüestions, indemnització i reinserció
dels militars, repatriació i alliberament dels presos, i la
legalització d’Herri Batasuna són prioritàries a les
altres consideracions diguem-ne «polítiques», de
les quals en parlaré en un proper post.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!