El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Aquests dies Badalona està sent notícia a diaris, televisions i ràdios generalistes del país. Com els passa a la majoria de municipis catalans, la ciutat segueix la lògica de "good news are not news" i, per tant, si avui surt als papers i té minuts de telenotícies és perquè les coses van mal dades. Ara som la vila de les cases pasteres, on els immigrants viuen amuntegats els uns sobre els altres sense que l’administració sembli poder fer res. El problema és molt greu i les solucions molt complicades.
Tot just ara comencem a sentir els símptomes d’una malaltia que fa temps que la ciutat està covant. Els barris que limiten amb Santa Coloma a la banda de muntanya (Salut i la part alta de Llefià, a banda de la Pau) i amb Sant Adrià a la banda de mar (El Remei, Artigues, Sant Roc) s’han convertit en un pol d’atracció de la immigració il·legal. L’especulació immobiliària en alguns casos, el deteriorament dels habitatges en altres o els buits legals i administratius són els que ens han portat a una situació molt complicada de resoldre, on conviuen immigrants en situació econòmica precària i residents que no han tingut la possibilitat o l’oportunitat d’escalar posicions a la guerra de classes. Quan més es polaritza el desenvolupament econòmic, generant més rics i empetitint la classe mitjana mitjana fins fer-la baixa, més difícil és, fins i tot, que els barris es converteixin en guetos (i no estic pas defensant que hi ha d’haver guetos, eh!), per no parlar de la impossibilitat de barrejar classes socials en un mateix espai, que és el que tocaria fer. Per tant, residents amb menys possibilitats i nouvinguts estan condemnats a conviure en espais urbanísticament molt deteriorats, formant nuclis de pobresa heterodoxa que no és tolera. Se li pot dir racisme, se li pot dir pacte de la fam, se li pot dir com es vulgui, però el cert és que l’entesa és complicada, si més no per aquella llei física aplicada a l’economia que diu que dues matèries no poden ocupar el mateix espai. Tard o d’hora una quedarà fora.
La pressió veïnal ha traslladat el problema de les famílies romaneses d’una casa al carrer de Pau Piferrer al carrer Estadi, cosa que deu tirar enlaire els recursos i les millores que entre altres hi va dedicar l’Ajuntament mitjançant el pla Urban fa pocs anys. L’equilibri es torna a trencar. Com s’ha trencat a Sant Roc, on dècades de feina es dilueixen perquè una part dels nouvinguts (no pas tots) viuen instal·lats culturalment i mentalment en l’edat i els costums de molts dels immigrants que va recepcionar Sant Roc quan es va desallotjar el Somorrostro. Tornen a haver fogueres al carrer, el barri es torna a embrutar, hi ha incivisme. Tornem a començar sense haver solucionat del tot el problema de massificació que ja teníem.
Aquest és realment el problema més important de futur de Badalona. Fins ara es deia que l’autopista havia parcel·lat la ciutat en moltes Badalones, però al final només n’hi haurà tres: la d’una certa classe benestant instal·lada a l’entorn del Centre i del nou Centre urbà; una classe que va fent la viu-viu de manera modesta (la majoria) i una tercera, més àmplia del que som conscients, instal·lada en la misèria i el conflicte permanent i molt ben localitzada en certs barris. Tres perfectes capes sense permeabilitat i amb poques opcions de millora. Contra això no pot lluitar sol el govern municipal; s’imposa un gran pacte de ciutat polític i ciutadà per exigir recursos i implicació a les altres administracions, diners per invertir en les persones i en les pedres, sense por, sense flaquejar per pressions, per treballar amb eficàcia i determinació, per acabar amb l’incivisme d’alguns nouvinguts i amb les conductes abusives d’alguns especuladors, per educar i per castigar. Per fer, en definitiva, allò que toca fer en aquest moment històric. És el repte més important que té Badalona des de 1979. No podem continuar posant-nos ulleres amb vidres de color rosa, Badalona té una cara lletja, ha arribat l’hora de posar-se el vestit de cirurgià, arremangar-se i treballar. Tot aniria millor, però, si els nostres polítics fossin capaços de gestionar un gran pacte que no hauria d’excloure ningú. El problema és de tots.
A la foto, l’interior d’un dels habitatges desallotjats a Pau Piferrer i publicada a El Punt.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hace ya años en una convencion vecinal en Palma de Mallorca,se le hizo incapie al gobierno de que teniamos un problema sin resolver que estabamos padeciendo en los barrios,la perdida de la convivencia.Nada se hizo,Hace ya una decada y esta vez en Sabadell,en otra convencion vecinal y ante la asistencia del President se repitio la historia,hace ahora cuatro años,las entidades vecinales del distrito seis de nuestra ciudad,con una representacion de la FAVB nos entrevistamos con TODOS los grupos parlamentarios y se le entrego un dossier y una diagnosis de estos barrios,se les pidio que nos visitasen(coas que hicieron todos,desde el PSC hasta el P.P)y quedaron preocupados por lo que vieron,pero las medidas legislativas que ibamos pidiendo,normativas de centros religiosos,normativas de revision de habitabilidad de las viviendas,persecucion del dinero negro que se cobrava de alquileres a estas personas(algunos pisos superaban los 2.000 euros mes(se alquilaban y alquilan las camas por horas)control de los espacios comerciales,seguridad en el trabajo y un largo ect,aun hoy no han llegado.Y mientra tanto el Ayuntamiento sin poner tampoco en marcha(por falta de medios,o por cualquier otro motivo)las competencias que tiene cumplimiento de ordenanzas de locales comerciales,seguridad y un largo etc.Se veia venir ,lo veiamos venir,en algun barrio incluso costo la dimision de toda la Junta de la AV.(Artigas)se creo el Consorcio(esta semana hemos denunciado a nuestra Alcaldesa su inoperancia,porque?(no han llegado los prometidos dos millones de euros de preupuesto.Pero el barrio sigue,el barrio gime,los qu epueden se marchan y llega mas pobreza,mas problemas de convivencia,de incivismo y no aceptamos,nos negamos a ello que nuestros gestores no sean capaces de poner medidas.No andreu,se pueden hacer cosas,muchas pero se debe hacer un trabajo serio y continuo,nos pasamos meses pidiendo un Plan de convivencia,el Sr Vives tardo tres años en aprobarlo y…..ahora que,para cuando su aplicacion seria.Esto Andreu,ademas de ser un problema serio es permiteme MALA GESTION.