La crònica que vaig publicar ara fa quinze dies a El Punt. Vaig amb més retard que Renfe!!!
A vegades, escrivint, un té una sensació de deja vú. Aquest és el cas. Em veig uns anys més jove assegut davant l’ordinador fent una diatriba sobre els centres cívics i sobre la incapacitat que en 30 anys l’Ajuntament de Badalona ha tingut per saber què fer-ne. Segur que em repeteixo, però espero que els lectors tinguin una memòria com la meva, amb el disc dur saturat.
La fotografia del company Navarro és d’una eloqüència, si se’m permet l’expressió, brutal. És un disbarat en forma de poema visual. La cadira, sola, abandonada, amb un cartell d’aquells dels, deixeu-m’ho dir en castellà, “vuelva usted mañana”. Quina tristor i quina incompetència.
La reforma de Torre Mena, que per cert no és la primera, ha costat prop de dos milions i mig d’euros. Diners llargs, i més en temps de crisi. El socialistes acusen el PP de no fer-hi res i els conservadors diuen que l’espai té goteres i el terra s’aixeca. La reforma, qui l’ha feta? Pepe Gotera y Otilio? Ha cobrat, l’empresa que ha fet les reformes?
De moment, hi han posat el que anomenen un casal d’avis. Què entenen per un casal? Un aparcament d’avis? Els socialistes diuen que van col·locar-los-hi per anar-li donant vida i que no importa que no hi hagi telèfon. Que Déu els doni salut…
Finalment, el problema de tanta mala gestió acumulada és que cap dels governs que hi ha hagut a la ciutat –i ara sí que es pot dir que tots hi han passat– ha tingut clar què s’havia de fer amb els centres cívics. Primer havien de ser un espai de descentralització administrativa –per això les regidories de districte–, però no ho van ser. Després, espais culturals, i es van convertir en ludoteques per a majors de 45 anys. Posteriorment, centres especialitzats en diferents àrees de la cultura i així s’aconseguia recosir la ciutat, inspirats per la romàntica idea que la gent de Badalona es mou d’un barri a l’altre. Ai, el romanticisme!
I com que tot ha fracassat, ara no sabem què fer. Ningú va pensar que la gestió descentralitzada és cara i es van fer invents com ara convertir els conserges en directors i la cultura en festes de quatre veïns amics. Una idea: que entitats específiques gestionin els espais amb un projecte de finançament mixt públic i privat.