La història del port de Badalona és una de les més inexplicables en aquesta ciutat de mil i una complexitats. Aquesta ha estat, possiblement, una de les instal·lacions més reivindicades per la societat badalonina al llarg de la història; només cal anar a l’hemeroteca–o a la biblioteca…– per repassar els centenars de vegades que l’anomenada societat civil ha exigit la construcció de la infraestructura, que va anar mutant d’emplaçament fins a trobar l’allotjament actual.
Ni tan sols l’aferrissada lluita política generada a l’entorn de l’equipament des del moment que el projecte de Solà-Morales va guanyar l’accèssit del premi convocat a finals dels vuitanta pel consistori, justifica que, un cop feta l’obra, la ciutat no se la faci seva. És incomprensible, o només atribuïble a certes lluites de poder internes, que el PSC, que ha estat l’impulsor històric del projecte del port-canal, no n’hagi fet ostentació pública al llarg d’aquests anys; i més si es té en compte que el port és l’obra pública més important que s’ha fet a Badalona en dècades i –més enllà d’allò que ha de provar la justícia– no ha representat una càrrega per l’erari municipal. El que hauria de ser un exemple i un motor de transformació urbana s’ha amagat a la ciutat.
Ara, els actuals gestors públics –que coincideixen des del punt de vista de la familiaritat política amb els residents a la casa de la vila– afirmen que l’objectiu d’aquest any és apropar el port als ciutadans. Els ajudarà, i molt, el fet que, finalment, hagi millorat la comunicació viària amb el port i que s’hi desenvolupin projectes paral·lels com la remodelació de la CACI o l’esperada construcció del passeig marítim. A banda de les poques ganes d’ensenyar l’obra –malgrat que està ben feta i ser un lloc agradable per passejar-hi–, la construcció va néixer aïllada i demanava un esforç suplementari dels ciutadans per descobrir-la; i a Badalona tot allò que demana un cert esforç ciutadà no acaba de rutllar. Tampoc ha ajudat gens a popularitzar l’equipament la situació de l’entorn. El Gorg sembla més Beirut que Badalona. La remodelació avança molt lentament per la caiguda del mercat immobiliari i això ha perjudicat el que durant anys se’ns va vendre com un nou eix de centralitat urbana.
Fins i tot, posats a tenir el destí en contra, ni un d’aquests motors de l’àrea, el bàsquet, ha funcionat al ritme que hauria calgut per atraure gent a la qual conduir fins al port. Què ha acabat passant? Que el nou eix de centralitat urbana ha restat terra de ningú, fent frontera entre el centre i la perifèria, sense que badalonins d’una i altra banda se l’hagin fet seu.
Les intencions dels gestors del port no aniran enlloc, però, si la classe política badalonina no és capaç de creure en el projecte i contagiar la ciutat.