El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
Les galeries comercials barcelonines l’Avenida tancaran a finals de gener. Una nova fuita en el de-goteig constant d’establiments més o menys emblemàtics del comerç català, que deixen pas a franquícies impersonals que tendeixen a homogeneïtzar tots els carrers comercials del país. La identitat i la diferència també es marquen al carrer.
Feia 22 anys que les galeries comercials La Avenida s’estaven al capdamunt de la rambla de Catalunya. A finals de gener de l’any vinent seran història. Les 45 botigues deixaran pas a dues grans marques que es poden trobar en moltes altres ciutats; sembla que Sony i la francesa Sephora es repartiran els 1.350 metres quadrats que ocupaven els comerços catalans. La pressió dels grans centres comercials, que xuclen el mercat amb l’oferta combinada de compres, oci i gastronomia a preus competitius i amb facilitats d’aparcament; la baixada de les vendes i la desenfrenada pujada dels lloguers deixen en coma el petit comerç o, directament, l’expulsen del sistema. Lloguers de 3.000 euros en amunt a la capital catalana i preus semblants en altres ciutats de l’entorn i capitals de comarca estan afavorint la instal·lació de franquícies, que ofereixen productes a preus molt competitius i no tenen manies a l’hora de flexibilitzar els horaris i que, en molts casos, fan servir mà d’obra barata. Aquest ritme no el pot seguir el comerç basat en l’empresa familiar. Els costos no són els mateixos i la producció no és a l’engròs, cosa que dificulta poder competir amb preus contra establiments que serveixen centenars de botigues disseminades pel territori, totes elles amb el mateix look i un perfil molt estudiat de clientela, que troben arreu on van.
Fa anys que vivim un procés de despersonalització dels centres urbans contra el qual és molt difícil lluitar. No s’ha d’advocar per la persistència de negocis que no tenen la capacitat de renovar-se i que envelleixen els nuclis municipals, però tampoc és bona una uniformització que no permet al consumidor saber si és a Badalona, a Mataró, a Vic o a Olot. És, precisament, la singularitat del petit comerç -aquella botiga que ofereix un producte que només pots trobar allà- la que dóna personalitat pròpia a les ciutats, la que afavoreix que un ciutadà es desplaci d’un lloc a l’altre per badar i fer un mos. Un comerç diferenciat contribueix a desenvolupar el negoci de la restauració i afavoreix un turisme interior de distàncies curtes. Si totes les ciutats se semblen, aquests centres urbans acabaran abastint les necessitats exclusives dels seus habitants, empobrint les ciutats.
El mercat és el mercat. Poques coses, possiblement, es poden fer per evitar que s’imposi la, diguem-ne, selecció natural; però és obligació de les administracions preservar el teixit botiguer català i tenen instruments per fer-ho: afavorir-ne la modernització a partir d’incentius fiscals, dotar econòmicament plans de dinamització, aturar l’obertura de més grans superfícies comercials per incentivar la instal·lació de les petites i mitjanes en els nuclis urbans… La identitat, a part d’en les paraules (parlar és barat deia Keith Richards), es nota en els carrers.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El 92 en va ser el tret de sortida i no ens enganyem, aquest és el “model Barcelona” (i Metropolità) darwinià d’urbanisme, especulació, comerç, turisme, oci i negoci volgut conscientment. El somni d’en Porcioles de la gran Barcelona fet realitat pels Clos, Acebillos, Protabellas i les Mayols (o potser no són ells qui governen?). El seu darrer somni és que, amb el TAV, Girona acabi sent un dels grans barris de la Gran Botiga-Metròpoli Barcelona. Això, no ho expliquen a l’exposició? Tot arribarà.
El 92 en va ser el tret de sortida i no ens enganyem, aquest és el “model Barcelona” (i Metropolità) darwinià d’urbanisme, especulació, comerç, turisme, oci i negoci volgut conscientment. El somni d’en Porcioles de la gran Barcelona fet realitat pels Clos, Acebillos, Protabellas i les Mayols (o potser no són ells qui governen?). El seu darrer somni és que, amb el TAV, Girona acabi sent un dels grans barris de la Gran Botiga-Metròpoli Barcelona. Això, no ho expliquen a l’exposició? Tot arribarà.
El 92 en va ser el tret de sortida i no ens podem queixar ni enganyar, aquest és el “model Barcelona” (i Metropolità) darwinià d’urbanisme, especulació, comerç, turisme, oci i negoci volgut conscientment. El somni d’en Porcioles de la gran Barcelona fet realitat pels Clos, Acebillos, Protabellas i les Mayols. El darrer somni és que, amb el TAV, Girona acabi sent un dels grans barris de la Gran Botiga-Metròpoli Barcelona. Això, no ho expliquen a l’exposició? Tot arribarà.a
Quan he enviat la resposta només he vist un sol missatge, però ara en veig tres. Sis plau esborre’ls i disculpes. No sé què ha passat
Hi ha una part del teu comentari que comparteixo al 100% (la despersonalització del comerç), però no estic d’acord en atribuir el tancament de La Avenida a aquest motiu. La Avenida ha mort perquè es basava en un model que va tenir molta fortuna al finals dels setanta i durant els vuitanta, però que després d’uns anys d’estar de moda, va començar a decaure. Mira la llista de tancaments: Via Wagner, Urgell Centre, Bulevard Rosa de Diagonal… La mida de les tendes era molt petita i el lloguer que pagaven (no només per l’espai sinó també pels serveis comuns) no compensava els pocs ingressos que la majoria d’aquests establiments tenien.