El bloc d'Andreu Mas

Aquest és l’article que vaig publicar ahir a la contraportada d’El Punt del Barcelonès Nord. Alerto de la situació econòmica de la Penya, que és crítica i avanço que el club podria desparèixer de l’elit esportiva perquè s’ha quedat sense totes les fonts de recursos previstes, si més no de moment. Arribats a aquest punt la pregunta que un es fa és: l’Ajuntament ha de fer alguna cosa, més enllà de les ajudes puntuals, per salvar el principal club de la ciutat?

A Badalona, com suposo que a tot arreu, hi ha una llei no escrita que
diu que no es parla de certs problemes. Si més no, no se’n parla
públicament. Només quan les situacions adquireixen un to dramàtic
exploten, agafant desprevinguts una àmplia majoria que no sap d’on baixa
la tempesta. Aquesta forma de gestionar els problemes permet, això sí,
justificar solucions excepcionals, que no sempre són les més encertades
però que a vegades són les que més convenen a les parts implicades. La
crisi econòmica municipal és una d’aquestes bombes de rellotgeria que
fan tic-tac a Badalona des de fa temps; l’altra, és la situació del
principal club esportiu de la ciutat: la Penya.

Fa temps que la
societat anònima esportiva que gestiona el Club Joventut de Badalona
travessa una mala situació. El seu president, Jordi Villacampa, ho va
dir fa mesos en declaracions a El Punt i a algun altre rotatiu de
Barcelona. El president verd-i-negre ha arribat a afirmar que veu
«difícil» el futur del club. Segons xifres del vicepresident de l’àrea
econòmica del DKV Joventut, publicades en un diari barceloní, el deute
del club és d’11,5 milions d’euros, tot i que disposa de propietats
immobiliàries per valor de 5,2 milions i té deutes pendents de cobrar
per valor de set més. Els fons propis són de 860.000 euros, ben poca
cosa per fer front a un pressupost per a la temporada que culmina de 8,5
milions d’euros. Més encara, fonts bones coneixedores de les finances
del club afirmen que el deute acumulat supera la xifra que va portar el
gironí Akasvayu a la fallida. Villacampa ha dit públicament que no
espera noves entrades de diner per als pròxims quatre o cinc anys.
L’única solució per al club, doncs, és que tirin endavant les operacions
urbanístiques que ha engegat i que el Màgic funcioni. En aquest
terreny, les coses tampoc no pinten bé per als interessos dels gestors
del Joventut: la qüestionada i qüestionable operació dels terrenys de
can Móra de Canyet no acaba de concretar-se; la instal·lació d’un
Mercadona en uns terrenys del Mas Ram sembla inviable segons la nova
normativa de la Generalitat sobre les trames urbanes consolidades i,
finalment, l’anunci el març passat que Sacresa es declara insolvent amb
un deute de 1.500 milions d’euros, obre un immens interrogant sobre a
quines mans acabarà anant a parar el Màgic i, fins i tot, si qui se’n
faci càrrec –si finalment Sacresa es declara en situació concursal–
reclamarà al Joventut els imports avançats per la societat dels
Sanahuja. Un immens abisme, doncs, s’obre als peus de la directiva de la
Penya, que sap que l’Ajuntament no mourà aquest cop més dits dels
necessaris per salvar l’entitat, perquè ja ho ha fet en diverses
ocasions i perquè, a més, està escurat. Per rematar-ho, en aquests
moments hi ha més d’un polític a la casa de la vila que comença a
desdramatitzar el fet que la Penya pugui perdre, per motius econòmics,
la seva condició d’equip de l’ACB.

La sorda tempesta es produeix
en un moment en què hi ha molts moviments polítics i no polítics a
l’entorn de l’entitat. En l’àmbit electoral municipal, Esquerra ja ha
advocat perquè l’Ajuntament es converteixi en accionista de la Penya i
faci de la ciutat un referent mundial de l’esport de la cistella, mentre
que Convergència no està d’acord a compartir pèrdues amb el club i
proposa com a alternativa construir una piràmide en la qual el bàsquet
base es converteixi en la pedra angular del projecte del Joventut. Els
socialistes, de moment, públicament, romanen callats.

Si les coses
no canvien, tard o d’hora, més aviat d’hora, Badalona haurà de
manifestar si està decidida a fer nous sacrificis per mantenir l’elit
l’equip emblema de la ciutat –i els sacrificis costen diners– o si, com
passa en moltes altres societats privades, els negocis deficitaris han
de fer el seu curs al marge del valor afegit que aportin al municipi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!