Camí caminat i altres històries

En aquests dos últims dies han passat coses que es mereixen més que un escadusser post al bloc, però la feina és la feina i no hi ha temps per tot. Repasso els temes i faig alguns comentaris i espero poder descabdellar els fils que deixo a mig començar en un apunt que només es pot iniciar amb un habemus govern. L’anunciada sociovergència, ara sí, sembla que és un fet.

Un parell de trucades ahir a la nit em van alertar que l’acord estava lligat i ben lligat i ho confirmo avui amb la lectura d’El Punt. Socialistes i convergents han arribat a un acord que sembla definitiu. Pel que sé, el PSC ha estat generós amb les carteres que ha cedit als nacionalistes. Tal com volia Falcó s’ha quedat algunes de les regidories on s’ha de picar pedra, a canvi de l’expectativa cívica que pot generar una bona gestió de temes tan importants com la immigració, la seguretat i el desenvolupament d’alguns barris perifèrics. El president del grup municipal convergent ha aconseguit els recursos necessaris per garantir que la poma no està emmetzinada. Ara la incògnita està en saber si els republicans donaran per bo l’oferiment que han rebut de mans socialistes amb l’ajuda dels convergents, que han estat especialment insistents en no compartir govern tot sols amb el PSC. Esquerra no pot rebutjar el tros de pastís que li ha correspost. Us asseguro que és molt sucós i que guarda un parell de sorpreses, que em permetreu que no expliqui perquè m’he compromès a no fer-ho i no trencar la paraula donada en aquests casos és garantia de bona praxi periodística. Segur que Francesc Ribot, que ha portat personalment les negociacions, farà servir tot el seu argumentari per acceptar un pacte que no podrien ni somiar després de la patacada electoral i que supera en consistència i de molt les atribucions que tenien el mandat anterior.

El plat ja estava cuit i els cuiners l’havien deixat a la lleixa perquè es refredés quan desperta de la seva letargia Iniciativa; amb trucades i missatges a mòbils (darrerament això d’enviar SMS els va molt als ecosocialistes) provaven de convèncer a qui els volgués escoltar que «no es pot pactar amb la dreta» i que en tot cas ells estaven disposats a fer-ho si el pacte era a quatre bandes. Tota una contradicció. Iniciativa s’ha passat de frenada i ja no és a temps de redreçar una relació que s’ha esquerdat, sobretot, pel que fa a les persones. La falta d’entesa dels negociadors ecosocialistes amb Jordi Serra, que és qui decideix juntament amb Nicaragua al PSC de Badalona, ha obert un abisme que sembla impossible de saltar. Només una acció de la direcció nacional d’Iniciativa, que s’intentava forçar ahir al vespre, podria fer canviar el rumb de les decisions preses, però això comportaria que, automàticament, es descartés Convergència, farta del doble joc d’Iniciativa. Ras i curt: els ecosocialistes han jugat amb foc i s’han cremat.

Mentre a la Casa de la Vila tanquen serrells, la societat civil fa el seu xup-xup. Badalona 2011 arriba al centenar d’adhesions, segons explica Vilaweb Badalona, entre les quals hi ha noms com Jordi Ballesteros, Julià de Jòdar o Joan Soler i Amigó. Per la seva banda Miquel Estruch publicava aquesta setmana un excessivament espès i un pèl críptic article a El Punt i a El Singular Digital, que també podeu trobar al seu bloc, on fa referència al moviment cívic Badalona 2011 i repassa tots aquells que prefereixen mirar-se els braus des de la barrera.

Més coses (ja us he dit que en tenia moltes al pap): ahir El Punt publicava una entrevista del periodista  Jordi Gonzalo que vaig trobar genial amb l’exregidora del PP Dolors Marco. Era el perfecte retrat del rebot que produeix en una persona ser exclosa de les llistes del seu partit. Lògicament carrega en bala contra García Albiol, promet estripar el carnet del PP (avui mateix ja deu haver-ho fet) i, el millor de tot és que diu que el famós DVD era «patètic» i estava «ple de mentides». De traca i mocador. Us l’adjunto en format PDF perquè és per guardar-la.

Un apunt: el tancament de les sales de Cinesa a Montigalà és un símptoma més que les coses no van bé a Badalona. Si els cinemes no experimenten un canvi tecnològic la cosa empitjorarà. Els Picarol no tanquen perquè la família Tarazón és conscient dels costos, diguem-ne emocionals, que això provocaria entre una part de la seva clientela, i que no seria ben vist pel govern municipal. D’aquest tema n’hem de parlar més.

També hem de parlar més dels moviments del badaloní Uriel Bertran, descavalcat de la direcció nacional d’Esquerra per promoure un moviment alternatiu al de Carretero amb l’ànim de fagocitar-lo i neutralitzar-lo. Li ha fet un favor al seu mentor Puigcercós, que és del que es tractava, però ha pecat d’ingenu -o no…- i ha hagut de pagar un cert preu a curt termini. A la llarga ja li agrairan.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *