Des del turó d'en Baldiri

Si
al capdavant de l’Atles lingüístic del domini català hi ha en Joan Veny
i la Lídia Pons, al darrere trobem la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis
Catalans i un equip d’enquestadors principals, també filòlegs, com en Joan
Martí i Castell i en Joaquim Rafel, a més dels dos directors de l’obra. I molts
altres professionals de la informàtica, del tractament de dades i de la
cartografia. Perdoneu-me’n el símil, però aquest és l’equip del Barça de les
cinc copes de l’era Guardiola!

I a redós de l’Atles també hi
trobem els promotors del projecte: Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón,
que en van anunciar el projecte el 1952, amb la voluntat d’abastar tot el
domini lingüístic de la llengua catalana i, doncs, de superar altres atles que
prenien parcialment en consideració el català, com ara l’Atlas Lingüístic de
Catalunya d’Antoni Griera —els primers quatre volums del qual es van
publicar a cavall dels anys 1923 i 1926—, l’Atlas Lingüístico de la
Península Ibérica, dirigit per Tomás Navarro Tomás, i l’Atlas
Linguistique des Pyrénées Orientales, de Henri Guiter.

Potser no en som prou conscients (ja
ens passa això als catalans…). Però ho vull remarcar: una llengua que disposi
d’obres lexicogràfiques del gruix científic del Diccionari
Català-Valencià-Balear (conegut com l’Alcover-Moll, pels seus
autors: Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll), el Diccionari etimològic i
complementari de la llengua catalana i l’Onomasticon Cataloniae de
Joan Coromines —un dels millors romanistes del segle XX— i ara l’Atles lingüístic
del domini català, és una llengua de referència cultural (amb estat propi o
sense…).

Però anem a l’Atles. I
concretament al darrer volum publicat, dedicat a “El camp i els cultius”. Amb
aquest quart volum, ja podem consultar 939 mapes de conceptes cartografiats,
amb transcripció fonètica rigorosa. Remeneu i espigoleu els mapes dels
conceptes cartografiats al llarg de les 190 localitats seleccionades dels
territoris de parla catalana, des de Salses a Guardamar, des de Fraga a Maó i a
Alguer, i hi descobrireu un lèxic apassionadament ric. En aquest darrer volum
trobem des del mapa 740 (La masia) fins al 939 (El baiard), al
marge de les 150 pàgines d’il·lustracions i fotografies. És clar que aquesta
obra cartogràfica, lexicogràfica i dialectal reflecteix un món arrelat a la
terra i a la llengua, a la tradició en lletres majúscules, una mena de museu
etnogràfic de la mà de la llengua, per dir-ho amb una metàfora fàcil. Una
llengua integrada en els diversos ecosistemes de l’agricultura, on cada objecte
té (refuso usar el passat) un nom i una funció o utilitat: “someres amb
portadores carregades d’herba” i “matxos amb sàrria i forcat carregats de
fems”; portells, tanques, esparres, cledons i baranes per tancar o recloure el
bestiar; “feixes amb espones o marges”, “bancals i parets rastellades”, “taules
i calçades”, “mancals i màrgens”… I per no parlar dels noms de les eines, amb
referents que canvien de localitat en localitat: aixades, aixadells i aixadons;
podalls, falçs i falçons; rastells (o rastrells) i rampins; xapos, càvecs,
arpiots i magalls (a Teià, al Maresme, dels falciots en diem magalls,
per la forma que adopten quan volen)… I encara més: “rastells de ficar
aspres”, “falçons de tall”, “arpis de fems”, “dalles de desbrossar” i “claus de
desmanegar la dalla”, “aixades pedrenyeres”, “aixada de mitja boca”, i un cabàs
inabastable de noms d’eines que n’hi ha per llogar-hi cadires. I això sense
reportar-vos el mosaic de noms de les parts de l’arada i del jou!

I si parlem dels noms dels llegums,
hi trobarem totes les variants de la tavella o la bajoca, els cigrons o
ciurons, les guixes i les llenties, les faves i els pèsols, la mongeta tendra i
la mongeta seca (hi podrem observar al mapa corresponent com es descabdellen
les isoglosses que distribueixen geogràficament fesols i mongetes, i variants
més paradigmàtiques, com les judies de l’Alguer).

L’Atles lingüístic del domini
català és, ras i curt, un plaer i un pou de coneixement, a l’abast de
tothom, que reflecteix la riquesa d’una llengua; i no únicament, que també, una
eina a l’abast de lingüistes i dialectòlegs.

(Article
publicat a El Punt, 17
d’octubre de 2009. Foto: flor del perelloner, Sils, 2008.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!