Per a tots els pares i les mares que no esperaven impacients que els seus fills comencessin d’una vegada l’escola i que senten una certa angoixa quan els veuen que comencen a deixar el niu
No per ser el primer dia li ha deixat de racar saltar del llit. Com que te fama de despistat i desordenat tothom li ve insistint des de fa dies que ho tingui tot a punt pel primer dia, i quan ha acabat de rentar-se la cara, vestir-se i esmorzar encara falta una bona estona per marxar, i tot i que en tenia ganes, ha preferit no demanar de jugar a la Play.
És un cadell que comença a acostumar-se a que gairebé sempre el lligin amb la corretja, un cadell que es passaria el dia voltant despreocupadament, alegre i viu, i que li costa entendre la malícia, l’egoïsme i el morrió. Quan era més petit i jugàvem a soldats, preferia que no hi haguéssin bons ni dolents, que els indis i els vaquers es fessin amics i organitzessin una festa. El meu fill estimat… M’agradaria que no hagués passat l’època que jugavem a soldats o que ens divertiem muntant una cabana amb el lençol del llit de matrimoni, o que m’inventava cada nit un conte perquè t’adormissis. Suposo que ja ho saps, però jo m’ho passava almenys tan bé com tu. Encara ets tan nen, i en canvi tots al teu voltant van creixent i madurant, ja els estan ensinistrant per la dura vida moderna.
Una veineta companya d’escola l’ha passat a recollir quan eren quarts de nou i ell, sense donar-hi importància, ha carregat la motxilla amb posat resignat i ha dit adéu sense cerimònies.
Adéu, fill meu, que els déus et guardin el camí, que t’acaronin els estels, encara que el mon t’endureixi i el creixi la barba conserva al fons del teu cor aquest infant que encara ets.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!