Són majoria. En alguns grups abrumadora majoria. El primer dia de classe busquen un lloc discret, obren una llibreta d’anelles i, bolígraf en ma, i es posen a fer la mateixa feina que porten tants anys fent: prenen apunts.
I durant un semestre sencer, dos dies a la setmana, fan el mateix, prenen apunts. Metòdicament, ordenadament, lànguidament, prenen apunts un dia darrera l’altre. I arriba el dia de l’examen i fan una prova més o menys decent, aproven i sumen els 4.5 crèdits, i ja falta menys per arribar als 270, i amb el mateix gest rutinari s’aniran oblidant del que vas ensenyar-los. Tu no podràs oblidar-los, ja que mai no vas saber qui eren, ja que mai no van ser res més que una cara avorrida i convicentment neutra. Mai van ser res més que part de la massa.
A vegades m’agradaria baixar de la tarima, agafar-los per la solapa i sacsejar-los per veure si reaccionen.
El sistema educatiu d’aquest país té alguna errada quan als darrers cursos de la carrera arriba tanta gent que és capaç de fer trenta hores de classe d’una assignatura que ningú no els obliga a fer i no son capaços d’obrir la boca en tot aquest temps. No són capaços ni tan sols per demanar en veu alta, entre la remor dels companys, si pot repetir una dada que no li ha donat temps d’apuntar. Mai no s’acosten al despatx del professor – de cap professor en tota la carrera – mai no discrepen del que es diu a classe, mai se’ls acut una pregunta intel.ligent. Per no preguntar no pregunten ni l’examen serà teòric, pràctic o tipus test.
Hi ha això del procés de Bolonya, i hi ha la voluntat ferrenya d’algun professor d’estimular la participació, i hi ha la vida que els donarà un parell de bufes quan surtin de les aules. No és això del que parlo, però.
No m’explico que hi ha tanta gent a qui no li importa passar desapercebuda, ser un no-ningú, un número, part de la massa. No m’explico que hi hagi tants i tants universitaris que no siguin capaços de posar al currículum el nom d’un professor que en pugui donar referències, que els conegui, que sàpiga qui són. Ni tan sols els fa vergonya.
Després s’extranyen de la ma de gent que fa feines que no tenen a veure amb els seus estudis…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quant et passes 4 anys callat, perquè mai t’han fet una pregunta, perquè ja no surts a la pissarra, perquè els informes no es presenten oralment (que sóm 80 matriculats, que us penseu!)… és normal que et quedis afònic.
I és que, simplement, ningú no creu que hi hàgi un professor que estigui disposat a surtir al teu currículum com a referència. La majoria, són només algú que parla, posa transparències o un "power-point".
Però sí, alguna cosa falla.