Crònica d’un sopar amb en Duran Lleida
Assisteixo a un sopar d’una organització de la societat civil on el convidat d’honor és en Duran Lleida. A aquests sopars hi solien anar vuitanta o noranta persones, la majoria petitis empresaris i professors universitaris.
Concurrència escassa, no més de cinquanta persones. Abans de començar el sopar ens expliquen que en Duran ha tingut un petit problema de salud i que no és segur que vingui. És a Madrid, expliquen, i quan aterri al Prat trucarà per dir com es troba. A l’hora que hauria de començar a parlar, ens expliquen que es trobava malament i que sentint-ho molt, el substitueix en Pere Macías.
Comença el seu discurs amb un to de veu monòton i funcionarial, que no abandonarà en tota la xerrada. No sé si és que no li venia de gust parlar o que està cansat però la oratòria és pèssima. El discurs, el de sempre. Nosaltres farem, nosaltres direm, nosaltres ens oposarem. Ens aval.la la nostra trajectòria. Sóm fiables, solvents i rigorosos. Ni un bri de passió, ni molt menys de talent o d’imaginació.
Com volen mobilitzar l’electorat? El Duran ni es presenta a un sopar anunciat amb un més d’antelació i el substitueix un personatge gris que te tota la pinta de morir-se de ganes de prendre’s una infusió calenta i anar-se’n al llit.
El genial Zapatero, quan va enganyar-los amb l’Estatut, els va posar en un cul-de-sac i no saben com sortir-ne. No poden pactar ni amb els uns, que els insulten, ni amb els altres, que els enganyen, i tanmateix, tothom sap que pactaran amb qualsevol que els hi ofereixi unes engrunes de cotxe oficial.
El post-pujolisme de que tan es parlava abans del 2003 es veu que era això: un lenta, feixuga i inexorable agonia de Convergència i Unió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La vessant espanyolista està en calma i no es vòl amoïnar.