Poc després de les últimes eleccions autonòmiques, quan es va crear el segon tripartit, vaig escriure un comentari que es titulava Els garrins i les truges d’Esquerra Republicana de Catalunya. El més positiu d’aquest post és que vaig fer coneixença amb en Marc, un membre de les JERC que tot sovint em fa comentaris molt aguts i encertats, i que contraposen el seu punt de vista jove-militant-combatiu, amb l’estil més aviat desenganyat d’aquest bloc.
En aquell comentari, jo venia a dir que l’aposta d’Esquerra pel tripartit estava motivada per l’ambició individual de poder dels seus dirigents, i que no aconseguirien cap objectiu nacionalment útil. En Marc em va contestar que el meu punt de vista era injust, perquè primer calia veure què feien i després opinar, que jo estava prejutjant-los
Vem creuar la següent aposta: vem fer una llista d’objectius i vam apostar sobre si algun d’ells seria assolit a aquesta legislatura. La llista d’objectius era la segúent:
– El reconeixement del dret a Catalunya a decidir el seu model d’associació amb Espanya.
– El reconeixement de almenys una selecció nacional en algun esport mitjanament significatiu
– El concert econòmic
– Una Agència Tributària controlada des de Catalunya
– Que hi hagi algun any que no Catalunya no tingui dèficit fiscal, amb un any en tinc prou
– Que ha Barcelona hi hagi un sol dia a l’any que es puguin veure tantes pel.lícules en català com en castellà
– Que la Generalitat tingui capacitat normativa en matèria fiscal.
– Que al Parlament de Madrid es pugui parlar el català normalment
La meva aposta era que no s’assoliria ni un d’aquests objectius i ell va dir-me que si era així ell trencaria el seu carnet de militant d’Esquerra.
(Amic Marc, em sembla que lamentablement jo vaig guanyant l’aposta, tot i que encara queden gairebé tres anys per acabar la legislatura. Et vull avançar que si l’acabo guanyant, només acceptaré cobrar l’aposta (la teva baixa d’ERC) si simultàniament el dones d’alta de les CUP o d’algú mitjanament combatiu. Sobretot, no perdis mai l’entusiasme).
El cas és que en el meu últim post vaig dir que després de la manifestació de l’1 de desembre, la única forma que el moviment endegat tingués algun efecte palpable seria l’increment del vot independentista, i que l’únic partit independentista és Esquerra. Això és un canvi d’opinió?
Al Marc li sembla una obvietat que si ets partidari de la independència de Catalunya has de votar Esquerra, i potser té raó, no cal donar-hi tantes voltes. El meu punt de vista ha estat gairebé sempre que era millor votar Convergència, perquè els seus dirigents estan prou compromesos amb Catalunya per apostar per la independència si hi veuen possibilitats i són prou sensats per anar avançant gradualment si creuen que una accelerada massa forta ens farà recular. Esquerra no ha aconseguit – ni aconseguirà – cap dels objectius que vam apostar-nos.
Però no sé si és per Esquerra o per l’àngel de la guarda, el que sí que està passant és que la independència ha passat a ser al centre del debat polític. Què tenen el López Tena, la Mònica Sabata o el Joel Joan que no tinguessin els agitadors polítics de fa deu o quinze anys? Perquè la Plataforma pel Dret a Decidir i el Centre d’Estudis Sobiranistes tenen més ressò que Òmnium Cultural o l’Institut d’Estudis Catalans? Per alguna raó, tothom parla de la independència (a favor o en contra), i això canvia l’escenari.
La proclama mig sobiranista d’en Mas, que anys enrera hagués trasbalsat l’establishment, avui es veu com un exercici d’ambigüitat calculada per mirar d’aprofitar (d’aprofitar-se) del canvi d’actitud dels catalans. Bé, Marc, a veure si hi ha sort, cal ser optimistes. El dia de la manifestació vaig explicar-los als meus fills petits que quan jo tenia la seva edat, Franco acabava de morir, el català estava prohibit a l’escola i al meu poble (Cerdanyola) parlar català era una originalitat. I quan tenia l’edat de la meva filla gran la Guàrdia Civil va muntar un cop d’estat que va anar d’un tris que no triomfa. Avui, centenars de milers de persones surten als carrers de Barcelona cridant independència i portant estelades (en la meva època nomes les brandaven els de Terra Lliure) i no passa res. Perquè els seus fills no poden viure en un país independent? (encara que sigui governats pel porquet del Carod)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En primer lloc, gràcies per les floretes del primer paràgraf. Desprès, dir-te que jo no tinc tan clar que quedin 3 anys per tornar a votar el Parlament, amb totes aquestes crostes que hi ha pel món.
Pel que fa a la pregunta que planteges al títol, jo crec que sí. Sincerament, perquè sinó, jo no els podria votar. Ara bé, comprenc les persones que, essent catalanistes, votaran CiU (malgrat en Duran…) però crec que s’equivoquen, per diverses raons:
Una pujada d’ERC reforçaria el canvi de "paradigma polític"; vaja, confirmaria que, avui per avui, el sobiranisme és el centre. Això serviria de motor a d’altres partits per resituar-se a marxes forçades (pensant en ICV i, sobretot, en el desfederament de CiU).
Una bona presència independentista al Congreso garanteix una bona cobertura mediàtica per part dels mitjans espanyolistes. I com tu mateix dius, són "difusors incansables de l’independentisme".
Una major respresentació republicana al Congreso li tocaria els nassos als socialistes, que derivarien cap a posicions més espanyoles per fer de "contrapés". Això facilitaria un dels principals passos per aconseguir l’autodeterminació: que el PSC perdi una C i guanyi una O i una E, clarificant el panorama entre espanolistes i catalanistes (l’altre factor és la desfederació de CiU, perquè les persones com tu passeu a votar un partir que aposti, ni que sigui tàcticament, pel dret de decidir).
Per últim, dir-te que jo ja estic procurant no quedar-me sense carnet: amb la tasca diària a les JERC i, dins Esquerra, intentant impulsar la claredat d’idees des de l’EI.
Desprès de dir tot això… a mi m’agradaria votar, ara per ara a Madrid, un Front Català, estil Solidaritat perquè si bé és cert que hi ha diferències entre dretes i esquerres: totes les causes justes tenen defensors, però Catalunya només ens té a nosaltres (i nosaltres, no sóm només Esquerra).
Perdó per la llargada de la resposta!