El meu decàleg per a l’ANC (surti o no escollit al Secretariat)

 El que segueix és el que vaig posar a l’apartat “Programa d’Actuació” a la meva candidatura al Secretariat Nacional de l’ANC. Ara que ja s’ha tancat la votació i, per tant, no-campanya (però encara no sabem els resultats) és el moment de publicar-lo aquí. Si surto escollit, agrairé crítiques/comentaris/idees. Si no… dnaré la tabarra als que surtin, igualment, amb uns quants d’aquests temes 😉


ACTUALITZACIÓ: No he sortit pas escollit, clar. Ja tenim els resultats. Felicitats a tots pelgas, i sort amb la feinada!

 

******

 

Crec que la línia duta fins ara, i projectada en el futur, de l’ANC és la correcta. Tenim clar l’objectiu, i el rol de l’Assemblea. Volem la independència, i volem ser l’instrument de la societat civil per a impulsar-la amb la nostra mobilització, tot maldant per a ampliar la base social del SÏ a la independència. Voldria apuntar algunes (10: un decàleg sempre queda elegant) accions, iniciatives i correccions que podrien ajudar, al meu entendre. Les 10 de l’Anadeu, com si diguéssim. Us poso títol i resum per a evitar-vos hores de lectura, si no disposeu de temps o aciencia il·limitats.

 

(D’entrada, les d’ordre “intern”):

 

1. CONTINGUTS. AFEGIR ‘EIX DE RENOVACIÓ DEMOCRÀTICA.

 

La independència és el mitjà per a construir un país lliure, més democràtic i més just. L’ANC insisteix justament en això, i sembla que ara es vol donar més contigut social al missatge. Hi estic d’acord, perquè més enllà don sigui cadascú en l’eix esquerra/dreta, tothom coincideix en que som en un moment d’emergència social, i ningú no té dret a tancar els ulls davant d’això. No podem centrar-nos només en l’eix nacional entre sobiranisme i unionisme. Però hi ha un tercer eix, actualment tant important com el el nacional i el social: l’eix regeneració democràtica/política tradicional. I crec que aquí l’ANC hi ha d’entrar de forma molt més decidida (no s’entén, per exemple, que entre els compromisos demanats als candidats a les municipals no hi figuri ni tan sols el de dimitir si són imputats per corrupció). Si volem eixamplar la base, sobretot cap a la gent més jove que no és presonera dels compromisos, la tolerància  i la “comprensió” cap a certes formes de fer política que ens va dur la “transició” hem de dotar de contingut aquest eix, també. I donar exemple nosaltres mateixos, el que té incidència en els càrrecs que ens representin (veure punt 3 més avall).

 

2. POSICIONAMENT: ACCENTUAR LA INDEPENDÈNCIA RESPECTE ALS PARTITS.  

 

L’ANC ha de ser independent dels partits, però també de la lògica dels partits. I a més, semblar-ho. La impressió de molta gent, des del 9-N, és que l’ANC s’ha vist en certa forma bloquejada entre els interessos contraposats dels partits. Això és dolent pel procés encara que només sigui una impressió. Hem de tenir el màxim respecte pels partits, tots, però hem de tenir molt clar que ni som la suma dels partits, ni som “el partit dels més convençuts”. El nostre rol, la nostra lògica i el nostre camp d’actuació és un altre.

 

3. CÀRRECS: RENOVACIÓ, NO PÉS RECICLATGE DE POLÍICS. 

 

Pel que he dit als dos primers punts seria molt convenient que cap càrrec, cap membre del Secretariat Nacional hagués tingut mai cap càrrec de partit o institucional. Una regla ben simple (més enllà del que diuen els Estatus, sí, però igualment convenient). Amb total respecte per la política i els polítics, el que demana la societat ara és que la societat civil influeixi en la política, no pas que els polítics “okupin” les entitats de la societat civil. Com tampoc no ha de ser el lloc on recol·locar els qui s’han quedat “orfes” de partit, ni els escissionistes compulsius. Seria molt destructiu per a l’NC la simple percepció que funcionem per les habituals quotes de poder, sigui veritat o no.  Seria molt destructiu que les “cares visibles” de l’Assemblea fossin fàcilment identificables amb un o altre partit, ara, o en el passat.Seria molt destructiu que la lògica partidista de l’època autonomista ens governés. I, com a les famílies, encara pitjor que això seria ser el refugi dels “ex”. 

 

A més de fer bé les coses, hem de ser exemplars, i hem de donar sentit a la necessitat de renovació i obertura que exigeix la societat catalana, i que és a la base de moltes conversions a l’independentisme. També per a donar sentit, i exemplaritat, a la necessitat social imperativa de renovació, seria convenient que el màxim de membres de l’SN, i per poc que sigui possible, les cares més visibles, provinguin de la generació dels menys de 40 (que tot aixo ho entenen molt millor que nosaltres, els que recordem Franco i vam viure la transició i tot el que ha vingut després).

 

4. PRESA DE DECISIONS: CAL TENIR  CANALS DE DEBAT. 

 

Les formes de debat intern per a la presa de decisions (o llur absència…) són francament millorables. Tota la comunicació és vertical, i descendent, del ‘SN cap a les AT i AS, i d’aquí als membres. Quan es fa un debat, es fa en paral·lel, reiteratiu i poc productiu, AT per AT, i sovint, només entre qui és físicament present en una reunió concreta. El resultat, volgut o no, és una quasi total autonomia de l’SN (i la Permanent) per a qualsevol presa de decisions, i això no és inevitable, ni tan sols el millor model. I la qualitat del debat, quan n’hi ha, i la forma de prendre les decisions se’n ressenteixen. 

 

Pensem en el procés d’esmenes al Full de Ruta (o la consulta sobre el nou 9-N). Les votacions, sobretot si són més de 50, no es poden fer de forma presencial. Podem fer-les per mitjans electrònics, com permeten els Estatuts. I podem aprofitar les assembles per al que serveixen: debatre. No per a votar textos incomprensibles llegits a velocitat vertigionosa i votats sense cap forma de reflexió. I el procés d’esmenes hauria de permetre que, amb uns simples fòrums per temes/paràgrafs, la gent interessada pogués discutir, valorar i elaborar propostes amb sentit i de forma coordinada, i dur-les després per a un debat real a les AT, en comptes de repetir 100 cops la mateixa esmena, elaborada amb textos diversos i contradictoris, en reunions on la gent els agafi per sorpresa el text a votar. Tot això és framcanent, i fàcilment millorable. I ara que ens acostem a un temps on caldrà prendre moltes decisions importants, i no sempre previsibles a un any vista, abans i després del 27-S, faríem bé de dedicar-hi una mica d’atenció. 

 

5. AT i AS: ESCOLTAR-LES MÉS. 

 

Crec que sovint les AT (o certes AT) tenen la impressió que els arriba tot, fins i tot el pla d’actuació local, “des de dalt” i no sempre adaptat a la realitat del territori. Segurament podem millorar els canals de comuicació en aquesta via. També tinc la impressió que en les sectorials tenim algunes AS que funcionen molt bé, d’altres que a mitges i algunes que simplement no funcionen. Potser ara és l’hora (tM) de donar una nova embranzida, millorar les eines de comunicació entre AT i AS i els seus membres, i tenir la maquinària ben greixada de cara al que ens espera.

 

(i ara, pssant de l’àmbit de les qüestions internes a la nostra activitat que es veu des de fora…): 

 

6. VISIBILITAT: MÉS ENLLÀ D’ANC-ÒMNIUM-AMI. 

 

Jo voldria que l’ANC ampliés el ventall de “socis estratègics” amb qui actua i es fa visible. Més enllà d’Omnium i l’AMI, hi ha altres entitats, més petites, però que tenen un discurs diferent, s’adrecen (i saben arribar) a públics un pèl diferents, i que tractem sovint amb una certa superioritat i paternalisme. Això va de Súmate+ al Col·lectiu Wilson, passant per molts d’altres. “Ara és l’Hora” hauria de ser la casa de tots els que són al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i que a més donin suport a l caràcter plebiscitari de les properes eleccions i la independència (tret dels partits). Per altra banda, privilegiar sempre l’acció amb l’AMI fa el missatge més ambigu: per crucial que sigui l’AMI; que ho és, no és de cap forma una expressió de la societat civil, sinó dels municipis i els seus equips de govern, és a dir, de les institucions.

 

.7. MISSATGE: “NINGÚ NO HI PERDRÀ” I “EL COST DE LA NO-INDPENDÈNCIA”. 

 

Proposo articular el missatge també en dues campanyes, amb dos enfocaments, a més dels ja utilitzats. 

 

Per una banda, crec que per molta gent el problema no és tant veure si la independència és possible o ens durà un país millor, sinó “¡que estan dominats per la por a perdre, o psoar en risc, alguna cosa important per a ells. Els referèndums d’independència (a Québec i Escòcia) es perden per por, no per convenciment. I la gent, en general, té molta aversió al risc. Agafem el cas de la llengua: discutim molt de si cal que el castellà sigui tambéoficial, cooficial o si ens cal de fet la noció de llengua oficial; de què li cal al català… Però per a olts castellanoparlants, tot això és abstracte i llunyà. No els importa l’status del castellà tant com llur situació personal. “Si el català és *la* llengua de la justícia, jo que no el sé escriure, pedré la feina?” Sovint s’ha fet servir l’expressió del “win-win”, però més important que tothom hi guanyi, que no és creïble, és que ningú no hi perdi, que sí que és factible.  Caldria posar l’accent en el “ningú no hi sortirà perdent”: explicar com en la qüestió de la llengua ningú no perdrà la seva feina actual, fem el que fem; com l’important de les pensions no és si pagarem millors pensions, o si la nostra economia serà més estable i les podrà garantir millor, si no que les normes europees obligarien l’Estat espanyol, en el pitjor dels supòsits, a seguir pagant les pesnions a qui ha contribuït a la Seguretat Social espanyola, sigui dins o fora el país, tingui o no la nacionalitat. I un llarg etcètera de casos.

 

La segona campanya serien missatges sobre el model del que la Comissió Delors va fer servir pel Mercat ünic als 80 Els més grans recordareu allò dl “El Cost de la No-Europa”. No es tracta de fer victimisme, ni de quantificar dèficits (o robatoris). Sinó d’exemplificar què passaria en situació d’independència, donant-li la volta. Per exemple: tots els estudis diuen que caldria contractar entre 60.000 i 120.000 persones per a tasques del nou Govern. Quin impacte tindria això sobre l’atur actual? I O: quins beneficis econòmics comportaria la conversió en ambaixades dels consolats actuals i nous? Quantes escoles es podrien fer amb la reducció de la nostra contribució neta a la UE, sigui quina sigui la nostra relació futura? Cap referència als diners que s’en van, sinó explicació dels beneficis quantificables, i no tan sols econòmics, de la independència.

 

8. INCIDÈNCIA INTERNACIONAL: MIRAR CAP ENFORA. 

 

Sé que això ja s’està fent, i bé. Però si en un camp haurem d’isntensificar els esforços és en tenir més atenció internacional, en parlar més amb la premsa europea, amb les entitats, partits empreses de fora. Com he dit més amunt, l’efectivitat (i velocitat) de la indppendència ens la jguem abans a Bruseel·les (i Berlin, i Washington) abans que a Madrid, però en canvi tots pelgats esmercem més esforços i energies en el dàleg de sords amb l’establishment polític i mediàtic espanyol. Caldrà intensificar l’acció exterior, ampliar els suports i les col·laboracions.

 

(ehem, ara toca una mica de “bronca”…)

 

9. ACTITUD: CAP HOSTILITAT ENVERS ELS TEBIS, RETICENTS O INDIFERENTS. 

 

Volem la independència. I els membres de lANC som els “convençuts”. Hi ha gent que és obertament contrària, per militància espanyolista, o per interessos personals. Després hi ha un gruix de gent que és indiferent, reticent (per por), tèbia (per incomprensió) o que desconfia de les intencions que puguin tenir certs actors sobiranistes. I hi ha també un gruix de gent que venint d’una tradició “nacionalista” o “catalanista” no volen fer el pas (lògic, imprescindible, inevitable i urgent: això ho sabem nosaltres) cap al suport a la independència. Alguns no el faran mai, d’altres potser sí. Però si ractem tots aquests grups amb hostilitat, agressivitat, manca de respecte, i desqualifiacions mai no n’atraurem ni un. Ans al contrari, els empenyem encara més cap a l’altra banda de la línia. Els xiulets forassenyats a l’alcalde Ros a l’AGO de Lleida en són una mostra, d’aquesta actitud. Però per desgràcia en donem moltes d’altres. Si ens ho volem fer “Nosaltres Sols”, potser tindrem reunions més comforables… i ens quedarem en un 45%. Per a ampliar la base hem de deixar d’hostilitzar la gent amb qui volem convèncer, els grups on volem “pescar”. Els tebis, reticents, indiferents, no convençuts i porucs no són el nostre adversari. Hem d’aprendre a separar l’acció política del fanatisme esportiu, i de la teràpia de grup. L’insult és poc seductor.

 

(bonus track: “el tema”)

 

10. 27-S: POSSIBLES ROLS DE L’ANC MÉS ENLLÀ DEL FULL DE RUTA DE L’ANC.

 

El Full de Ruta (el nostre…) dibuixa dues opcions per a l’actuació de l’ANC en les eleccionsl del 27-S: si els partits signen el Full de Ruta (el del procés…) i “es comporten”, no cal fer res. Si no, l’ANC valorarà entrar a l’escena i fer una llista pròpia, “contra” els partits, prèvia consulta als membres. Jo crec que per una banda, la consulta serà en tot cas convenient, i, en segon lloc, que hi ha com a mínim dues opcions més a posar sobre la taula a part de les dues opcions esmentades.

 

Farem, per tant, el que digui la consulta que en tot cas jo promouria. I les dues opcions addicionals que proposo, amb la vista psoada a ampliar la base electoral i no perdre cap vot cap a l’abstenció o opcions no independentistes de gent favorable peò amb d’altres prioritats, són:

 

  • Versió “light”: Si els partits que siguin accepten el Full de Ruta (el del procés..) i veiem credibilitat en llur pla d’acció, pdríem de totes formes intentar introduir un element de garantia important: que ANC, amb Òmnium, etc., etc. organitzéssim unes primàries obertes per a escollir, posem, el 25% d’aquestes llistes (CiU/Mas; ERC; CUP…) com a “independents”. El model dels “tertulians de quota” o els “independents habituals” a qui tothom coneix les preferències (i els favors recíprocs) és un model insuficient. El que és important és que hi hagi un gruix de diputats que no deguin el càrrec al partit, al secretari d’organització, a la “gràcia divina”, sinó que es deguin als ciutadans, a les entitats que empenyen per la indpendència i no als partits. Tots sabem que els partits, i la política parlamentària té la seva lògica que duu inevitablement a friccions, tacticismes i prioritats que no són les que vol la majoria social ara i aquí. Si treiem un gruix suficient de diputats d’aquesta lògica i els posem al Parlament amb l’única condició de tirar endavant el procés d’independència, les partits es trobaran que no els surten els núemros… per a fer certs numerets. Seria com una coalicó múltiple entre cada partit i la societat civil, per dir-ho així.

 

  • Versió “hardcore”: si els partits no accepten la versió light, o si no ens podem/volem fiar del seu compromís amb el procés, per la raó que sigui, llavors potser caldrà una “quarta llista” que representi l’empenta de la societat civil. Escollida per un procés de primàries, com a l’altre model, però sense cap representant de partit, actual o pretèrit. Llista que però, a diferència del que diu la segona opció del Full de Ruta (el nostre…) i en això es diferencia no seria “de l’ANC”, ni seria LA llista amb el suport de l’ANC, sinó una de les qautre llistes a les quals l’ANC reconeixeria el suport al Full de Ruta (el del procés, no el nsotre: hi ha inflació de fulls de ruta, quina confusió). Una quarta llista de la coalició a la italiana, o del ·paraigua”, com preferiu.

Per tant hi ha (com a mínim) quatre opcions, amb dues “a mig camí” de les opcions del Full de Ruta de l’ANC. Les meves opcions parteixen d’una constatació, també reflectida en altres punts del decàleg: hi ha una forta desafecció als partits tradicionals, i als polítics tradicionals. Certa gent mai votarà res que no sigui “el seu” partit. Altra gent votarà el que calgui per a la independència. Però d’altres semblen disposats a no votar cap partit. O cap partit independentista. No cal creure que una nota alta en l’eix nacional i en l’eix social pot esborrar una nota baixa en l’eix de renovació democràtica i política. Caldra fer el que sigui per no perdre vots, més que no pas per a acomodar els partits.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *