almerich
El bloc personal de José Manuel Almerich
LES MUNTANYES DE CAVANILLES
La sensibilitat d’un naturalista compromés
El premi Cavanilles va per la llavor de totes les persones o entitats que fan aquest mon mes habitable, que mantenen ensesa la llum de la ilustració. Els que hem fet del excursionisme una forma de vida i de les muntanyes del mon una llar permanent, tenim la obligació de transmetre lo que em vist i vixcut, consciens de que el coneiximent i la cultura es l’unica vía per a aumentar el respecte que es mereixen els nostres espais naturals. Per nosaltres i per els que ens sucedeixen, si encara estem a temps, tenim la obligació de erradicar de la societat valenciana, eixa infinita i suicida indiferència
.
Les muntanyes de Cavanilles.
La sensibilitat d’un naturalista compromés.
El 17 d’Agost de 1793, a les tres de la matinada, Antoni Josep Cavanilles va eixir d’una casa de camp molt prop de Tibi, aon havía pasat la nit, per iniciar la ascensió al Maigmó en la que probablement fora la seua ùltima excursió al cim d’una muntanya. Partiría, imagine, amb cavallería, fins el punt aon es fa ja necessari pujar a peu i amb la mateixa emoció que ens motiva hui: contemplar l’inmensitat del escenari natural, dibuixar les vistes, observar atentament l’entorn i, com no, estudiar de pas les plantes.
Les muntanyes i els cims, les serres i els tossals, les valls altes o les afilades cresteríes que conformen el sostre del nostre pais son, com a la resta del planeta, reductes encara sovint verges i refugis de fauna i flora amenaçada, reserves d’espiritualitat i mitología o espais protectors de cultures ancestrals i formes de vida tradicionals ja desaparegudes. Son també ecosistemes frágils i subjets a condicions climátiques i físiques adverses, molt sensibles sobre tot a la ma del home aon les seues consecuencies poden ser irreversibles. La dimensió ecológica, cultural, social i fins i tot económica, han fet que l’interés per les muntanyes amb les noves concepcións ideológiques vaja més enllá de les curves de nivell i per aquest motiu, el máxim organ de les Nacions Unides va declarar el 2002 com a Any Internacional de les Muntanyes.
La quinta part de la terra está coberta per muntanyes oferint el sustent a una décima part de la humanitat. Al nostre pais, a eixe trocet allargat de terra mediterránea que es recolça en la muntanya mentres mira al mar, la cuarta part está per dalt dels 800 m i dos terceres parts per dalt dels 500 m d’altitud. Allí, en eixe solitari mon rural no més viu un cinc per cent de la població pero, fins no fa massa anys la vida allí alcança dimensions considerables i fou un viver de xiquets, masovers, pastors i llauradors, perdurant encara trets que ens recorden la estreta relació entre l’home i la natura. La societat valenciana sempre ha ocultat aquesta realitat física del territori , com si aço fos només un pais de horts i platjes. El nostre pais no es, ni de lluny, un producte de la geografía, es més obra del home que de la natura, i la protecció de les terres interiors valencianes de muntanya es, a més del fet ecológic, la salvaguarda del fet históric, de la memoria colectiva, de les tradicions que es pedrán cuant l’ultim masover ens deixe per sempre. La antropizatció historica, el clima tan absurd y la verticalitat més acusada en menys espai, hat fet que les muntanyes valencianes siguen encara més frágils i expostes.
Fa doscents anys el nostre ilustre botánic ja pujaba als cims anant més enlla del encarrec reial. Viu i escriu en un moment históric en que la ciencia europea pren un altra direccio i les concepcions naturalistiques canvíen radicalment. Es en el interés pels grans cims aon Cavanilles mostra la seua faceta de naturalista més que de botánic. En les seues cróniques es percibeixen les sensacions que hui en día quansevol viatjer sensible i inteligent capta cuant puja a un cim: el esbós que conforma el relleu, la image dels camps, l’espai, els olors i el colors, el vent i la llum, tots el elements en definitiva que creen el paisatje i donen un coneiximent distint, aèri, integral del territori que l’envolta. Els meandres dels rius, el traçat violens dels barrancs i les alineacions caotiques de les serres properes, dibuixen un mon sorprenent i desconegut “cesa este desorden y la inquietud que inspiran los riesgos cuando se llega a las alturas. Desde ellas registra el observador con sorpresa los profundos surcos que quedan entre las cordilleras de los montes; ve que unas corren casi paralels entre sí y otras en direcciones contrapuestas. Peñagolosa, Espadán y Aytana ofrecen este espectáculo y son sitios oportunos para estudiar la naturaleza del Reyno” Pero l’ilustre retor també puja a les muntanyes més desconegudes encara hui, del nostre pais “situado en la cresta del Turmell, que espectáculo ofrece alli la naturaleza”, Penyaaescabia, Santa Bárbara, el Caroig…
“Este es el bosquejo del pais delicioso que he procurado examinar, recorriendo por espacio de tres años los montes, barrancos y campos cultivados para conocer algo de lo mucho que contiene…” Caldrán paraules més boniques, caldrá major sensibilitat d’un naturalista que a mes també s’apresurará a denunciar els desficasis i la destrucció del bosc i el arbres milenaris. “hay gentes que hacen comercio lucrativo con la madera que hurtan, excesos que sólo pueden impedir las justicias de los pueblos” Les ferides encara estan obertes i les intervencions forestals son, ignorant impunement la fragilitat i diversitat mediterránea, cada vegada dramáticament més destructives.
Cavanilles.
Un referent per a coneixer el patrimoni cultural i natural valencià
A la tardor de 1780, cuant contava trenta i cinc anys, Antoni Josep Cavanilles va trobar la vertadera passió de la seua vida: la botánica. L’ilustrat valenciá que fins entonces havía segut mestre de Filosofia, doctor en Teología, matemátic i físic, comença en París a interesarse per les plantes i tot alló que les envoltaba. Tan sols cinc anys després, publicá la seua primera obra especialitzada que, dins d’una serie de deu, el consagrá com a botánic de prestigi internacional.
París canvia la seua vida i Paris també, centre de la cultura universal, conformá una nova concepció de l’historia natural donan-li a Cavanilles una formació humanistica, científica i filosófica fora de lo habitual. A la seua tornada, i per encarreg reial, iniciá un treball de reconeiximent del territori espanyol que va començar al Regne de Valencia. Per sort per als geógrafs, arqueólegs i historiadors, publicá les “Observaciones”, l’obra menys botánica d’un botánic. Considerat el millor llibre de geografia de l’epoca, amb el sentit més ampli, hui tindría per als erudits moderns una valideça científica del vuitanta per cent i va fer que el territori valenciá fora, a finals del segle XVIII, un dels més estudiats i coneguts d’Europa.
Capaç de dur la llum de l’ilustració a les muntanyes valencianes, Cavanilles fou un naturalista inquiet, apasionat i curiós. Minuciós e insistent en el camp, preocupat i compromes, clerig anticlerical, natalista convensut i rigurós com a científic. “ Con el propósito de averiguar la verdad de todo cuanto fuese posible por observaciones propias, atravesaba llanunas i barrancos i subía hasta las cumbres de los montes”. Fa la primera aproximació seriosa la la geología en contra de les tendencies de l’epoca, interpreta la formació de les muntanyes i parla de l’importancia dels procesos erosius com a agents configuradors del relleu. Els monuments antics formen per a Cavanilles part de l’historia natural; els castells de Xátiva i de Sagunt, la Meca, la Penya Tallada de Chelva o els Banys de la Reina, perfectament representats als seus gravats, revelen una visió romantica del paisatge históric. Te una especial consideració per la toponimia i fa referencia costant als oficis i les costums. Critica durament als que destrueixen el bosc i denuncia els efectes negatius de les intervencions forestals de la época: “seria culpable mi silencio”. Preocupat pel poble pla i el seu benestar, aboga també per la dessecació de les marjals.
Cavanilles, al igual que ho han fet i ho faran escriptors i cientifics valencians, va morir treballant. Estaba a Madrid escribint la seua última obra que culminaba una intensa vida dedicada a la terra, una llavor que, segons les seues paraules, otros podran mejorar i seguir: "Hablaré de lo que he visto, pero quedará aun mucho que añadirán más instruidos contentando con haber tirado las primeras lineas del cuadro”
El premi Cavanilles va per la llavor de totes les persones o entitants que fan aquest mon mes habitable, que mantenen ensesa la llum de la ilustració, especialment en aquest any. Els que hem fet del excursioniste una forma de vida i de les muntanyes del mon una llar permanent, tenim la obligació de transmetre lo que em vist i vixcut, consciens de que el coneiximent i la cultura es l’unica vía per a aumentar el respecte que es mereixen els nostres espais naturals. Per nosaltres i per els que ens sucedeixen, si encara estem a temps, tenim la obligació de erradicar de la societat valenciana, eixa infinita i suicida indiferència.
José Manuel Almerich Iborra
Geògraf i escriptor. Director de l’IVEN (Institut Valencià d’Excursionisme i Natura)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
¿Qué pensaría Cavanilles al ver como se industrializan con parques eólicos las montañas que tanto apreciaba?
¿Qué pensaría de aquellos “herederos” del amor a las montañas, al ver que estos hacen bastante poco por defenderlas y siguen a día de hoy en un tímido silencio?
… tan sólo son preguntas