Alfons Escoda

Aquesta tarda estava a casa llegint “L´aventura ambigua” de Cheikh Hamidou Kane, en un ambient familiar de castanyada. Uns llegint, d´altres cuinant bolets agafats aquest matí, d´altres preparant castanyes, moniatos i panellets pel vespre. Sonava de fons Sopa de Cabra i davant tenia un cistell amb flors de tardor, carbasses i fulles vermelles del jardí. Tarda de tardor.

Hamidou Kane va ser primer ministre del Senegal. Nascut el 1928, explicava amb to autobiogràfic el record de petit, quan van arribar els occidentals al seu poble i van crear la primera escola. Tot el poble va rebutjar aquella imposició estranya, i ningú es va atrevir a acostar-s´hi. El mestre religiós musulmà que fins aquell moment havia format els xicots del poble en els valors tradicionals  n´era el més contrari. Un dia, la Reina dels Diallombé va reunir tot el poble al centre del poblat i els va dir :” Igual que un infant que aprèn a caminar, que no sap ben bé el que fa, però sap que ha de posar un peu davant de l´altre, penso que els nostres infants han d´anar a l´escola dels estrangers. Sé que l´escola on durem els nostres fills destruirà tot allò que avui som i estimem. Potser fins i tot, el nostre record morirà en ells.Potser quan tornin de l´escola alguns ni ens reconeixeran. El que us proposo es que ens deixem morir en els nostres fills i deixem que els estrangers que ens han derrotat prenguin el lloc que els hem deixat lliure. Que la pau sigui amb vosaltres.”
Mentre llegia aquestes frases , dos ous han impactat a la finestra de casa, i acte seguit ha sonat el timbre.
Hem anat a obrir, i un grup de 7 joves de 15 o 16 anys  ens han preguntat ” Truco o trato?”. Davant la nostra estranyesa els hem preguntat de què anava allò. Mig en català, mig en castellà ens han explicat : Avui és Halloween. Una festa que a Amèrica es celebra molt. Us demanem caramels, o qualsevol dolç que vulgueu donar-nos, sí així ho féu heu triat “trato”, si no ens doneu res hi haurà “truco” (no ens han especificat quin “truco” exactament, però els ous llençats abans ja insinuaven per on podíem anar).
 La meva mare els ha preguntat per que no celebraven tranquilament la castanyada, i ells han respost que sí, que també, que demà, que hi havia lloc per tot.
 Els petits de casa miraven l´escena amb estranyesa i sorpresa, però em temo que també amb una certa fascinació
.Jo els he preguntat pels seus orígens: tots eren catalans, i un d´ells ha dit que els seus pares eren de Veneçuela.
Els hem donat uns caramels.
Hem entrat a casa amb una estranya sensació d´aïllament en la nostra “tribu” i n´hem parlat una estona. Tots els nostres fills i nebots coneixien perfectament la “nova” tradició del Halloween.
 Jo no m´he tret del cap el llibre d´Hamidou Kane, he rellegit els passatges de l´escola, i la sàvia decissió de la reina dels Diallombé.
Un pèl confús m´he posat a escriure aquestes ratlles, i conscient que morim una mica cada dia en el record dels  nostres fills, baixo al menjador, a compartir amb la família unes castanyes i uns panellets.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!