L'Aleix a ca la Toca

Avui, com acostuma ser fix cada quinze dies, he fet una volta gairebé completa a la comarca. La distribució de la rella, la revista quinzenal del Lluçanès, m’hi porta cada dos divendres. La veritat, resumint, l’experiència és fantàstica. No hi ha dubte que segons el temps, l’estat d’ànim o la pressa, la visió de tot plegat és més o menys òptima, però la valoració global no pot ser d’altra manera que molt especial.
El Lluçanès és un territori relativament petit i relativament homogeni, característiques que el fan relativament cohesionable. Fer un tomb, poble a poble, carretera per carretera o camí per camí, et donen una visió de la comarca bastant precisa i et permeten mesurar el seu abast i la seva identitat. Treballar en aquestes condicions és, indubtablement, un privilegi, per a la salut mental, per als sentits i per afermar encara més les conviccions més profundes. Si a tot això hi afegim la facilitat de comunicació que hi aporta la rella, habitualment ben rebuda i esperada, el cóctel és d’un bon gust notable.

Avui, per exemple, a quarts de set del matí he iniciat la ruta sortint de Prats de Lluçanès cap a Sant Feliu Sasserra. El cereal està en un plenitud que fa gaudir d’unes imatges de marines torrades onejant impagables. Com igual d’impagables són les imatges de la feina intensa d’aquests dies dels pagesos segant i embalant. L’hora encara frescal et dóna una imatge encara més contrastada del país, sobretot en un any d’un juliol amb tantes tonalitats de verd que delimiten amb els ocres dels camps.
Més tard, en direcció a Lluçà, una nova visió d’un dels indrets més impactants de la comarca: l’entorn del monestir de santa Maria de Lluçà, als peus del castell. Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Martí d’Albars, Santa Creu de Joglars, Olost i Sant Bartomeu del Grau. Des d’allà, cap a la part nord de la comarca, i unes vistes ben agraïdes a banda i banda de carretera, cap a Olost o cap a l’entorn del Sorreigs. La verdor augmenta i la carretera que va del Collet de Sant Agustí fins a Alpens, avui d’anada i tornada, m’acaba d’enamorar d’una part del territori realment sensacional. Les fileres de plataners que ara hi posen ombra, ara t’emmarquen el camí, et retornen a la calma del pas del temps i t’acompanyen generosament fins a l’envista del Casino. La plaça d’Alpens fa de retop i recomença la ruta. L’Alou, el punt més al nord del recorregut, avui tocat per les vacances.
Ara, un cop trencat a l’alçada de l’Hostal del Vilar -si n’hi haurà de gent el 28 de setembre, sembla mentida!-, la propera estació serà Sant Boi de Lluçanès, amb l’ànima de foc del forn de la plaça. Com una gara acollidora d’un tren inexistent, l’ombra dels plataners obre i tanca el viatge al poble. Perafita, a la carena, m’empeny al darrer tram, de nou fins a Prats.
Ocells, conills, restes estampades a la carretera i un munt de sensacions humanes i de l’entorn han quedat enrere. Prop de les 11 del matí, bona hora per esmorzar, s’ha acabat el vol de les notícies. Ara les cases se n’omplen -fins i tot alguna botiga la duu a les cases amb la compra deixada per portar-. Una nova rella ha tornat al seu lloc. Un nou divendres ha crescut a l’empara del Lluçanès, i el goig de viure’l.