Amigues, amics,
Ja fa dies que vam començar a guanyar. Amb la campanya pel NO des de diferents plataformes i col·lectius hem aprofundit amb la victòria. En Vicent Partal crec que ho explica d’allò més bé. Demà a la nit, a la Patum o a les places o en locals o… ho celebrarem, bridarem i reprendrem el camí. Salut i autodeterminació per a la nació de veres, els Països Catalans.
La força del No
La campanya acaba. Diumenge
sabrem quina posició guanya i quina perd. Però l’anàlisi fina l’haurem
de fer amb molta calma perquè diumenge passaran moltes coses.
Primer: el resultat. La forquilla de tensió és el cinquanta per
cent de la participació i el vint per cent dels no. Qualsevol cosa que
baixe del cinquanta o puge del vint representarà una impugnació seriosa
a l’estatut cara al futur. I més encara si es combinen les dues coses.
Segon: el resultat de la campanya. Els bulldozers pel sí han tendit
a obviar un fet central. Que hi ha dos partits polítics que queden fora
de l’acord. Que aquest ja no és ni serà mai l’estatut de tots. El pes
del PP en aquest sentit és minúscul però el que és transcendental pel
futur és que ERC en queda fora. Amb independència de quin siga el seu
paper en la governabilitat del país.
I això sobretot per una raó, que és la tercera: aquest estatut no
soluciona res. L’estatut del trenta de setembre representava un canvi
de model que ha quedat en no res després de passar pel ribot d’Alfonso
Guerra. L’estatut que votem ara només és un empaquetat amb llacet del
que ja tenim. I si el que ja tenim no ens funciona com podem esperar
que funcione demà per més llacet que se li pose?
El temps, en aquest sentit, serà implacable. Espere amb delit el
moment que CiU dirà que aquest estatut no val. (Ja ho ha dit quan diu,
Mas o Pujol, que l’estatut del trenta de setembre és la fita a la qual
cal aspirar i ja vinculen el seu resultat a que ells siguen al govern o
no). Aleshores, quan passe això, que passarà, caldrà que tots els
partits polítics implicats en aquest procés fallit ens expliquen per
què el tacticisme ha passat per davant del país i com és que s’ha fet
tan malament el que s’ha fet.
Vèncer i convèncer no és el mateix. Potser diumenge guanyarà el Sí,
que ha fet una campanya tan ben planificada com insidiosa. Però els qui
votem No, cadascun dels qui votem No, serem també a partir de diumenge
una pedra en la sabata d’un sistema autonòmic que, com mai no havia
passat fins ara, no serà ja acceptat per tot el catalanisme polític.
Més enllà del posicionament dels partits polítics, per primer vegada,
un grapat de ciutadans anem a dir que la via autonòmica no val ja. I
que el nostre futur només és segur si aconseguim canviar del tot les
regles del joc, això que aquesta generació de polítics no ha sabut fer.
Aquesta és la força del No. Aquesta és ja avui la victòria del No.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aleix, davant de la estrompada que venia, ja fa dies, front al desencís que véiem entre la gent del Principat, ja vam començar a albirar que la gran victòria era la d’haver-hi desat una sèrie d’interrogants a resoldre en un termini pròxim.
Efectivament: la nació real, és la de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Sobretot la seua (bona i perplexa) gent.
jb.