Aquella campanya electoral, amb moltíssimes contradiccions i interrogants, la vam encarar amb il·lusió. Recordo un munt d’actes, i amb especial alegria el de Prats de Lluçanès, amb l’Oleguer Presas, el Toni Iborra i la que va ser elegida diputada Georgina Rieradevall.
Uns dies intensos, uns dies de nervis, de veure com manipulen els ànims les enquestes, de sentir la proximitat de tanta gent amb ganes de fer sentir una veu pròpia i col·lectiva, de com els que van de polítics volen donar permanentment lliçons. De com la força col·lectiva, la que fa perdre la por, la que fa perdre els dubtes, et du al vol. I de manera molt especial, recordo l’acte de cloenda de campanya a Barcelona. I enmig de l’emoció, del desfermament del sentiment de victòria per damunt de resultats i de vots, entre els crits de futur d’independència i molt especialment aquell a-anti-anticapitalistes!, la presència del Diego Cañamero. El crit, la profunditat, la trajectòria, la dignitat. I la sensació de començar a fer realitat que als Països Catalans hi podia néixer una alternativa, basada en la idea de la Unitat Popular, vàlida fins i tot més enllà del país.
Avui, un any després, som més conscients de com n’és de terrible el sistema, de com n’és d’absorvent la lògica institucional i que l’estat, en si, no ens du enlloc. Només una societat en xarxa, estructurada i mobilitzada, desobedient pot construir i ajudar a construir un futur de llibertat. Ho podem tot!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!