L'Aleix a ca la Toca

Som Països Catalans
(Sueca, 26 d’abril de 2013), Toni Cucarella

Al Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans (parle en termes generals). Per a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més “còmoda”, menys conflictiva. Els Països Catalans tot sovint s’han pensat, i s’han anhelat més des de la “perifèria”.
(Continua)

No obstant això, entre els arguments del neoblaverisme valencià, i d’altres ments vacil·lants que s’hi assemblen i que hi revolen, sovinteja el que afirma que els Països Catalans es conformen des de la subordinació del País Valencià (per extensió congruent, també de les Illes, de la Franja i de la Catalunya Nord) a Catalunya. Tot i admetent (possiblement a contracor) que valencians, catalans, mallorquins, andorrans i alguns més “compartim” el mateix sistema lingüístic, tanmateix s’afanyen a desvincular, amb grans blasmes, qualsevol intent de confluència política (o siga, Països Catalans), i proclamen que no accepten aquesta (segons ells) subordinació a Catalunya. O com ha dit Joan Francesc Mira, dixitque Deus: «la sobirania compartida amb Catalunya no pertany a l’ordre de l’evolució realment possible i previsible dels fets, sinó a l’ordre de la utopia. I hi ha utopies necessàries, en tant que ho­ritzons ideals, i d’altres com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles». Prescindibles som, doncs, per a Joan Francesc Mira i per als seus seguidors. Com va dir Joan Fuster, en una de les seus afirmacions més lúcides i contundents, «Ja s’apanyaran!»

Tanmateix, no em consta, i fa anys que rode per la gal·làxia catalanista, que mai s’haja plantejat el projecte comú dels Països Catalans des d’una relació de subordinació de ningú envers ningú altre. Tanmateix, els rellotges polítics de cadascú són els que són, òbviament. No obstant això, fóra necessari d’anar fent-los confluir cap a un mateix fus horari.

Els Països Catalans són un projecte comú i en comú s’han de debatre, no per separat i a l’espera d’un millor oratge polític. Fa segles que patim tempesta espanyola i no s’espera, de moment, que aquesta ponentada escampe. O siga que haurem de prendre una decisió: fer front al mal temps o deixar-nos arrossegar per les ventades. Deixar-se arrossegar per les ventades és allò que alguns descriuen com «assumir la realitat». Assumir la realitat és, tot sovint, veure-la del mateix cantó que l’enemic o gairebé. I això, em fa l’efecte, equival a rendir-se; almenys equival a no presentar-li batalla, pactar amb ell i acceptar els seus escenaris.

Els Països Catalans es mantenen vius amb quatre idees embastades, tot cal dir-ho. Hi ha, en el millors dels casos, alguna o molta fe, però escassíssima pràctica política (fins ara), i sempre des de posicions al marge (que no marginals) de la política oficial. Fet i fet, la política oficial està més pendent dels brams espanyols. I quan els escolten s’afanyen a ocultar els Països Catalans com si ells els rebutjaren amb la mateixa intensitat que els espanyols.

Alguns voldríem que els Països Catalans foren alguna cosa políticament més consistent, que hi haguera un pla de ruta ben clar i ben precís. Al capdavall, els Països Catalans són el nostre projecte de llibertat i democràcia plena. Qui tinga ulls i orelles que ens compare amb els lladres acabacases que clamen contra els Països Catalans cada vegada que els imputen un nou delicte. Tots aqueixos lladres d’Espanya que canten inflamats, a voz en grito que diuen ells, «para ofrendar nuevas glorias a España nuestra legión supo robar…»

Ara bé, diguem-ho clarament, que com més clars més amics: els Països Catalans existeixen, ara per ara, més com a nació sentimental que no com a nació política. Paradoxalment, hi creuen més els espanyols, que els temen com als dimonis de l’infern, i “denuncien” a cada moment la invasió catalanista.

Però ens cal avançar envers aqueixa necessària nació política que són els Països Catalans.. A tal efecte, ens cal cohesionar i enfortir l’imaginari propi que reflecteix el nostre punt de vista i els nostres interessos.

Cohesionar el nostre imaginari polític, econòmic, assenyalar els nostres propis punts de referència; enfortir l’imaginari mític, històric, lingüístic; fer rendible el nostre mercat cultural i fer influent el nostre àmbit d’opinió i d’informació. Hem de pensar els Països Catalans com a subjecte nacional i social, i també econòmic, impulsar-lo, parlar-ne amb normalitat, i concretar-lo més enllà de la nació sentimental que debilita –perquè s’hi superposa i la suplanta– la nació política.

Cal construir efectivament aqueix marc propi de referències, desenvolupar plantejaments polítics, formes d’organització, d’intercanvi, d’intercomunicació, sempre tenint en compte les circumstàncies de cada territori, sense callar res, sense maquillar res, sense ocultar res a l’armari, sense importar-nos les reaccions -sempre histèriques- dels espanyols, sense importar-nos les veus acovardides -i còmplices de l’espanyolització cultural i política- dels regionalismes aïllacionistes. Cal pensar, i fer pensar als qui ara els defugen, des dels Països Catalans, i pensar els Països Catalans perquè deixen de ser abstracció sentimental i siguen concreció política, realitat política inqüestionable, irrebatible.

Seguir, encara ara, enfangant-se en el debat de si Països Catalans sí o no, si és mes intel·ligent callar-los, o és més covard, tot plegat és una pèrdua de temps. Som Països Catalans i el debat que hem de promoure és: com els volem, com els concretem, com els construïm, com els fem imprescindibles.