El 25 de setembre vam estrenar la temporada de bolets. Avui, 12 de novembre, podríem haver-la clausurat.
Si llavors les sensacions viscudes al bosc eren d’esclat, d’inici, de moment trasbalsador, avui eren de silenci, de replegament, d’apaivagament, de final d’etapa.
El bosc ha canviat, l’absència de bolets diversos, d’aquests que anomenem “dolents” perquè no els collim, donen a la foresta un aspecte d’aturada, d’inactivitat general -només és un aspecte, però-, i de bolets, pràcticament n’hi ha tot l’any, d’una mena o d’una altra. Però per als qui estem tocats pel i del bolet, sembla que allà no hi passi ben res. De fet, avui, en plena depressió boletera, he trobat molts més bolets que aquell ja llunyà 25 de setembre, però no és el mateix. Avui es notava que s’ha acabat i fins l’any que ve. Si no estem eixuts.
(Continua)
De fet, la temporada ha estat molt agraïda i hem collit una bon quantitat de bolets, que han fet possible cuinar-los de moltes maneres diferents. Hem tingut bolets suficients per gaudir-ne collint-los, cuinant-los i menjant-los. Què més volem?
Els bolets collits han estat els de sempre, els que coneixem i apreciem: llenegues blanques, fredolics, rossinyols, camagrocs, rovellons, pinetells, alguna rovellona, vaquetes, llengües bovines, ulls de perdiu, orelles de gat i una brumosa, només una.
I això ens ha permès menjar-los fets a la brasa, al forn, a la planxa, fregits, amb pasta, amb patates, en arròs i demà, si no es torça el fet, els farem, els últims, en un rissotto de barreja de bolets. Ens estrenarem amb un arròs que diuen que és el més apropiat per a aquest plat, procedent d’Itàlia, de la varietat carnaroli.
No hi ha dubte, els bolets són una bogeria, un plaer, una extarordinària motivació. Viure a prop d’on surten, és un privilegi. L’any que ve hi tornem.