Acabo d’assabentar-me que el resultat del referèndum de Montenegro és favorable. Ara queda saber si guanya la democràcia -victòria de la majoria- o els interessos colonials -les barreres de vots imposades per al "metròpoli" benpensant de la Unió europea, tan demòcrata ella-.
En qualsevol cas, l’opció independentista ha triomfat. Enhorabona, ciutadanes i ciutadans montenegrins. Enhorabona, ciutadanes i ciutadans de tot el món!!!
Com sempre -i de veres que ho sento- hi ha els peròs.
No a Montenegro, que ja deuen tenir els seus i ja sabran, sobiranament, com s’ho hauran de fer, sinó als Països Catalans.
Ara recordo la dura rèplica que va fer al Congrés espanyol el senyor Zapatero a un diputat basc del PNV-EAJ, tot afirmant, assegurant, reassegurant i reafirmant que el dret d’autodeterminació, en democràcia, no existia ni existiria.
També recordo el silenci quasi total que desfermà tan irada i contundent afirmació del president dels espanyols entre les nostres avantatjades senyories.
Però, la veritat, dels espanyols què n’hem d’esperar?
El que més em preocupa, ara, és el paper dels nostres, dels d’ERC, del PSM, del Bloc i fins i tot de CiU. O d’aquest conglomerat amorf i impersonal en què s’ha convertit la galàxia IU-ICV-EU-EUIA.
Com és que en el procés estatutari no han plantejat el dret a l’autodeterminació? Segurament ara s’alegraran del procés montenegrí, diran que Europa és la mare de totes les democràcies, que tot està per fer -quanta veritat, mare meva!- i que tot és possible, que ells -i elles?- ja ho tenen clar, que el nostre dia arribarà -en forma d’11 de Setembre o de Sant Martí?-, que ells són els portadors de les essències…
Suposo que en Carod o en Puigcercós ens delectaran amb aquella afirmació que els agrada tant: "Espanya pot haver perdut l’oportunitat d’un encaix feliç i ara té per davant una perspectiva de trencament com amb Montenegro".
Llàstima que ells, fins i tot en la perspectiva de la retallada a Madrid, no s’hagin atrevit a plantejar-la mai, pobrets.
I els de CiU? 24 anys governant l’autonomia catalunyesa, amb una resolució parlamentària de no renúncia al dret a l’autodeterminació pel mig, també s’afegiran a la festa montenegrina?
Bé, ja sé que tot això és aigua passada, però em sembla interessant arxivar-ho.
El dia 18 de juny tenim l’oportunitat de seguir aplanant el camí i, malgrat els polítics autonomistes, començar a fer història amb el NO.
Els espanyols ho saben, no ho oblideu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!