L'Aleix a ca la Toca

Al Lluçanès a recer de cap malastre

3 de juliol de 2006
1 comentari

Pardals xarrecs nouvinguts

Ara fa una estona, he pogut observar una intensa activitat entre la població de pardal xarrec que cada dia és present a l’hort i les teulades de casa i els voltants.
El pardal xarrec -passer montanus- és un pardal però amb la lluna, negra, pintada a la cara. Pintada amb una precisió que el fa identificable i inconfusible. Això sí, només al mascle. La femella, per allò de l’adaptació al medi i del camuflatge, és més discreta, passa més desapercebuda.
Al sud d’Europa, a la Mediterrània occidental, el pardal xarrec és força proper als habitatges, tot i tenir una tendència menys urbana que el seu parent comú, el pardal. A casa, a Ca la Toca, de Prats de Lluçanès, gairebé no veiem xarrecs al carrer, mentre que a l’hort hi viuen.
Aquest matí he sentit l’habitual piuladissa de la pardalada de cada matí, però m’ha semblat que avui era un xic més exagerada, més atabaladora. Aquesta ha estat l’excusa per poder practicar una de les activitats que més em plauen d’aquesta vida: contemplar, de la finestra estant, l’hort i la terrassa i el munt d’activitat vital que s’hi desenvolupa cada dia, a poc a poc o ben de pressa.

La visió ha estat molt interessant. Un munt de pardals xarrecs xics, mascles i femelles, amb ben pocs dies de vol al damunt, maldaven per aguantar-se a les vores de les canals, a la barana de la terrassa, seguien els grans i volaven fent tantarantines per tornar a intentar aguantar-se en alguna que altra vora.
Alguns encara mostraven aquesta boca ampla dels caganius, d’altres destacaven les plomes encara no ben recobertes i tots eren més passarells que pardals.
He comprovat que uns havien fet el niu sota la teulada dels veïns que acaba al mur de la terrassa de casa i que uns altres l’havien fet ben bé en un forat de la paret de casa mateix.
Mentre escric això, els sento com piulen i reclamen. La pel·lícula del dia ha començat amb protagonistes de ploma gruixuda, de mena bellugadissa i amb una banda sonora insistent.
Entremig, els falciots no paren i el sol es va ensenyorint de tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!