L'Aleix a ca la Toca

Aquests darrers dies, m’he fixat d’una manera especial en una expressió que fa temps que va martellejant el meu cervell: el món econòmic.
No he hagut de donar massa voltes per saber a què fa referència el periodista que escriu en un mitjà com “Dossier econòmic”, al corresponsal de TV3 que explica els resultats de les eleccions a Veneçuela, el presentador del Telenotícies del mateix canal quan parla de dades de beneficis bancaris o de la construcció, el dirigent d’ERC, PP, CiU o PSC-PSOE quan es fa el simpàtic davant els mitjans de comunicació o en un esmorzar-conferència davant de grups d’empresaris, o, fins i tot, el dirigent de la UGT o de CCOO quan s’adreça a la premsa o als delegats sindicals. Sempre parlen del mateix. El món econòmic és sinònim d’empreses de la costrucció, multinacionals, bancs, indústria farmacèutica, companyies d’energia, grans superfícies, multinacionals amb format cooperatiu, indústria militar, inversors turístics o empreses de capital risc o sector informàtic o empreses que controlen els grans mitjans de comunicació… O sigui, els pocs que en el món remenen tots els beneficis. Els que tenen com a projecte comú el mercat global, la globalització. Són els representants d’un “món” que governa els estats i els grans organismes internacionals. Al seu si hi ha diferències sobre com exercir el control i garantir millor els beneficis, però cap sobre el tipus de relacions econòmiques que s’hi han d’establir. Uns estarien permanentment amb un discurs guerrer, d’altres prefereixen intentar convèncer els més escèptics sobre la bondat de la seva opció, i deixar per a una situació extrema el recurs més guerrer. En qualsevol cas, són la minoria que exclou la majoria de la humanitat –aquí hi torbareu una interessantíssima dada-. Són els qui volen fer desaparèixer les cultures, les llengües i les diferències per mor de fer el mercat més ampli, posant com a límit d’uniformització allò que cal mantenir per a fer contents els turistes -autèntic exèrcit de voluntaris colonitzadors-.
Potser és per això, entre submissió i convenciment, que els presentadors i corresponsals de qualsevol tele, ràdio o diari de casa nostra -i també de casa dels veïns-, que feien aquell posat i aquella cara de pomes agres quan havien de donar les dades -i la notícia- de la victòria d’Hugo Chávez a les derreres eleccions: havia guanyat al representant del “món econòmic”! Increïble! Insuportabe! Què dirà el senyor, els senyors, els patrons!?

I aquí és on ve la pregunta clau: els milions de persones que no controlen el món, no són “el món econòmic”?
El qui rep un sou de merda, el qui treballa 9 i 10 i 12 i 18 i… hores cada dia, no és el món econòmic”?
Les dones amb 50 anys de mitjana, que treballen o han estat acomiadades i estan a l’atur, no són “el món econòmic”?
Els treballadors i les treballadores de l’aeroport del Prat que van col·lapsar-lo fa uns mesos, ells no són “el món econòmic”? I els empresaris que es queixen, sí que ho són?
I la gent que intenta sobreviure a les grans ciutats del món, que no consten els censos electorals d’enlloc, els que viuen esperant una feina després de travessar la Mediterrània en pasteres, no són “el món econòmic”?
Les dones, criatures i homes que es more de la SIDA a l’Africa -o que es moriran- perquè les grans corporacions no volen perdre diners amb miserables negres, no són “el món econòmic”?
El 62% dels votants de Veneçuela que han donat el seu suport a Chávez, no són “el món econòmic”?
El que passa és que si diguéssim les coses pel seu nom, fins i tot en mitjans de comunicació controlats per aquesta suposada esquerra occidental -com TV3-, i parléssim de capitalisme, capitalistes, oligarquies, i altres eufemismes i sinònims per l’estil potser posaríem obstacles a la seva lliure circulació i execució. I és que si algú hauria de merèixer un qualificatiu tan expressiu com “el mon econòmic”, segurament són totes les persones que al món pateixen les conseqüències d’un repartiment de la riquesa com l’actual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!