1 f. [LC] Cosa que, amb la seva presència, dificulta una acció, intercepta el pas, roba espai per a fer una cosa, priva el bon funcionament o arranjament d’alguna cosa, etc. Tinc una nosa al coll que no em deixa empassar res.
2 [LC] fer nosa Dificultar o privar d’obrar, de funcionar, etc. Traieu aquesta taula d’aquí: fa nosa per a passar. Si us faig nosa, digueu-m’ho, que me n’aniré.
Podríem perfectament substituir el terme per “Països Catalans”, la gran nosa, avui, per als constitucionalistes espanyols i per al catalunyisme. Fa temps que en parlem, del tema, però ara, des de poques setmanes abans de l’11S d’enguany i ara en plena mobilització per la vaga de les Illes, la idea s’acosta a la dimensió real.
Primer va ser la convocatòria de la Via Catalana amb els límits autonòmics com a referència, i després les declaracions de personatges influents, com el mateix Jordi Pujol, demanant que no se superessin, per acabar amb les iniciatives amonestadores o repressives dels representants estatals a la Catalunya nord, a la Franja o al País Valencià.
(Continua)
Un cop superada la Via Catalana, amb un èxit de mobilització gairebé sense precedents, i fent balanç, ens adonarem de com va penetrant el discurs regional i regionalista que inventa un límit nacional com un calc del marc autonòmic, i pretén inventar nacions a la resta de regions estatals com a forma de dissuadir de la idea de construir la nació completa, arribant fins al ridícul en veure com des de les files de l’independentisme hom lidera plataformes per al dret a decidir, com si la feina de l’independentisme fos la de rebaixar els propis plantejaments per mor d’encaixar en el discurs dominant a Catalunya, fins i tot al País Valencià. Una cosa és formar-ne part o anar a veure què s’hi diu, i una altra ben diferent és ser-ne impulsor i, per tant, qui centra el propi discurs en la regió. L’ANC marca aquest camí per a uns hipotètics -o és eternament hipotecats?- Països Catalans. I el cas de l’ANC Mallorca n’és el millor exemple. I no deu ser casual, donat que l’esclat, inesperat per a polítics, sindicats i societat en general, s’ha produït a les Illes. Un esclat de dignitat, de compromís, de perspectiva i que apunta enllà de límits. Un esclat col·lectiu, des de baix, allò que es diu, de veres, horitzontal. Que ha portat a les més grans mobilitzacions, a l’organització en xarxa des de la base. I que està fent avançar, ni que hagi costat 15 dies, el lloc informatiu de referència en els mitjans i els caps quadrats i grisos dels opinadors, per més nostrats i il·lustres que siguin. Un moviment que està fent visible el país complet en les convocatòries solidàries arreu, que està mudant prioritats i plantejaments -aquell fastigós paternalisme d’alguns els primers dies de la vaga ja està corrent clavegueres avall- i fa que hom pugui arribar a afirmar que els Països Catalans tornen -però, on havien anat?-, i comencen a excitar a alguns beatificadors de la idea dels ritmes.
Avui, la nosa, continua activa però ara comença a ser més nosa que mai, ja comença a molestar.
Ho hem d’assumir tot i no podem deixar res.
La mateixa llengua, la mateixa nació, la mateixa lluita!
La Nació sencera. La llengua catalana. L’Estat Independent. La Constitució com la de l’Havana .. breu, clara, potent !
Salvador Molins, BIC-CA