L'Aleix a ca la Toca

Han passat un grapat de dies des que vam marxar al Piemont. Des d’aleshores no he tornat a escriure, i ara resulta que ja estem en plena campanya electoral regional per al Parlament autonòmic catalunyès.
Però abans de començar a parlar de la campanya, vull fer un parell d’apunts sobre el viatge i sobre les sensacions viscudes aquest darrer cap de setmana, a Prats de Lluçanès, amb els actes sobre la memòria històrica, les emissions de Ràdio Troka i l’inoblidable concert de Lluís Llach al pavelló municipal.
Així doncs, anem a pams i comencem, avui, pel començament.

Així ha estat. Cinc dies al Piemont. Cinc intensos, plàcids i interessantíssims dies al Piemont. Indubtablement, hem estat a Itàlia. Però Occitània encara hi és. En alguns indrets més marcadament, en d’altres més soterradament. Hi és en banderes, en adhesius, en costums… i en el parlar particular de força gent. El primer contacte, a Mattie, un petit poble de muntanya a la Valsusa. Al bar “Delle Alpi”, les primeres birres, un contacte casual essencial, les primeres imatges internes d’un ampli moviment contra el TAV -Tren d’Alta Velocitat-, les primeres tòpiques coincidències sobre el nostre origen català -els del bar fan vacances a Sant Antoni de Calonge, Tossa i Salou- i… l’occità en el parlar d’uns clients habituals entre ells, amb absoluta normalitat. Fins al darrer dia, a Cuneo, el nostre periple breu, ens aporta flaixos puntuals d’una personalitat present però que no hem conegut en tota la seva dimensió. Allà hi trobem elements més evidents, com cursos de llengua, xerrades i una estand, en una fira, de promoció de la cultura i la identitat occitana. I una dependenta de vi d’una de les parades de la Fira ens dóna la dimensió de la nostra nació. Ens demana sobre el nostre origen, que si espanyols, que si portuguesos. Amb el no per resposta, s’intriga, l’afirmació de la nostra catalanitat sembla tranquil·litzar-la i desconcertar-la alhora, Barcelona esdevé punt de referència. Hi havia estat uns dies de festa, però una indisposició li impedeix sortir de l’hotel i conèixer-la. A continuació, afirma la bondat de la paella. Allà tenen clara la dimensió dels Països Catalans -o ha pensat en España?-.
Instal·lats al petit indret de Combe, al terme de Mattie, en una casa realment excepcional, vam desenvolupar un coneixement del territori força marcat per aquesta brevetat del viatge. Així i tot, Torino, la Val d’Ala -i la marmota!-, el naixement del Po, la Valsusa, els mercats de Torino i Bagnolo, el Col de Finestrelle -amb els cérvols i la presència de la primera neu, apareguda el mateix dia de la nostra entrada al Piemont-, la llibreria Feltrinelli, les castanyes, els invisibles i omnipresents maiali i la campanya del TAV -Sara düra!, en occità-, van ser objectiu sensible de tot plegat.
Una cosa, però, em va impactar i oferir una vivència extraordinària: el mercat de Torino a la plaça de la República. Un mercat immens en nombre de metres ocupats, de parades instal·lades, de gent, de productes, de crits, de cants… Quin mercat de fruites i verdures i plantes aromàtiques! Els bolets, les castanyes, les albergínies, la rúcula, les aranges, els porros, les tomaques seques, els carbassons, els melons d’Alger, els enciams. I aquell anar i venir de la gent i els reclams cridaners insistents amb veu d’home o de dona, amb accent del nord, del sud, de nouvinguts…, els sinònims entenedors.
Un mercat amb milers de cinturons, desenes de milers de sabates i pantalons. Un mercat al carrer que munta i desmunta cada dia. Al bell mig d’una gran i lluminosa ciutat com Torino. Una ciutat plena de grans avingudes ombrejades per immensos plataners vells i joves; regada i bressolada pel riu Po; atrafegada a les avingudes i plàcida a les grans places. Vestida de moda al centre comercial. Desintegradora enllà de la plaça de la República, sota l’atenta mirada dels uniformats de sempre.
La gran ciutat és un pou de descobertes, un jaciment inacabable de tresors. Però és una gran ciutat, i la tranquil·litat de la Valsusa i de Combe eren el contrapunt adequat.
L’altra gran referència del viatge ha estat la melanzane. Unes immenses i grasses albergínies sicilianes ensenyorien les parades del mercat. Però la melanzane cuinada o assecada esdevé un element evident de la comunitat mediterrània. La melanzane en conserva. La melanzane a la parmiggiana. La melanzane, ara encara més, una debilitat!
Aproximadament vuit hores després de marxar de Cuneo, arribàvem a Vic, a mejar-nos una pizza -sí, una pizza a Vic, perquè allà vam menjar pasta, però pizza, no- d’albergínia a la pizzeria siciliana de la Trinacria. Una bona manera de tornar sense perdre el fil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!