L'Aleix a ca la Toca

L’afirmació que encapçala aquest article, a banda que la pugui dir, pensar, sentir, necessitar molta gent de casa nostra i moltes altres cases del món, és l’afirmació, en essència, que el dia 1 de Maig publicava l’amic i company Salvador Palomar -de Reus, de Carrutxa, de Caramella…- al seu twitter (@lopalomar) després de veure la imatge publicada a Vilaweb d’un grapat de soldats francesos d’origen català mostrant la senyera en suport a la USAP i afirmant, segons el mitjà, la seva catalanitat -fent de força ocupant a l’Àfrica en nom de l’Estat francès!-, i després d’haver vist la desfilada ocupant pels carrers de Gràcia, la vigília de l’1 de Maig, per un regiment de Mossos d’Esquadra armats i tapats fins al capdamunt.

(Continua)

Han passat una colla de dies des d’aquells fets que a mi em van fer sentir la mateixa sensació. Però la desfilada no s’ha acabat. La vam veure l’endemà amb el desplegament dels mateixos Mossos pels carrers de Barcelona per intimidar, perseguir, apallissar, identificar… la gran manifestació anticapitalista que se celebrà aquell dia. També hem sentit el conseller Espadaler, el nou home del garrot -i la creu, en aquest cas, com aquells conqueridors/genocides espanyols per les amèriques- que, amb un to prepotent i cínic, donava carta de legitimació a l’ús per part dels inefables Mossos de les pilotes de goma, o els tornàvem a veure actuar contra els bombers davant del Parlament catalunyès o en la protecció dels reis borbons a Girona. I també hem seguit veient com un cert sobiranisme -amb voluntat d’hegemonia i homogeneïtat- justifica plantejaments militaristes per al futur d’un possible estat catalunyès, amb estructures com els Mossos per la independència, l’ANC Defensa o el discurs, desenvolupat també des de certs col·lectius propers a l’esquerra independentista, sobre el paper a jugar per controlar els serveis secrets d’aquest hipotètic futur estat catalunyès.
I amb tot això no puc més que refermar la sensació de l’amic Salvador i incrementar el nivell per passar a sentir que no únicament en vull un de diferent i per a aquest objectiu seguirem treballant, sinó que ja passa a ser una autèntica necessitat.

No hi ha dubte del motiu que va dur CiU, de la mà de Jordi Pujol, a triar els mitjans i la policia com a puntals d’aquest paraestat que ha servit per assentar en el poder i liderar un procés que garantís els beneficis al capital catalunyès i li donés projecció arreu. Ara, amb la crisi, però també amb la recomposició del poder i del paper de cadascú en la construcció d’aquests futurs Estats Units d’Europa, que preconitza l’Artur Mas i agrada a tants altres, aquestes eines són molt importants per garantir el pols amb Espanya, amb França, amb sectors immobilistes d’Europa. I encara que això representi un canvi en els mapes polítics de la futura Europa, no és res més que una actualització de l’antic règim capitalista en temps de rebaixes -sempre de drets, de llibertats, de garanties…, de futur col·lectiu- i una aposta per una estructura política i institucional que aprimi l’estat com a estructura al servei de les necessitats socials i el faci fàcil de conduir i adaptar davant de les necessitats de l’economia capitalista. Per això, el lamentable debat de si estats petits o grans, de si tindrem més cèntims o de si necessitem exèrcit o unitats d’elit vinculades a les estructures militars de la UE o…
Aquest model que està en debat ben poc té a veure amb les necessitats de la gent, ben poc servirà per trencar estructures superades i imposades, res aportarà a l’avenç de drets i lliberatats. Avui, en ple segle XXI, la independència com a sinònim d’estructura d’estat i prou no inclou elements alliberadors -necessiten estructures repressives per garantir aturar la seva pròpia gent, com bé defensa en públic i sense enrojolar el gran sionista Miquel Sellarès, el pare de la criatura repressiva-, cal, i ara de forma inevitable, inajornable i inexcusable, un plantejament d’estat social o de societat-estat i que alhora permeti, amb certesa, trencar amb els estats espanyol i francès. La idea de la Catalunya-estat és una idea adaptada al model dominant, a Espanya i a la UE. Una idea que fragmenta la societat, el país i que garanteix el procés a base de l’autoritat repressiva.
Més que mai, doncs, d’acord amb el Salvador Palomar, “Aquesta fotografia i la dels mossos desfilant per Gràcia, em reafirmen en la voluntat de construir un país diferent”.

*La imatge correspon a la marxa de 250 mossos pels carrers de Gràcia el dia 30 d’abril en un mostra de la seva força bruta i ocupant.