L'Aleix a ca la Toca

Dilluns i dimarts d’aquesta setmana vaig participar en les Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic Immoble que organitzà l’Ipec del CPCPTC a Barcelona. La veritat és que van ser força interessants i que hi va haver temes que em van semblar fonamentals per reflexionar sobre el patrimoni i la seva protecció, la utilitat i la finalitat d’aquesta protecció, el patrimoni i el turisme i el patrimoni i la realitat actual i la seva vinculació amb un canvi de model econòmic, laboral, territorial, etcètera. Temes com la protecció i recuperació de les barraques i altres construccions de pedra seca, els conjunts industrials urbans com les adoberies de Vic, els camins ramaders, les figures de protecció d’àrees territorials a partir de construccions en total desús… També sobre el paper força indecent de tants polítics davant del tema. Bé, moltes coses per reflexionar. I dues intervencions més de reflexió general a partir d’elements patrimonials i la seva readequació al moment, com la que va fer inauguralment Michel Rautenberg, sobre un barri miner de la localitat de Saint Etienne, a l’Estat francès, i la identitat dels seus descendents a partir dels elements que s’han perpetuat malgrat la desaparició de l’activitat laboral, o la del mallorquí Marc Morell sobre les festes del Barri, de Palma, a partir del paper identitari d’un bar molt transgressor.
Però no vull parlar ben bé de les jornades, sinó d’un tema colateral a elles però central al país.

(Continua)

A l’hora de dinar, amb els amics i companyes de Carrutxa i altres patrimoniferits/des d’altres indrets, vam dur a terme l’aventura, intrèpida i misteriosa, de buscar un bar, un restaurant, una taverna popular en una zona tan poc estranya a la personalitat de la ciutat de Barcelona com la que hi ha entre la plaça Espanya, el Paral·lel i el carrer Lleida. No puc dir que els resultats em fossin desconeguts, però sí que van ser, altra volta, decebedors i dolorosos. De bars que ofereixen menús relativament barats n’hi ha un munt, en alguns indrets, un a tocar de l’altre. Ara bé, la identitat de la ciutat, allò que hom ha identificat com la Barcelona popular a través d’indrets tan significatius per a una comunitat com són els seus bars, les seves tavernes, està, per dir-ho suau, en desús. Des dels bars-còpia que promouen xarxes xineses, que ni són bars xinesos, segurament ben interessants i reveladors, ni són bars del país, tot i que l’oferta s’hi assembli a base d’imitar-la, als bars de la crisi, cada vegada més rancis i empudegats fruit d’una higiene que cada cop és menys evident i on l’oferta és d’un eclecticisme del tot desorientador, i on la supervivència té més a veure amb refugi d’esmaperduts que en lloc de trobada de gent senzilla. Finalment, vam trobar un bar en una plaça amb regust de barri, breu restaurant per a pocs comensals, on un senyor, gran de mides i de gestos, segurament supervivent d’una ciutat irreconexible, ens proposà un dinar amb gustos de sempre, acompanyats de begudes de marques de nous supermercats per a ciutats en crisi. Una raresa en franca decadència que ens va fer pensar -i ben segur que a ell també, ben poc acostumat com deu estar a gent com nosaltres avui en dia.
A la nit, cap al centre de la ciutat, amb unes amigues vam anar a fer un entrepà a un bar on joves urbans, alternatius, estudiants potser, s’apleguen per xerrar, menjar uns entrepans prou aconseguits i unes amanides interessants i fer el got. Allà, les postres de músic hi són absents, del bar i del coneixement. La Barcelona, cap-i-casal, capital de país, també fa temps que va sortir i encara no hi ha tornat. A fora, la nova ciutat, cosmos de passavolants i residents a l’univers, es barreja amb els més deseretats i els nouvinguts. L’accent de la ciutat es perd, als mots i a la memòria.
És cert que, com en tot, les coses canvien i les realitats empenyen. I les necessitats encara més. I aquest país no n’és una excepció. Però és que mai n’ha estat una excepció perquè als seus ports hi han vingut persones d’arreu, i als seus bars i tavernes, a les seves fondes i als seus restaurants hi han endrapat llavis amb accents ben diversos. Però mai havia estat capaç d’abandonar un dels seus espais privilegiats. La cultura del bar, de la taverna, de les tendes o de les fondes marcava, i encara ho fa en llocs ben concrets i singulars, un joc d’intercanvi que servia de porta, de finestra, de balconada a la nova cultura que ho impregnava tot. Avui, perdem aquest patrimoni tan immaterial potser, tan intangible. I ho fem per necessitat en alguns casos, però tembé per esnobisme i un cosmopolitisme de pa-sucat-amb-oli que clama els déus i els dimonis.
Fa uns anys, l’amic Rafel Català, d’editorial Dalmau, em comentava com al centre de la ciutat de barcelona, on tenen la seu, el comerç havia canviat de tal manera que ja no hi havia horaris i espais que lliguessin l’activitat comercial al barri, sinó que tot es movia en funció de les necessitats de les franquícies i les grans cadenes que actuen amb sistemes industrials i sense cap vincle amb el barri, amb la ciutat. Comentava com n’era de despersonalitzada la ciutat i com perdíem identitat en aquest terreny.
Els bars, els comerços, la gent als carrers, els mercats…, tot això són coses que ens mostren al món i situen el paper que han de jugar les ciutats en la cohesió d’un país. És aquesta la funció de capital que cal reclamar a les nostres ciutats: Barcelona, València, Palma, Perpinyà, Lleida, Alacant… No necessitem aparadors ni laberints babèlics. Ni nosaltres ni ningú, ja sigui turista o desposseït. Necessitem espais de convivència on la cultura surti cada dia a passeig de la mà dels nouvinguts, i que puguin descobrir el nostre passat més popular, més rebel, més transgressor, més romàntic, més dolorós, al voltant d’un got de vi o d’una copa de caçalla. El nostre patrimoni, al cap i a la fi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!