Diari d'un Culer
Sovint comparen un gol amb un orgasme. No hi ha comparació, és millor un gol
La Champions és el millor invent del món del futbol. Eliminar al Chelsea és una experiència extraodinària. Ahir vaig estar tot el dia pensant el el partit i a la nit vaig cridar, cantar i saltar com si juguéssim una final. I resulta que només ens hem guanyat el dret a passar a quarts de final. Quin estrès. Quin estrès més fantàstic.
Ahir era un d’aquells dies que et despertes amb un no sé què especial. Són aquells nervis de cita important que són molestos però voldria sentir més sovint. Són sensacions que fan que valgui la pena ser aquí. Suposo que tothom té aquestes petites drogues vitals i una de les meves -no la única per sort- és el Barça.
Era dimarts i a la feina no parava de mirar el rellotge. Semblava divendres. Només pensava en veure passar els minuts i que arribés el moment d’agafar la jaqueta i anar corrent cap al Camp. Tornava a mirar el rellotge i pensava que algun metge m’hauria de fer un paper perquè els dies de partit importat em pugues absentar del meu lloc de treball. Una baixa per malaltia futbolera que em permetés anar a passejar per la Rambla i imbuir-me de l’ambient d’una gran jornada europea. Però, mala llet, com les almorranes de l’anunci a mi em va tocar patir en silenci la meva malaltia durant vuit llargues hores.
I a les set de la tarda a tota llet cap al bar. Vaig baixar una parada abans del Metro per anar pel carrer i viure la sensació de la manada caminant cap a l’estadi. Veure els bars a tope, les bufandes, les samarretes, uns anglesos que canten, una moto que passa tocant el clàxon, l’autobús 15 ple de gom a gom… Una preciosa caminada fins arribar al bar. Unes estrelles amb els amics i alguns riures d’aquells nerviosos. Tot apunt per anar a l’Estadi.
Partit del macos per viure i lletjos de veure. Poc futbol a la gespa i molt futbol a l’ambient. I en mig de càntics, salts, nervis, puntades de peu i d’un futbol d’aquest que els experts en diuen madur i a mi sempre m’ha semblat defensiu, en Ronaldinho va agafar una pilota i la va enviar a la xarxa. Ja no recordo res més. Com un santero cubà que surt de si mateix vaig passar-me els següents minuts cantant i saltant, posseït per ves a saber quin dimoni futbolero fins que l’àrbitre va xiular el final.
Cap a casa a dormir i a somiar que, com a mínim, encara em queden dos nits de Champions.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si, noi, com ens agraden aquestes nits… patir i xalar… mossegar-se les ungles i cridar fins a embogir…
Som aixi i no cal donar-hi més voltes.
Quina tensió tot el dia, el telèfon que no para, bé, els telèfons. Ja hem quedat per arribar al camp. La canalla enllestida a casa, el petit amb la samarreta a dormir que no cal còrrer riscos (es un talismà que no falla mai) i de pet al metro i al camp. Trobada amb els amics i a fer tremolar el ciment.
Quina tensió, quins nervis, quin… i el telèfon que no para amb els SMS, que com ho veus, que quin ambient hi ha, la pancarta blava del ‘not spain’ i les radios de les espanyes dient de tot. Poc dinamisme, molta lluita, molt mùscul, ells que tot ho penjen dintre del àrea, el Drogba repartint cops i… en Messi que plega. Quin paio en Larsson, quin professional, quin partit per un tio que es vol retirar. Mitja part, bocata, mes nervis, no tinc ni sensació de fred, estic entresuat del patir. Comença el minipartit de 45 minuts. I al minut 25 el gaùxo diu que ja n’hi ha prou, que s’en va al mitg i el Eto’o a la banda… quin quart d’hora, l’esclat de ràbia, d’ilusió, de ganes, va ser monstruós… i encara hi podien caure un o dos més… però tant s’ens en dona, hem donat el cop definitiu. Llàstima del penal, quina injustícia, mereixíem guanyar de llarg.
Quin equipás, seriosos, concentrats, sense donar opcions, quin orgull ser culer.
El nen dormia feliçot, ell encara no ho sap però des que va neixer que la galàxia fa figa i nosaltres fem goig. Potser es casualitat, potser si, però, de moment, no falla.
Noi, ets un crack, gràcies pel bloc,
Jaume.
Efectivament, era un partit importantíssim, com diuen els sicilians "una questione d’onore". Si arriba a guanyar el Chelsea hauríem vist el Mourinho pixant-se en la gespa …
Tant de bo que no tinguem que lamentar l’absència de Puyol per no haver estat capaços de fitxar un central de categoria que pogués substituir-lo ( a ell o a Marquez).
Salut
"NO COMETRE ERRORS TAMBÉ ÉS JUGAR BONIC" (Mourinho)
Doncs jo no sé si es que vaig gastar tots els nervis a Stamford Bridge o què, però vaig anar al camp molt tranquil, amb ganes de disfrutar del bon futbol (no en vem veure gaire més que les pinzellades marca de la casa Ronaldinho) i passar a quarts.
Els nervis però, em van venir al cotxe. Que difícil va ser arribar al camp. Vaig haver d´abandonar el cotxe a la diagonal perqué no hi havia més remei.
Per sort, tot va anar rodat.
Ara, em demano l´Olimpique de Lyo, d´aquesta manera ens assegurem futbol de veritat, no partides d´escacs.