Escrits, reflexions i d'altres històries

1

Acabo dijous esgotat, amb una doble i estranya sensació que el dia ha anat bé però que tinc el cervell inquiet, no estic en pau. Faig un repàs dels incidents que he anat acumulant al llarg del dia, per fer-ne la digestió i treure-me’ls del cap:

Amb el grup A: Bé, s’ha aconseguit un clima prou bo malgrat que el J anava fent de les seves: una bola de paper m’ha impactat a l’esquena mentre escrivia a la pissarra; he fet veure que no me n’adonava per poder seguir la classe amb normalitat. Sí, hem passat d’ell i ha funcionat. La D, com sempre, desagradable i desagraïda amb la codocent cada cop que intenta ajudar-la.

Amb el grup C: Bé, en faltaven molts i ha sigut fàcil anar baixant el nivell de decibels, cosa que s’ha d’anar fent constantment. S’ha hagut d’anar protegint l’U: l’I, en K i el Y saltaven a increpar-lo així que podien. La N, com cada dijous, arriba a les 9:30 al centre, entra a classe i distorsiona: l’he hagut de fer seure a l’altra punta perquè callés i seguia desafiant de manera impertinent.

Amb el grup B: Prou bé, hem avançat prou, i això que avui hi havia en C i en Th, que venen a l’institut sense material i van emprenyant constantment: agafant bolis dels altres o llençant d’un cantó a l’altre de la classe paperets, llibres o llibretes. Hi ha hagut un moment que amb en N han encès foc en un paper; no ho hem vist, ha sigut la pudor de cremat la que ens ho ha advertit, però han hagut de ser ells. La O s’ha posat xunga quan l’he advertit que li posaria una incidència si seguia fent-li el joc al Th; m’ha desafiat molt desagradable: “¿Incidencia por qué? Después los profes os quejáis de que vienen a pegaros”.

Amb el grup D: Francament bé per ser hora de lectura: s’ha aconseguit un ambient de silenci, però sempre pagant el preu que no puc llegir jo, que he de fer de poli constantment. El silenci és un èxit, fer que llegeixin un llibre de lectura és missió impossible. Això sí, moments de tensió constant amb la S, que no ha parat de parlar i m’ha desafiat i provocat una vegada rere l’altra. A l’inici ha sortit de l’aula sense permís, jo darrere seu amb la paraula com a única arma, mentre insultava, amenaçava i buscava la docent que es pensa que li ha requisat l’ordinador per fer-ne un mal ús (per sort no l’ha trobat i hem tornat junts a l’aula). Al final l’objecte de les seves diatribes era jo, mentre redactava l’amonestació escrita per registrar tots aquests fets que no podem deixar passar.

Guàrdia: Em toca anar cobrir una companya a un mig grup a 4t. Una nena insolent i mal educada, la I, m’exigeix que vol anar al lavabo. No li ho permeto (acabem de venir del pati) i em xuleja contínuament. Aguanto impertèrrit, com ella, que evidentment ni es pixa a sobre ni pixa per la finestra com ha dit que faria si no la hi deixava anar. Però bé, la majoria han mantingut un ambient de treball i fins i tot he pogut començar a atendre els vint-i-un nous correus electrònics que han arribat al llarg del matí.

Amb 2n de Batxillerat: Bé, s’hi pot fer classe i podem fer broma i tot. Repeteixo les coses mil vegades perquè hi ha interès; esgota repetir, repetir i repetir conceptes que fa anys que haurien d’estar consolidats, però val la pena. M’interrompen la sessió (soc el coordinador de 2n d’ESO) perquè hi ha unes nenes de 1r i 2n que sembla que volen atonyinar-se: conflictes de xarxes socials, que tu has dit això i tu allò i que aquell diu allò altre que tu has dit. A la sortida tindrem problemes, i a la tarda es retroben a repàs. Amb la coordinadora de 1r i una de les orientadores aconseguim fer una mediació contrarellotge, queden 15 minuts perquè tothom marxi. Sembla que ho resolem. Mentrestant, anant amunt i avall per anar a buscar les unes i les altres, encara he vist la S del D que m’increpava des de l’altra punta del passadís.

Sí, ha sigut un dia molt bo, les classes han sortit bé i hem avançat, no he perdut els estreps en cap moment, i avui no acabo amb la veu i el coll fotuts. Però me n’adono com hem arribat a normalitzar que ens insultin, ens amenacin i ens vexin. Deu ser això el que m’inquieta; aquestes cosetes, que acabo de recollir, que van fent rau-rau per dins.

Quan marxava, encara ens saludem amb una companya de departament i tutora de 3r, d’aquelles que ho dona tot i s’hi deixa la pell, que, a punt de desmontar-se, em diu que avui és d’aquells dies que només tindria ganes de plorar. Ens acomiadem amb el somriure còmplice i resignat dels derrotats, li dono ànims i va, que demà fan vaga i serà un dia tranquil (un altre gran tema: com han banalitzat el dret de vaga, per ells únicament un dia més que poden fer festa).

Abans de pujar a la moto el mòbil m’informa que la sogra podrà anar a buscar els petits a l’escola: m’acaba de salvar la vida, avui no sé pas com haguera aguantat. I és que ves per on, els professors també tenim família.

2

Faig un pas més: m’obligo a escriure les coses positives del dia a veure si m’animo i surto d’aquest, diguem-ne, desfici emocional:

Amb el grup A: No aconsegueixo recordar res destacable; tot ha sigut molt pla, a les vuit del matí venen molt adormits.

Amb el grup B: En D s’esforça a mostrar-me, així que pot i amb aquell somriure tímid que té, que li surten els exercicis. Veig que la M comença a captar les operacions amb enters, ja ho ha vist, ja ho té, i està contenta; per fi, això dels negatius sempre els costa.

Amb el grup C: Ho estan caçant, sí, segueixen. N’hi ha un grupet de cinc o sis que intervenen, aporten i discuteixen procediments, malgrat el soroll de fons; volen fer classe i aprendre (pobres fills meus el què han d’aguantar), em són solidaris. I he acompanyat el Rh mentre col·locava bé els polinomis i començava a reduir-los amb solvència; a principi de curs no teníem clar que aquest nano, arribat del Paquistan, sabés realment sumar.

Amb el grup D: En X llegeix una novel·la que és un bon totxo, i pot fer-ho ben abstret. El proper dia li he de preguntar què llegeix. L’H també prova de llegir un llibre de les mateixes característiques, tot i que estant al costat de la S i les seves excentricitats, dubto que hagi pogut avançar gaire; enlloc d’emprenyar-se, però, em mira còmplice i resignat. Tota la classe ha pogut sentir com li he dit a la S, mentre m’insultava i li impedia físicament que em toqués l’ordinador personal, que seguiria intentant ajudar-la passés el què passés; no cada dia es pot mantenir aquest aplom, em sento orgullós de mi mateix.

Guàrdia: Al marxar m’acomiada un nano que no conec, de fet ni em sonava la seva cara, amb un “Vagi bé, Albert!”; carai, ho ha fet en català i sap el meu nom i tot. Ens tustem mútuament l’esquena i li desitjo sort per l’examen que he sentit que tenien a continuació.

Amb 2n de Batxillerat: Les punyeteres de la J i la Sa avui ho han aconseguit. Quan vaig cap a Batxi sovint m’esperen, amagades i enriolades, rere el gir del passadís per fer-me un “susto”. Les veig venir de lluny i mai caic al parany, però avui anava capficat. Buuu! He fet un bot i m’han fet riure molt. Mare meva que grans que s’han fet: encara tinc ben viva la imatge de sis anys enrere, quan van entrar a l’institut i era el seu tutor.

3

Prossegueixo encara amb un últim pas: fem-ne un anàlisi racional. Què està passant?

a) Hi ha un gruix molt important de canalla mal educada, que no sap comportar-se de manera adequada i que no reconeix l’autoritat de ningú; el percentatge d’aquests nanos, que no sé quantificar, ultrapassa uns límits que els permeten empoderar-se: hi ha unes normes clares i establertes, però no sempre podem arribar a fer-les complir i totes aquestes actituds acaben gaudint d’impunitat. Ens veiem desbordats, no hi arribem. És, de fet, un problema social que coneixem tots i que de ben segur també viu, per exemple, el personal sanitari amb segons quins pacients.

b) Un problema social que comença amb una manca de valors ètics i cívics que haurien de venir apresos des de casa: constantment he de recordar als alumnes que demanin les coses “si us plau” i amb un mínim de cortesia, i que després donin les “gràcies”. Que quan fan mal fet ho admetin i sàpiguen demanar “perdó”: és alarmant com en són de mentiders, mai han sigut ells, sempre ha sigut l’altre, sempre hi ha una excusa. No es poden equivocar, no s’equivoquen mai, aquella arrogància, aquella insolència. Recordar-los que quan algú els ha provocat un greuge sàpiguen perdonar: encara és més alarmant com poden arribar a acarnissar-se amb l’altre, fins i tot quan aquest altre està en una posició de feblesa. Aquesta manca d’empatia, aquest constant “ull per ull, dent per dent”, aquest orgull altiu i mal entès. Una manca d’empatia per l’altre que també entronca amb una absència total de civisme: el rastre de deixalles que deixen sempre darrere seu quan fem qualsevol sortida, la de merda, papers, brics, escopinades, que queda al pati de l’institut després de l’estona d’esbarjo.

c) Un problema social que acaba amb unes idees i visions, diguem-ne polítiques, que fa molts anys que haurien d’estar superades. Han conviscut més que mai, i des de petits, amb una gran diversitat social i cultural, de gènere i d’orientació sexual. Però en canvi, el masclisme, l’homofòbia, el racisme o, afegeixo aquí també, el menyspreu a la catalanitat, estan més desbocats que mai, atiats, com és ben sabut per tothom, pels altaveus altament reaccionaris que corren per les xarxes socials. 

d) Per tant, aquests primers motius ens sobrepassen. Tot l’exposat fins aquí es treballa des de ben petitets, amb tallers, xerrades, activitats o amb la pròpia mediació i exemple de tots els mestres que han tingut. Ara bé, des de l’institut no podem controlar el que es viu a casa, al carrer o al món mediàtic digital a on es capbussen massa hores diàries. No podem educar (tot i que més d’una lliçó els fem aprendre) a pares o mares descuidats, o que directament són uns energúmens que també amenacen i exigeixen. No podem contrarestar ni de bon tros el que escampen i venen segons quins idiotes a l’esfera pública.

e) L’únic que ens queda, doncs, és ser uns bons referents adults per a ells i anar picant pedra, que algun granet de sorra aportarem per fer una societat millor. Recordant per sobreviure que, aquests que generen aquesta visió catastrofista, mai són majoria, per molt de poder d’atenció que tinguin. I que, d’altra banda, rere aquests “monstres” que rebenten classes i desafien hi ha infants molt desemparats a qui tenim el deure d’ajudar.

f), g), h), etc. més endavant.

Molins de Rei, Cerdanyola del Vallès, Mataró, març-abril de 2024