El vot de càstig sempre permet fer conjectures sobre allò que no es vol, de la mateixa manera que quan ens castiguen sabem què no podem fer, però no es diu res del que sí es pot fer. En el debat sobre l’estratègia que ha de seguir Esquerra hi ha molt d’això. Per a alguns està molt clar que ERC no havia de fer Montilla president. Però aleshores, quina alternativa prefereixen? Perquè crec que només n’hi ha dues: l’acord amb CiU i l’oposició. Ahir aquest bloc va tornar a ser un espai de debat com en els millors temps. Gràcies a tots pels vostres comentaris. Però el debat és molt present en el conjunt de la blogosfera (per exemple, entre
Joan Arnera i Lluís Pérez). Si sabem fer un debat tranquil i ple d’idees, segur que el resultat, sigui quin sigui, serà positiu.
El 2 d’octubre de l’any passat ja em feia la pregunta: "
Què fem amb Montilla?", i vuit mesos després, encara que no ho sembli, aquest continua essent el nucli del problema que cal resoldre. El 5 de novembre donava suport a la decisió presa amb l’article "
Endavant!". En tots dos hi donava els arguments que em semblaven adients i que continuen en peu. La meva aposta és el pols amb el PSC, i és bo que hi hagi debat a la rereguarda per saber si els qui han abandonat ho han fet perquè creuen que el partit ha perdut perfil propi (que hi estaria d’acord) o perquè creuen que no ha triat bé les aliances. Que continuï el debat.
De les altres dues opcions, la primera és la que ha triat Jordi Portabella: quedar-se a l’oposició. No és una mala opció; l’avalen i justifiquen uns resultats que no acompanyen. Però tampoc es pot caure en l’error de pensar que el simple fet d’estar a l’oposició ens garantirà el creixement. Això, que ha funcionat a Escòcia, podria no funcionar al Principat. Esquerra necessita governar. I la idea de la poltrona, amb una sòlida base popular que darrerament s’ha incentivat més encara, no ha fet sinó posar més entrebancs. Esquerra pot anar a l’oposició quan ja no se li qüestioni l’experiència de govern. I ho pot fer en molts ajuntaments on calgui, però a la Generalitat ha de continuar el pols.
L’altra opció, un acord amb CiU, és la que demana un sector del país, però caldria saber si només es demana l’esforç a Esquerra o si també es demana a CiU que faci el favor, com a partit nacionalista que diu ser, d’assumir l’objectiu de la plena sobirania. Perquè en realitat la unitat d’acció entre CiU i ERC arribarà el dia que l’autodeterminació no sigui motiu de confrontació en debats sinó full de ruta compartit. Tan senzill com això.
Prenent només el aspecte de les necessitats d’autogovern i respecte a les nostres institucions, vaig valorar la decisió d’Esquerra com a arriscada, responsable, i encertada. Ho segueixo veient així.
En un dels límits, perquè trobava perillosa una sociovergencia, declarada o no declarada (que com vares assenyalar era el més probable si Esquerra passava a la oposició). A banda que no confiava, ni confio en CiU per a un projecte de defensa de la nostra sobirania i país, mentre no canviï discurs i accions.
Aquí sembla que els líders de la coalició estiguin esperant, però no veig el què.
Per altra banda, d’ença a l’actualitat hi ha una cosa que es va repetint, i que em sap especialment greu: que es facin servir tants mals arguments contra Esquerra; que aquests funcionin mediàticament i en la generació d’opinió; i que, per acabar-ho d’adobar, siguin usats pels qui n’hauríem de cercar bons arguments si de debò ens interessa el projecte i treball per la independència, respecte, política, i vida a Catalunya.
Tot el meu suport al debat que no usi d’arguments mediatitzats, i que contempli que hi ha canvis fonamentals en la manera de fer política, respectes entre institucions, i el tracte amb el ciutadà.
I, tot i ser amiga d’Esquerra (per si algú m’acusa de partidista, haig de dir que m’en vaig fer presissament per això i no a la inversa) haig de dir que és l’unic partit amb representació a les institucions que trobo ha mantingut el tipus en els moments més durs.
El que havia d’haver fet Esquerra després de les eleccions de la tardor és el mateix que ha fet Portabella a Barcelona: reconèixer que havien perdut posicions electorals a conseqüència del pacte amb el PSC i per tant passar a l’oposició i permetre que governés la llista més votada.
En tot cas, ERC només hauria d’entrar al govern pactant sobre un programa que permetés visibilitzar clarament els avenços sobiranistes. Això en aquesta legislatura és molt evident que no es podria complir, ja que s’ha de permetre que l’estatutet PSOE-CiU acabi el seu (curt) recorregut polític. ERC a l’oposició en aquesta legislatura estaria carregada de munició. Si fins i tot el primer defensor de l’estatutet, Maragall, ja ha dit públicament que és un desastre i que Zapatero el va trair!
No veig en absolut quin avantatge té formar uns quadres per fer les polítiques del PSC (o, alternativavament, de CiU) i augmentar així la desafecció dels votants republicans i independentistes. Com tu dius, l’SNP escocès ara ha arribat al govern, tot i no haver estat mai anteriorment força de govern. La veritat és que la inexperiència al govern no és un tema que amoïni els ciutadans, perquè tots tenim la idea que els polítics estan prou capacitats per dur a terme la gestió política dels afers administratius (per a això anem a la Universitat i ens formem, no?) però el valor afegit està en el model de país que cadascú defensa (com esmentava Portabella entre les raons, prou assenyades, per abandonar l’equip de govern de Barcelona). I si se suposa que el model d’ERC és prou diferent del socialista (espanyol), no s’entén que hi doni suport.
En essència, la tria d’un president que el poble català va rebutjar genera rebuig. El suport a un projecte polític que no avança cap a la sobirania genera rebuig. Formar quadres a l’administració no representa cap valor afegit. Oposar-se a l’estatutet de la sociovergència (i els seus nuls avenços en sobirania fiscal i autogovern) proporciona un discurs polític directe i fàcilment entenedor. L’abandó de Portabella de l’equip de govern de Barcelona ha estat aplaudit unànimement pels simpatitzants independentistes.
Amb aquestes premisses, defensar el pacte de govern actual és voler tancar els ulls a la realitat. I aquest no sembla el millor mètode per millorar, o simplement per conservar, posicions electorals.
En primer lloc coincideixo amb el darrer comentari en què m’ha molestat les acusacions de Carod als que critiquen el pacte amb el PSC per etnicistes i essencialistes. Carod erra el tret; gairebé ningú està molest amb el fet que Montilla sia President, el que molesta és el fons del pacte. M’explico.
1) ERC ha tingut uns resultats que la fan força clau al parlament català i, de retruc, a l’espanyol. Ha arribat aquesta situació amb un programa clar com el "Catalunya lliure de peatges", la defensa de la llengua i la identitat nacional,…
2) Doncs bé, de què ha servit aquest paper clau?. Què podem argumentar els votants per justificar el nostre vot?. Quina diferència hi ha entre aquests 2 governs i un hipotètic govern PSC-ICV. En resum; què s’ha fet?. En què hem avançat?.
3) CHA, UPL i el BNG van pactar amb el PSOE. Els primers s’han esfondrat i els altres retrocedeixen. El mateix li passa a ERC. Cap partit que pacta amb el PSOE aguanta o incrementa el seu vot. És l’abraçada de l’os.
4) El PSC i el PSOE són en una deriva espanyolista empesos pel PP. Volen el mateix electorat. La ineptitud del PSOE en el procés de pau n’és un exemple. Tanta mesos de treva i no han mogut un dit. Idem pel PSC en la negociació de l’Estatut, el propi Montilla va dir el 30 de setembre que modificarien l’estatut al Parlament. Ell també retirà les freqüències analògiques de TV3 al PV i les donà a La 6ª. El problema no és d’on ve sinó oin vol anar. Com ell diu: fets i no paraules.
5) ERC hauria d’haver demanat alguns punts concrets que visulaitzesin que el pacte no era un xec en blanc. Un exemple eren els peatges però també servien les seleccions nacionals, el traspàs immediat de Rodalies o els aeroports, la immersió a secundària,… però s’ha pactat a cani de res. A canvi de res. I com ha correspost el PSOE?.
Amb la màxima deslleialtat: volent tancar Ràdio 4 i TV2 en català, fent una llei de dependència invasora de competències, imposant la bandera espanyola als edificis(Maragalla no ho va fer), obstruint el reconeixement de la seleccíó d’hockey a Roma i Xile amb argúcies mafioses, imposant l’estanquera al castell de Montjui i el súmmum el decret de 3ª hora (la "gran victòria" serà traslladar el debat/conflicte a les escoles).
Solució. CiU no ha madurat per fer-hi un pacte, continua tancada en el seu monodiscurs de què ha guanyat les eleccions i no ha modificat el seu programa d’autonomisme somnolent. Però el PSC-PSOE és un aliat pèsim que encara és hora que ens deixi de clavar punyals per l’esquena.
Algú m’hauria d’explicar amb fets concrets que justifica el pacte amb els ex-amics de Boadella.