Albert Fibla

Escric avui sobre el Barça-Madrid de dissabte perquè ahir, diumenge, el mal que em feia el braç dret de tantes botifarres que vaig fer pel desenllaç del partit no m’ho permetia. I ho faig per reivindicar l’eufòria dels que som culers.
Els que som del Barça tenim tot el dret del món a estar profundament orgullosos del nostre equip i a manifestar obertament la nostra joia. De fet, ja ho podiem fer abans de dissabte. Ho dic perquè des de la premsa madrilenya, i madridista, i des del vestidor del Reial Madrid no deixa d’arribar un missatge, qüasi tan ridícul com el joc de l’equip blanc, que pretén treure pit i rebaixar l’alegría a Can Barça amb arguments del tipus “decían que habría goleada y mira…”, “ la Liga puede ser muy larga para el Barça” o “al Madrid nunca hay que darlo por muerto”. Home, potser sí que a l’equip de la capital d’Espanya cal rematar-lo mil cops abans de donar-lo per mort -i més després de veure el partit de fa dos dies, on va comportar-se com el dolent de la pel·lícula, el monstre anti-futbol que va patir el final que mereixia-, però d’aqui a considerar-lo un rival digne del Barça hi ha una distància de dotze punts i, el que és millor, molt i molt futbol.
Només faltaria que haguessim de reservar-nos en mostrar la nostra alegria per tenir un equip que juga millor que ningú, que és més generós en l’esforç que ningú i, sobre tot, que ha estat capaç de guanyar sent fidel a un estil de joc bonic i obert. Si fa només set mesos haviem d’abaixar el cap veient un Barça vergonyós i vergonyant, aixequem-lo ara i disposem-nos a esperar el millor en aquesta temporada.
Una altra cosa és com han de viure els jugadors aquesta situació. Ells sí que no poden caure en l’excés. Però d’això ja se n’encarrega, i molt be, en Guardiola.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!