Els eslògans simplistes, de l’estil de "Per la pau, aturem la guerra", només serveixen per a fer demagògia i per a tranquil·litzar consciències. 25.4.2003. (Aquest és encara més políticament incorrecte que l’anterior, però a data d’avui no hi canvio ni una coma).
Per una sèrie de circumstàncies que no fan al cas, gairebé cada dia passo davant el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i hi veig la gran pancarta amb el lema Per la pau, aturem la guerra.
Des del primer dia em va sorprendre el gran enginy de qui, en redactar-la, fou capaç d’elaborar una tautologia perfectament rodona amb només sis paraules. Pensant-hi una mica mes, i com que ja tinc uns quants anys, he recordat allò de l’Espanya de Franco i els 25 años de paz: és a dir, la pau com a simple absència de guerra, encara que sigui amb dictadura i amb repressió.
Tot això em passava els primers dies, però ara, arribats a aquests moments, noto, no sé com dir-ho, que l’eslògan s’ha fet una mica extemporani. I penso que ja deu ser hora de canviar-lo. Considerem-ho.
Els americans han acabat fent-s’ho sols, o gairebé, a l’Iraq. A partir d’aquí, poden resoldre bé el futur de l’Iraq. O poden deixar la feina a mitges. O poden acabar d’espatllar la situació.
Poden haver-se equivocat en el diagnòstic; poden haver-se extralimitat en les solucions. Potser sí, però asseguraria que des d’Europa el diagnòstic segurament no era gaire diferent però, pel que fa a les actuacions, la tònica ha estat, com sempre, el dubte etern, les travanquetes mútues i la confiança tàcita que el paraigua americà protegirà el nostre mode, estil i nivell de vida. La qüestió no és doncs si els americans apliquen o no l’unilateralisme, sinó que la manca d’implicació d’Europa en la defensa dels seus propis valors és el que fa possible, per passivitat, aquest unilateralalisme.
Aparentment, i a curt termini, la Unió Europea no pateix de cap amenaça militar global directa i immediata. Però no tot s’ha de reduir als aspectes militars.
En un món globalitzat no podem fer veure que no ens adonem del que passa al nostre voltant, perquè tots estem interrelacionats. I no veig que Europa s’impliqui prou en els problemes.
El nord d’Àfrica i el món islàmic més immediat és una caldera que en qualsevol moment pot explotar. Cal aconseguir la democratització en aquesta zona, i això només es pot fer amb un augment de la cultura i del nivell de vida. Altrament hi haurà indefectiblement problemes, militars i tot. Un supòsit – que tant de bo sigui una simple ficció: Turquia incrementa el seu islamisme i no se li acudeix altra cosa que actuar sobre Xipre (poso aquest exemple perquè és exactament el que va fer davant la dictadura dels coronels a Grècia). Que ha de fer Europa, deixar els grecs a l’estacada?
Tampoc no sabem com pot evolucionar Algèria. El problema d’aquests països és la disjuntiva entre la dictadura més o menys militar i l’islamisme (no l’Islam, de la mateixa manera que els carlins no eren el catolicisme)
La democràcia a Rússia està de tot menys consolidada; a curt termini no sembla que sigui cap amenaça, però si la situació s’estanca i s’imposa un populisme (Jirinovski o un equivalent), podria sorgir la temptació de, per exemple, atacar Lituània o Polònia pel tema de Kaliningrad, com Hitler va atacar Polònia pel tema de Danzig.
En definitiva: si som una unitat cultural, econòmica i creixentement política, no podem fer que cada país vagi a la seva en les relacions internacionals, militars, econòmiques i de tota mena.
I no podem oblidar que de problemes al bell mig d’Europa n’hi ha hagut no fa gaire: l’imperialisme serbi. I la Unió Europea hi va fer el ridícul o pitjor que això: mentre els serbis estossinaven la població de Srebrenica, els holandesos miraven als núvols. Qui va haver de resoldre la qüestió?
Doncs tot això s’ha de plantejar seriosament, tot i que de moment els dies que vivim no són precisament els més adients per a la reflexió.
I els catalans ho tenim més cru, perquè hem de fer sentir la nostra veu sense comptar amb l’aparell d’un estat o, per a ésser més exactes, comptant amb un estat que sistemàticament ens fa la contra.
La Unió Europea diu ara que en el futur de l’Iraq s’ha de donar protagonisme a les Nacions Unides. D’acord. Però cal tenir present que l’ONU, com a tal, no és res més que el conjunt dels països que en formen part. Per tant, els països hauran d’enviar-hi soldats, policies, metges, constructors, funcionaris de tota mena: un estat no s’improvisa així com així, oi més si volem que el que en sorgeixi sigui un Iraq democràtic.
I si volem que els kurds conservin l’autonomia que ja tenien, cal mirar amb molt de compte qui s’hi envia. Seria un disbarat, per exemple, enviar-hi turcs.
Ara: cal tenir present que els qui hi vagin podran prendre mal – i si són soldats o policies potser en algun moment hauran de fer mal (pensar el contrari és d’un angelisme fora de lloc).
Quan tot això s’esdevingui, caldrà veure quins països s’hi presten i quins miren cap a un altra banda. I just en aquell moment es veurà on acaba el not in my name (actitud ètica) i on comença el not in my backyard (és a dir, a mi no m’emboliquis, ja s’ho faran).
És evident, doncs, que el Col·legi d’Arquitectes – i que em perdonin, però és el símbol que tinc més a l’abast -, hauria de canviar l’eslògan. Voldria aprofitar l’ocasió per suggerir possibles alternatives. Com que hi ha unitats més aparents que reals, m’ha estat impossible pensar-ne un de sol, i he mirat de posar-me en diversos supòsits ideològics.
Per a aquells que condemnen totes les guerres, i que pensen que Churchill s’hauria d’haver rendit i Roosevelt no hauria d’haver intervingut contra el nazisme: Per la pau, no a totes les guerres.
Per a aquells que fan de la no intervenció una doctrina suprema, i que consideren que Milosevic encara hauria de governar a Sèrbia, i que ara caldria el restabliment de Saddam, a càrrec, per exemple, d’una coalició formada per Cuba, Corea del Nord, Iran i Aràbia Saudita: Per la pau, americans a casa i restabliment de Saddam.
Per a aquells que consideren que els drets de l’home, tal com els va formular l’ONU, són una imposició cultural occidental, i que el que caldria ara és una coalició formada per Iran, Aràbia Saudita i Sudan que restableixi a l’Iraq un govern culturalment correcte: Per la pau, americans a casa i desplegament d’una força multinacional àraboislàmica.
Per a aquells – n’hi ha gaires? – que pensen que, encara que a empentes i rodolons, estem davant una ocasió de fer avançar la democràcia, i que el que cal evitar és la temptació de cedir als mòbils inconfessats en detriment dels confessats: Per la pau, sí a la democràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!