El reconeixement per part de Jordi Pujol que la seva família ha tingut a l’estranger durant molts anys diners ocults ha trastornat a fons la seva pròpia imatge i de retruc la política catalana.
La literalitat del text de Jordi Pujol suscita més interrogants que no pas aclareix fets. Es tracta en realitat d’un document amb una argumentació interna molt feble i plena de contradiccions. Segons el relat, Florenci Pujol – el pare – va deixar, a més d’un testament, un llegat a favor de la jove i dels néts. Jordi Pujol, doncs, no n’era titular; es va limitar a confiar el cas a una persona de confiança i a desentendre-se’n. Els respectius titulars han regularitzat fa molt pocs dies – al cap de 34 anys! – els diners opacs de què són titulars. No pas el propi Jordi Pujol, a qui no li’n corresponia cap part. Tanmateix, es declara responsable únic de tot el que ha passat.
El fet del llegat ocult ha sorprès: la mateixa germana – via Francesc Cabana – assegura no haver-ne sabut mai res.
Una mica rocambolesc, tot plegat. Tant, almenys, com l’acusació a un dels fills d’haver conspirat i rebut una retribució per afavorir un projecte d’ITVs que no es va dur a terme i que no estava en les seves mans de tirar endavant perquè es trobava a l’oposició. No excloc res: dic, simplement, que és molt estrany.
Qui es declara únic responsable de tot l’embolic familiar és una persona que ha estat – i és – la imatge viva de l’austeritat, que s’ha sotmès sempre a esgotadores jornades de treball, capaç de convocar col·laboradors seus a reunió a altes hores de la nit – amb gran sorpresa dels mossos d’esquadra de la porta -, que s’alimenta amb una frugalitat franciscana, que viu des de sempre en la mateixa casa i a qui no es coneixen ni esports de gran luxe ni segones residències luxoses ni viatges exòtics. Ni crec que sigui raonable suposar que es dedica, per exemple, a col·leccionar picassos i mondrians i a mirar-se’ls tot sol, pel simple gust de la tesaurització.
De manera que jo, a dia d’avui, excloc del tot – i m’estranyaria molt equivocar-me – el lucre personal.
Hi ha una frase en el comunicat que aporta pistes sobre el per què i per què ara de la confessió: aquesta s’ha fet “davant de les informacions aparegudes des de fa quasi dos anys al voltant dels membres de la meva família més directa i de les insinuacions escrites sobre l’origen dels seus mitjans econòmics”.
Si això és així, és lícit de preguntar-se si no ens trobem davant un cas d’excusatio non petita, accusatio manifesta. Que Jordi Pujol té la seva pròpia ració de Mark Thatcher i de papamadit Miterrand. En cas afirmatiu, cal admetre que té raó l’Eduard Voltes: “Per mi el gran misteri és com un home que es juga la vida contra una dictadura no té fortalesa moral per evitar el pillatge familiar”.
Els fets tenen prou repercussió pública com per reclamar que s’arribi al fons. I això vol dir escatir les responsabilitats de nou persones – o de deu, si hi comptem Florenci Pujol -, no d’un bloc, inexistent jurídicament, anomenat “Família Pujol”. Especialment en els àmbits polític i periodístic, això, per dissort, s’oblida interessadament. Són ja recurrents els titulars de premsa en què es juga amb l’ambigüitat de no distingir entre Jordi Pujol pare i Jordi Pujol fill quan es dóna compte de les bregues judicials del fill homònim. Fins i tot es trien de preferència fotografies en què hi apareixen tots dos plegats.
Naturalment, això ha fet córrer molta tinta, més discursiva que no pas explicativa. Triant una mica a l’atzar, no semblen gaire il·luminadors articles com el de Miquel Sellarès, amb la prou coneguda denúncia del Sector negocis de CDC, o el de Raimon Obiols, amb la seva també coneguda versió del cas Banca Catalana, o la visió pamfletària – en realitat feta de retalls i d’insinuacions – d’Alfons Quintà. Justament Alfons Quintà!
En alguns d’aquests casos – i en molts d’altres -, predomina la reiteració. La repetició és inútil i cansa. En d’altres casos, les temptacions de voler passar comptes polítics o personals amb Jordi Pujol semblen insuperables, encara que tampoc van més enllà de reiterar i reiterar. En són un bon exemple les declaracions de l’exfiscal i flamant eurodiputat Jiménez Villarejo.
L’acció de la justícia i el temps – segurament més el segon que la primera – posaran les coses a lloc.
També quedarà a lloc el llegat polític de Jordi Pujol, tant en l’aspecte ideològic com en el de l’obra de govern, separant-lo clarament de la trajectòria personal. Avui el concepte del “Som 6 milions” és irreversiblement consolidat. Com ho és el convenciment de la necessitat de la feina ben feta. Com el de la cultura de l’esforç. I en l’aspecte de les realitzacions, queden per a la posteritat les fites – possiblement no prou àmplies – assolides en les polítiques lingüística, d’ensenyament, sanitària, de serveis socials i de millora de les infraestructures – coses totes avui en perill, però això és un altre problema.
Com afectarà aquest escàndol la situació política de Catalunya? En un primer moment, el president Mas va dir que es tractava d’un afer personal. Potser hauria de ser-ho, però certament no ho és. La política democràtica – a diferència del que passa en el món de l’empresa – és molt sensible als alts i baixos de la credibilitat. En la manera d’enfocar la marxa cap a l’emancipació nacional, són molt comprensibles doncs els dubtes i les angúnies d’ERC.
Com ha dit el conseller Santi Vila, n’hem d’extreure la lliçó “de no idealitzar més cap tipus de lideratge” i d’acostumar-nos “com fan els grans països europeus a tenir polítics més discrets”. I com ha ditr Josep Rull, “Catalunya està per sobre de tota persona per rellevant que hagi estat”. Si la nosa és el pes del passat, hem d’arribar, si cal, a la refundació de CDC.
Aquesta és l’actitud, però hem de donar per descomptat que la confessió de Jordi Pujol serà – és ja – munició a la faixa dels adversaris de Catalunya, administrada perversament per qui té la capacitat de decidir el ritme i la intensitat dels atacs. Ens caldrà molta fortalesa per dur a bon port aquest procés i alhora donar suport al president Artur Mas en el seu lideratge cap al 9-N.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!