O independència o un estat plurinacional constituït per iguals; tota la resta són cataplasmes. 7.8.2003
Un mitjà de difusió especialitzat a difondre espanyolisme traduït al català light ha publicat una entrevista a Rodríguez Zapatero. Els termes amb què aquest expressa els punts de vista del PSOE sobre Catalunya són els habituals de la cara amable de l’Espanya eterna: respecte de la diversitat, fet cultural, generositat, absència de privilegis. Només hi falten els "Coros y Danzas". Vaja, allò de la "conllevancia". Potser l’únic que sobta és que en relativament poques línies s’hagin concentrat els tòpics amb tanta densitat.
De tots aquests termes voldria destacar-ne un: el de privilegi. Etimològicament, privilegi significa llei privada, que afecta només uns quants. En un sistema democràtic qualsevol forma de privilegi és un dèficit democràtic: és allò de la granja d’Orwell, on tots els animals són iguals, però els uns són més iguals que els altres. Un exemple clar el trobem a l’article 3 de la Constitució, que estableix dues categories de ciutadans: aquells que poden emprar la seva llengua fins i tot on no és pròpia, i aquells que poden emprar la seva llengua només on és pròpia, i encara amb limitacions. Qui té, doncs, privilegis?
Essent així les coses, no s’entén gaire la insistència dels catalans a defensar un sistema polític bastit sobre el privilegi, en sentit etimològic: tots tindrem autonomia, però els uns en tindrem més que els altres. És l’anomenat federalisme asimètric, defensat avui, amb aquest nom o amb un altre, per tots – tots – els qui aspiren a refer l’Estatut.
Hauríem de discernir més entre igualtat i identitat, i en comptes d’insistir en un sistema que ja veiem que no porta enlloc, que no és homologable internacionalment i que sembla evident que acabarà anant, un cop més, en contra nostra, mirar d’acostar-nos al model belga – escrupolosament simètric – on no es confonen igualtat i identitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!