Un bon amic em fa arribar un article escrit per Pedro Zabala (http://blogs.periodistadigital.com/xpikaza.php/2015/09/15/la-nacion-catalana-pedro-zabala-), en què l’autor exposa la seva posició davant el procés d’independència de Catalunya. S’hi mostra contrari, i afirma que cal explorar altres formes d’entesa. Cosa dissortadament poc habitual, ho argumenta d’una manera pacífica. Això no vol dir, però, que els raonaments que fa estiguin lliures dels tòpics habituals. Per una vegada que els tòpics no van acompanyats d’insults i d’amenaces, crec que val la pena de fer un repàs a l’argumentació.
Diu Zabala que una nació cultural no és una nació política. Crec que aquí hi falta un adverbi, “necessàriament”: una nació cultural no sempre és una nació política, però ésser una nació cultural ajuda molt a ésser una nació política.
Hi ha un exemple molt clar, el de l’antiga Grècia: compartien una mateixa llengua, veneraven els mateixos déus, aturaven les guerres per fer els jocs olímpics, qualificaven de metecs els estrangers que convivien amb ells i de bàrbars els que vivien més enllà. I tanmateix mai no van constituir una unitat política fins que els fou imposada pels macedonis.
Un altre exemple és adduit per Zabala: el del poble jueu. Tenien una forta consciència que podem qualificar de nacional – tot i que fa angúnia fer servir termes moderns per a realitats tan allunyades de nosaltres – basada en la llengua i en la creença monoteista, fins a considerar-se poble escollit. Però van desenvolupar un altre desig profund: tenir una llar nacional, la terra promesa, que regalima llet i mel. I un cop assolida aquesta fita, van sentir la necessitat de la construcció política, i, desoint els profetes, es doten d’un rei. És a dir: constitueixen un estat. El contrari, doncs, que els grecs.
Mirant la història en perspectiva, la situació normal és que la gent se senti membre d’una nació i que aquesta nació vulgui constituir un estat. Tant se val els termes que es facin servir. Hem d’anar als conceptes i posar en segon terme el vocabulari: el terme nació, per exemple, es feia servir ja a l’edat mitjana, amb un sentit força diferent del nostre, a l’edat moderna, a la revolució francesa – amb un significat que s’acosta al nostre terme de ciutadania. El cas francès és notable perquè adopta una posició diametralment oposada a la contemporània: és l’estat el qui fa la nació i no pas la nació qui demana un estat. La Revolució Francesa degluteix sense gaire recança l’imperialisme de l’absolutisme borbònic: és francesa tota terra dominada per França. I no solament això: les incorporacions posteriors – Còrsega, Niça – seran acríticament franceses, sense possibilitat de discussió. I així fins avui.
Curiosament Zabala se n’adona i així ho fa constar. Però l’erra quan uneix el nacionalisme modern a la tradició jacobina francesa. Això pot ser cert en el cas d’Espanya – i d’aquí vénen els mals -, però no en la majoria dels casos. Els 14 punts del president Wilson se situen a l’extrem oposat. Des d’aquesta perspectiva diferent, el que compta més és la unitat cultural i, sobretot, la voluntat de ser.
El recurs a la història és causa d’infinitat de malentesos. Ara mateix el ministre Margallo ha reiterat que Espanya és una de les nacions més antigues del món: ni nació ni antiga. No nació, perquè si més no els catalans i els bascos no volem ni sentir a parlar d’unitat nacional espanyola. I tampoc antiga: Espanya, en el sentit modern, neix amb les Corts de Cadis (1812). Des de comte-duc d’Olivares la unificació de l’estat estava en el programa castellà (incidentalment, si calia una unificació és que la dels Reis Catòlics no ho era). Ni tan sols l’aconsegueix Felip V: el decret de Nova Planta continua distingint el Principat de la resta d’Espanya. Per a pitjor, però la distingeix.
Remuntar-se doncs a l’època de la reconquesta només pot afegir confusió. És cert que els primers catalans – quan encara no es deien catalans – eren anomenats hispani pels francs, però això no vol dir gaire res. A principis del segel XIX, abans de la reunificació italiana, Metternich deia que Itàlia era simplement una expressió geogràfica, no pas política. I aleshores era cert, tot i que ben aviat va deixar de ser-ho. Doncs passa el mateix amb l’anomenada Marca Hispànica, que ni prefigurava Espanya ni tan sols era una unitat política: era, simplement, un terme descriptiu.
Arribats a aquest punt és bo que ens adonem d’una paradoxa: els partidaris del centralisme espanyol ens acusen de manipular la història, quan en realitat els historiadors catalans són escrupolosíssims a no manifassejar-la. Més: en general es queden curts. Un exemple simptomàtic: el rei que coneixem com Felip II en realitat l’hauríem de conèixer com Felip I, ja que Felip I de Castella mai no va regnar a la Corona d’Aragó. Els castellans, morta isabel, no van voler Ferran ni de regent, i al van fer fora al crit de catalanote i viejo catalán. El primer rei en comú fou Carles I, i el segon el seu fill Felip (Felip II a Castella, Felip I a la Corona d’Aragó).
Un dels pares de la moderna historiografia catalana, Raimon d’Abadal, dedica molt d’espai a escatir la possible existència d’un sentiment nacional en el procés d’independència dels francs; s’hi mostra molt reservat i la limita, a tot estirar, a les oligarquies del país. I pel que fa a la independència, amb Borrell II, deixa ben clar que es tracta d’una independència de fet. Tots els historiadors amb cara i ulls, des de Soldevila i Abadal fins a l’actualíssim Fontana, independentment de la seva adscripció científica, s’expressen sempre amb la mateixa reserva i meticulositat. I no es pot dir, com diu Zabala, que cap historiador català hagi fet un dibuix idíl·lic de la nostra història: ni de venjança catalana a Grècia, ni dels feroços combats entre senyors i remences, entre nyerros i cadells, entra carlins i liberals…
La història pot ajudar a entendre l’evolució dels pobles. Catalunya fa evolucionar el llatí d’una manera diferencial, de manera que quan apareixen els primers textos escrits en vulgar, ja es tracta inequívocament de llengua catalana. Catalunya – quan encara no es deia Catalunya – abandona la lletra visigòtica i adopta la franca. Recordeu l’ús diferencial de les casulles (en forma de guitarra arreu d’Espanya; en forma de capa a Catalunya)? Doncs això tampoc no és gratuït, són fets que sobreïxen quan en tenen l’oportunitat, però que enfonsen les arrels en segles molt reculats.
Però explicar, no és justificar. En democràcia el que val és la voluntat de la gent d’avui, i a fe que els catalans, des de fa un segle i mig, hem intentat que se’ns deixi ser nosaltres mateixos, i no ens n’hem sortit. Encara que fossin veritat tots els tòpics històrics espanyols, això no canviaria res, perquè els nostres anhels van per una altra banda.
Els catalans no solament no tenim un estat propi, sinó que tenim l’estat sistemàticament en contra, amb els conservadors i amb els liberals, amb el monàrquics i amb els republicans, amb el PP i amb el PSOE, amb els Ciutadans i amb els de Podemos: la llengua és menyspreada, les institucions ignorades i l’economia asfixiada. Doncs això és el que volem evitar, i per a això ens és imprescindible un estat propi. I la relació amb Espanya no s’ha de tallar: continuarem essent veïns – possiblement bons veïns, però amb una relació d’igual a igual: ja n’hi ha prou doncs amb la que dóna la Unió Europea.
17.9.2015
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!