Tanmateix sembla obvi que de motius per a l’abdicació del rei Joan Carles poden haver-n’hi molts i ben diversos. En primer lloc, la salut, visiblement deteriorada. En segon lloc, la credibilitat política: queda lluny la imatge del rei impulsor de la transició a la democràcia, substituïda per la grisor posterior, per l’aflorament del record dels seus origens franquistes i pels dubtes sobre el seu veritable paper en el cop d’estat. En tercer lloc, per l’enfilall d’escàndols personals, que l’han portat, fet insòlit, a haver de reconèixer que s’havia equivocat i assegurar que no tornaria a passar. En quart lloc, l’opacitat dels seus negocis i dels de la seva família i el caràcter presumptament delictiu de les actuacions del seu gendre.
A poc a poc s’aniran desvelant detalls de cada un d’aquests aspectes, i d’altres de més circumstancials, com ara les presses sobtades. Però aquesta mena de revelacions sempres són lentes – pensem en les incògnites que encara conté la història de la transició o la del cop d’estat – i a més hi ha el risc del titular a quatre columnes de tipus escandalós i aparentment transcendent que al remat queda en no res i que ens serà servit dia sí dia també.
Lligat amb l’abdicació d’un rei, ve la proclamació d’un altre, i això sempre suscita comentaris i expectatives, que semblen una mica fora de la realitat. No dubto de les qualitats personals del nou monarca: no en dubto, simplement, per desconeixement, i per la pura higiene mental que obliga a donar marges de confiança a qui emprèn un nou cami. En tot cas, el temps ho dirà. Tot amb tot, no sembla difícil d’intuir que les expectatives favorables es poden basar més en absències que no pas en presències: absència d’embolics i d’escàndols. Això sí: més problemàtica em sembla, per tradició familiar, per formació personal i per l’ambient que li ha tocat viure, la seva relació amb Catalunya, malgrat algunes frases afalagadores esparses.
La qüestió fonamental és tenir clar què s’espera d’un monarca constitucional al segle XXI. Bàsicament, funcions institucionals – signar les lleis -, tasques de representació i en el camp polític, com a molt discretes tasques de mediació. Que és el que fan les poques monarquies subsistents a Europa.
Però llegint i escoltant alguns opinadors – d’un signe o d’un altre – hom se sent transportat al segle XVIII prerevolucionari, en què els monarques feien i desfeien, o als 120 anys en què els reis d’Espanya teòricament no governaven però borbonejaven, és a dir, feien política palatina.
Al nou rei no li pertoca ni incitar a la reforma constitucional ni frenar-la, ni afavorir un nou encaix per a Catalunya ni llançar-nos a les tenebres exteriors. Ni és la seva comesa ni té gaire ressorts realment eficaços per a fer-ho, i en canvi moltes possibilitats d’enfangar-s’hi. Per dir-ho en dues paraules, la prudència aconsella que adopti un capteniment desapercebut i seriós.
Dubto doncs molt que el nou monarca pugui encapçalar res d’interés per a Espanya, i molt menys per a Catalunya. Una cosa era la sortida de la dictadura, i l’altra la situació actual. Ara el protagonisme pertany sencer als polítics; el rei pot, com a molt, fer de portaveu.
Tot allò que no engegui el PP de moment no ho engegarà ningú, i molt menys el rei. Una altra cosa és que el PP – segurament amb l’aquiescència del PSOE – intenti alguna operació en forma de cortina de fum més que no pas de redreçament vers Espanya, o vers Catalunya, o tot alhora. I, encara en aquest cas, cal veure si el futur monarca s’avindrà a fer un paperot molt i molt perillós. Recolzar sobre el PP – o sobre el duet PP i PSOE – en les circumstàncies actuals no és garantia de res, oi més que tots els partits emergents són d’una lleialtat monàrquica més que dubtosa. I molt menys cal esperar-ne res de favorable a Catalunya. No hi ha cap partit – ni dels antics ni dels nous – que simpatitzi amb Catalunya; a tot estirar algunes persones a títol individual.
Els qui estem a favor de l’emancipació nacional de Catalunya no ens hem de distreure; hem d’anar a la nostra, i l’anàlisi del que facin els altres ha de ser bàsicament preventiva. Trobo una relliscada – potser inevitable, però relliscada al capdavall – que ERC s’afegís a les manifestacions republicanes, perquè és obvi que en el context actual es tracta de la República Espanyola, per més estelades que s’hi exhibeixin.
Crec que l’actitud de CiU d’abstenir-se en la votació sobre la llei d’abdicació va en la direcció correcta, no pas perquè no ens hàgin convidat a elaborar-la, sinó per una actitud de pura lògica: qui se’n va no ha pretendre regular la vida dels qui es queden. Ara que ens hem decidit a fer de Bolívar, potser que deixem de fer de Bismarck. Els partits catalans només s’haurien d’implicar en la política espanyola en la mesura que afecti aspectes concrets: mentre siguem dins Espanya, hem de procurar desbaratar, per exemple, la sinistra política de l’Estat contra el català, i, davant la recentralització, hem de defensar les competències de la Generalitat. Però no ens hem d’implicar gens en la política institucional, en la qual sembla ben clar que no tenim res a guanyar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!