Alguns dels dèficits democràtics de l’Estat Espanyol són notoris; alguns, de caràcter estructural que, al seu torn, n’indueixen de conjunturals. (20.5.2003)
La prohibició de les llistes d’AuB al País Basc planteja dubtes sobre el caràcter democràtic que hi tindran les eleccions municipals de 2003.
Afanyem-nos a dir que no és gaire saludable el costum de plantejar les coses en blanc i negre; quan es perd el sentit del matís s’arriben a dir i a fer autèntiques barrabassades. El funcionament global de la democràcia a Espanya és, considerat segons paràmetres mundials, i fins i tot en l’actual etapa d’autoritarisme del PP, raonablement democràtic. Els qui diuen que aquest és un règim feixista és que no saben què és el feixisme; això ho pot certificar qualsevol persona que hagi viscut l’època franquista i es miri les coses amb un mínim d’objectivitat.
Dit això, i referint-nos ja a les eleccions municipals al País Basc, ni es poden rebutjar absolutament com il·legítimes ni es poden acceptar sense cap mena de crítica. Sí que podem afirmar que s’hi donarà una notable desnaturalització de la democràcia.
I cal afegir-hi que el funcionament de la democràcia a l’estat espanyol té mancaments, i alguns de força greus, en especial en tot allò que fa referència al caràcter plurinacional de l’estat. Perquè les prohibicions de partits, encara que es justifiquin amb el combat contra el terrorisme, tenen més a veure amb la defensa radical de l’unitarisme castellanoespanyol.
L’aprovació de la Llei de Partits és el més greu d’aquests mancaments democràtics, perquè es troba a l’arrel de molts de posteriors. No solament és una mesura dubtosament democràtica, sinó que des del punt de vista pragmàtic tindrà uns efectes oposats als que es pretenen – suposant que no es pretengui justament el que sens dubte s’obtindrà, segons aquella teoria del com pitjor, millor. És una actutud radicalment diferent de la de la Gran Bretanya, on mai no se’ls ha acudit de prohibir el Sinn Fein.
Aquells qui, en un excès de pragmatisme, es van acomodar a les exigències del PP en aquest punt no solament van fer un mal favor a la democràcia i a la pluralitat nacional de l’estat espanyol, sinó que van ajudar a posar les bases d’una eina que potser no tardarà gaire a girar-se també en contra de Catalunya.
El tancament del diari Egunkaria ha estat un pas més en aquesta escalada, i la culminació – per ara – és l’anul·lació de les llistes municipals d’AuB.
De tota manera, el mal ve de lluny: en realitat la pròpia constitució espanyola té un greu dèficit democràtic. En l’article 3 estableix dues categories de ciutadans: aquells que poden usar la seva llengua en tot el territori de l’estat, i aquells que poden usar la seva llengua només en el territori de la seva comunitat autònoma, i encara en competència amb el castellà. Imaginem que l’article hagués dit:
3.1 El castellà, el català, el basc i el gallec són les llengües oficials de l’estat. Tots els espanyols tenen l’obligació de conèixer-ne una i el dret d’usar-la.
3.2 Les llengües pròpies de cada comunitat autònoma seran oficials en aquestes.
3.3 Una llei de bases, desenvolupada per les comunitats autònomes, establirà els drets dels ciutadans que tenen una llengua pròpia diferent de la pròpia de la comunitat autònoma on resideixen.
Això sí que seria realment igualitari. Als qui afirmin que això és inviable, cal dir-los que una situació equivalent a aquest supòsit és la que es dóna a Suïssa, a Finlàndia, a Bèlgica o al Canadà (per no parlar més que de països de l’entorn occidental).
Més enllà dels temes lingüístics, hi ha el problema de fons de la plurinacionalitat. No cal enfocar-ho des de cap punt de vista essencialista, sinó simplement fenomenològic: No és bo que les majories parlamentàries a Catalunya o al País Basc es dictin des de Madrid mitjançant partits sucursalistes, ni que forçar les majories a Madrid siguin l’únic ressort a l’abast dels partits genuïnament catalans i bascos. És, simplement, una qüestió d’higiene democràtica. Els espanyols farien molt bé de sentir-se molestos si, posem per cas, el PP quedés tres o quatre diputats per davant del PSOE i el PNB o CiU tinguessin la gosadia de donar suport a la investidura del candidat socialista. Això, que és normalíssim quan el tercer en discòrdia té el mateix abast nacional que els dos primers, seria inassumible en cas contrari. El problema és que Espanya no ha volgut encara adonar-se de l’origen real del problema.
I per al que fa a Catalunya, cal deixar ben clar que qualsevol intent de modificació de l’Estatut pot ésser més o menys interessant, però a la llarga serà notòriament insuficient.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!