Tenim tots els números perquè la discussió sobre la part financera del nou Estatut esdevingui una partida de trilers. Per això, tot i el risc de pecar de simplisme i acceptant doncs que hi ha d’haver molta lletra menuda, crec que cal centrar el debat a l’entorn de quatre conceptes que tothom pot entendre, i que no s’hi val a confondre: agència tributària, capacitat normativa, finançament autonòmic i balança fiscal. (4.6.2005)
A la vista del projecte de finançament proposat pel Tripartit, cal fer les reflexions següents:
1) S’hi avança lleugerament en el tema de l’agència tributària pròpia, tot i que en queda molt poc concreta la naturalesa real. Tot amb tot, cal recordar que tenir una agència tributària pròpia, sense més, pertany al domini de la simple descentralització administrativa, amb l’agravant que comporta l’assumpció de la part més lletja de tot plegat, que és la recaptació. Ni afegeix autonomia ni limita el dèficit fiscal. En aquest sentit, la metàfora que s’ha fet servir alguna vegada sobre les claus de la plaça Letamendi, no fa especialment feliç. Encara que produeixi vergonya aliena haver-ho de recordar, l’agència tributària no regula els impostos; qui ho fa és el Parlament!
2) Pel que fa a l’autonomia reguladora, s’augmenta la capacitat normativa del Parlament de Catalunya, que podrà retocar els impostos: en concepte de què es tributa i amb quins imports. En la mesura que aquesta capacitat normativa sigui més gran, sí que podrem parlar de major autonomia. De moment es parla de potestat d’intervenir, però sense gaire més precisions.
3) El finançament autonòmic és la suma de tots els recursos de què pot disposar lliurement l’administració pública catalana. Pel que fa a aquest punt, es diu que Catalunya disposarà almenys del 50% dels impostos cedits parcialment, però no es diu ni quins seran aquests ni, tema importantíssim, si el finançament local anirà a càrrec d’aquesta partida. Segons com s’apliqués, podríem estar fins i tot pitjor que ara.
4) El problema del dèficit fiscal és d’un ordre diferent: La conjunció d’agència tributària, capacitat normativa i finançament autonòmic més grans augmenten, certament, l’autonomia, però no necessàriament comporten l’eliminació de l’expoli fiscal a què estem sotmesos permanentment. Per això, parlar d’un límit del 50% sense explicar que passarà amb el 50% restant és una fal·làcia.
La situació actual, a grans trets, és la següent:
a) La Generalitat de Catalunya disposa d’uns recursos força limitats per a l’exercici de les competències que té atribuïdes.
b) La intervenció de l’estat central en el territori català és notòriament menor a la que correspondria.
c) I, encara, una part d’aquesta intervenció es fa forçant la recuperació de competències per la via dels fets: Liceu, MNAC…
Si la suma del que despenen a Catalunya l’administració central, la Generalitat i les corporacions locals fos la que correspon – és a dir, no inferior a la quota de població i no superior a la quota d’esforç fiscal – podríem queixar-nos de manca d’autonomia, però no d’expoli fiscal.
Però aquest no és el cas. I, tanmateix, pel que fa a la fuga de recursos de Catalunya, les idees del Tripartit no van més enllà d’unes afirmacions genèriques – com el sermó lingüístic, que deia aquell – però sense cap mena de concreció: en cap moment no es posa un límit jurídic precís al dèficit fiscal.
Quan un dels consellers del Govern, davant un plantejament jurídicament tan feble, va dir que amb aquest sistema es feia "el funeral del dèficit fiscal", de ben segur que s’ho mirava amb un injustificat excés d’optimisme.
CiU planteja l’anomenat "Acord Econòmic", que molt resumidament consisteix en el següent:
1) El Parlament de Catalunya és l’únic que legislaria sobre els impostos pagats a Catalunya.
2) L’Agència Tributària Catalana racaptaria tots els impostos.
3) Catalunya cedeix a l’Estat la quota pactada de manera bilateral, i contemplada a l’Estatut pels serveis que ens presti.
4) Catalunya cedeix, en escreix, una quota de solidaritat pactada, que en cap cas no pot superar un determinat percentatge del PIB.
Lamentablement la formulació que es fa peca força d’ambigua, i queda força lluny de la contundència de l’article 41.d de l’actual estatut d’autonomia del País Basc: "La aportación del País Vasco al Estado consistirá en un cupo global, integratdo por los correspondientes a cada uno de sus Territorios, como contribución a todas las cargas del Estado que no asuma la Comunidad Autónoma."
En el cas de Catalunya, caldria que s’explicités que l’aportació de Catalunya a l’estat central és la suma de tres conceptes:
a) la compensació per allò que l’estat central es gasta a Catalunya,
b) la part alíquota de la despesa estatal no territorialitzable (i els criteris per a no abusar d’aquesta figura: no s’hi val a dir que el Prat és de Catalunya i “Barajas es de todos”), i
c) la diferència fins al total aportat.
Els dos primers conceptes no augmenten l’autonomia, però són neutres pel que fa al dèficit fiscal; el tercer és la quota de solidaritat, en el benentés que si no és lliurement pactada passa de dèficit consentit a expoli imposat.
Davant un tema de tanta trascendència, seran capaços els partits d’obediència catalana de deixar de banda les seves diferències i apostar conjuntament per un projecte agosarat, o sucumbiran novament, cada un al seu estil, a l’interès tàctic immediat i al terror escènic dels catalans quan ens hem de plantar? En tinc els meus dubtes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!