Albert Vila Lusilla

Paraula: no me n’invento cap. L’únic que he fet és seleccionar quatre barbaritats i enllaçar-les, però el llibre n’és ple. No en podreu llegir dues planes seguides sense trobar-hi, l’una darrere l’altra, errades de les que ofenen el més elemental sentit de la llengua. Errades que ‘oloren a’ traducció automàtica partint del castellà – d’un mal castellà – i revisades llegint el text en diagonal. Lectura ‘skin’, em sembla que se’n diu. Hi ha, en particular, un capítol en què les olors tenen un protagonisme important i en què, si ens atenenm a la literalitat del text, és impossible de destriar què fan els protagonistes – olorar – i què les substàncies – fer olor.

‘Olorar a’ en comptes de ‘fer olor de’ (o ‘put a’ en comptes de ‘fa pudor de’), confusió constant entre ‘sentir’ i ‘escoltar’, entre ‘veure’ i ‘mirar’, entre ‘vidre’ i ‘cristall’, a més de la reducció constant de qualsevol combinació de pronoms a ‘l’hi’.

Com sol dir-se en aquests casos, no és res personal, però comença a ser l’hora de deixar-se de vaguetats i començar a assenyalar amb el dit, encara que faci lleig. Si un anuciant o un distribuïdor incompetents ens ofereixen les meravelles del ‘Fairy’ de ‘Procter and Gamble’, que és ‘el que més condeix’ – no n’hi ha prou d’enadenar paraules presents als diccionaris per a fer una expressió genuïna -, bé ho hem de dir sense ometre els noms dels responsables últims.

Per què, doncs, aquest llibre i no un altre? Per cap raó especial: és el que acabo de llegir, i he pensat que era hora de dir prou a la constant malversació de la tradició d’excel·lents traduccions al català. Sense moure’ns del gènere negre, on és la continuïtat dels Tasis, Pedrolo, Seabra i tants d’altres que van marcar la qualitat de ‘La cua de palla’?

Si un tal Xavier Zambrano gosa signar una traducció enormement deficient de ‘Red mist’, de Patricia Cornwell, editada per ‘La Magrana’, bé s’ha de poder dir sense recórrer a evasives com ara la de referir-se a ‘determinats traductors’ de ‘determinades editorials’.

I sí, també cal referir-se a Jordi Rourera, flamant nou director-editor, a qui, si té ganes de fer-la, se li ha girat feina.

I no és cap consol ni cap justificació que avui gairebé totes les editorials fan el mateix.