El text del projecte de nou Estatut d’Autonomia de Catalunya s’acaba d’aprovar en Comissió. Una de les principals preocupacions de CiU i ERC és la necessitat de garantir que les competències exclusives siguin realment exclusives, ja que la pràctica continuada dels successius governs de l’Estat, amb l’aval del Tribunal Constitucional, ha estat la minimització teòrica i pràctica del concepte.
Amb els vots de CiU i d’ERC, i en alguns casos amb el suport d’ICV, s’ha incorporat al text una referència als anomenats drets històrics. S’hi al·ludeix a la disposició addicional primera de la Constitució per a reclamar una actualització des esmentats drets històrics. I s’estableix una llista de matèries que, en virtut d’aquesta actualització, han de quedar especialment blindades: règim de finançament, organització de les administracions catalanes, organització territorial i règim local, dret civil, llengua, educació, cultura i seguretat pública.
El PSC s’oposa a aquest blindadtge. No és cap novetat. El partit que es va oblidar de presentar les alegacions contra la LOAPA ara fa com que ignora els dos principals mecanismes de dilució de les competències de les institucions catalanes: l’ús i abús de les disposicions bàsiques en tota mena de lleis, tant si són previstes a la Constitució com si no, i la limitació de l’autonomia per la via de l’ofegament econòmic.
Dit això, tinc seriosos dubtes que la fórmula triada pels partits d’obediència catalana sigui gaire adequada, i això per quatre motius:
1) Allò que justifica una nació i la seva voluntat d’independència o si més no d’autonomia, no és la seva història. La història pot aportar-hi una explicació, però la justificació és una altra: l’existència d’un cos social amb identitat pròpia – llengua i cultura – i voluntat d’individualització política.
2) Perquè reivindicar ara els drets històrics, quan no se n’ha parlat gairebé mai, té un cert aire d’improvisació. Molt diferent fou el clam en favor de la restitució de la Generalitat abolida pel franquisme: de referència històrica havia passat a símbol de voluntat política.
3) Perquè la Constitució vigent parla de drets històrics dels territoris forals i tradicionalment Catalunya no es considera territori foral, ni ha estat mai gaire habitual – llevat dels carlins – de parlar de furs.
4) Perquè l’intèrpret dels drets històrics, agradi o no, és el Tribunal Constitucional Espanyol, i la doctrina que ja ha establert sobre el particular no és gaire prometedora.
En conseqüència serà bo de retenir la intencionalitat de la reivindicació sobre el reconeixement dels drets històrics i ésser molt flexible i més acurat en la formulació jurídica d’aquests.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dons ja es hora de canviar, si no ho fan els politics pot ser que la societat s’implica i acabem amb aquesta merda de espoliació.
Disculpa. Se’m ha escapat una gansa.
La voluntat de ser és pot manifestar a través de l’actualització dels drets històrics expoliats.