Consideracions sobre la democràcia i els sistemes de representació. 8.5.2003
Maragall va acceptar molt malament, ara fa gairebé quatre anys, ésser derrotat electoralment. Ara els quatre partits minoritaris s’han enfrontat a CiU per la composició dels Consells Comarcals. En un i altre cas es plantegen temes importants sobre la representativitat política, imprescindible per a la salut democràtica del país; en un i altre cas s’ha fet un ús abusiu de consideracions simplistes i, sobretot, en un i altre cas s’ha actuat a destemps, si més no moralment.
Una de les components bàsiques de la democràcia és la representació. De fórmules representatives n’hi ha moltes, i totes tenen avantatges i inconvenients.
Els sistemes proporcionals són molt bons pel que fa a la representativitat: tothom – llevat dels votants de partits molt minoritaris – pot sentir-s’hi representat. L’inconvenient és que l’elaboració de la llista depèn excessivament de les cúpules dels partits.
Els sistemes proporcionals amb representació territorial ponderada són absolutament legítims: els Länder alemanys en el Senat, els estats en el Parlament Europeu, les províncies en el Parlament de Catalunya. Per què no, doncs, els municipis en els consells comarcals, quan hi ha raons lligades a la funció de suport als municipis petits que tenen els Consells Comarcals?
Sempre que es planteja el problema de la ponderació territorial apareix, de torna, qui fa l’esmena a la totalitat i reclama un sistema d’elecció de persones – no de partits -, i qui, posant en relleu les contradiccions entre programes i realitzacions, blasma l’essència mateixa de la representació política.
En la mesura que hi hagi una cultura política sòlida es pot tendir a fer servir més la democràcia directa: iniciativa popular, referèndums, com ja es fa a alguns països, com Suïssa o els Estats Units. Democràcia directa no vol dir assembleisme ni recurs a la capsa de sabates esdevinguda urna: els requisits jurídics per al plantejament de la consulta i per a la realització d’aquesta han de ser tant o més grans que en el cas de la democràcia representativa.
Pel que fa a la representació basada en persones, els sistemes uninominals, que en són l’expressió extrema – o la seva variant de majories i minories, fórmula més matisada – tenen el gran avantatge de la responsabilitat personal de l’elegit davant els electors, però poden presentar greus defectes de representativitat. Si dividíem Catalunya en 135 circumscripcions unipersonals, al Parlament probablement només hi hauria dos partits: CiU i PSOE. La gent que avui vota ERC, IC-EV i PP, no s’hi sentiria gaire ben representada.
Un altre inconvenient dels sistemes uninominals portats a l’extrem és el de les majories contradictòries. És el que passa sovint en els estats presidencialistes: el President pot no comptar amb majoria en el Parlament. Això passa sovint als Estats Units i a França (on a més el primer ministre és elegit pel Parlament, donant lloc a les anomenades "cohabitacions").
Certament hi ha moltíssimes fórmules intermèdies, tant pel que fa al pes dels territoris com pel que fa a la presentació de candidats i a l’atribució dels escons: sistema alemany (Parlament i Senat), sistemes proporcionals amb llistes obertes, sistemes de majories i minories, etc.
Tots els sistemes tenen avantatges i inconvenients: la panacea no existeix. Si parlem de corrupció, n’hi pot haver en tots els sistemes. Si parlem d’allunyament entre elegit i elector, també. Si ens referim a mediatització pels partits polítics, també. Qui no ha vist, en un sistema uninominal, com els líders es busquen circumscripcions còmodes i deixen les més cantelludes a les joves promeses o als militants incòmodes?
Probablement les raons del descontentament amb els mètodes de la democràcia representativa – fins i tot quan està esquitxada de finestres de democràcia directa – s’ha de buscar en una altra banda.
Potser el que costa d’acceptar és que, en darrer terme, als elegits sempre els toca pactar, renunciar i adaptar-se.
El veritable partit de cadascú és unipersonal: un mateix i prou. Qualsevol que faci una llista – no gaire llarga – de punts de vista sobre temes polítics, difícilment trobarà una altra persona, només una, que hi estigui totalment d’acord. Deu persones, agafades a l’atzar, que fa unes setmanes estaven d’acord a picar cassoles, donaríen deu respostes diferents – fins i tot contradictòries – davant una simple pregunta: i ara, què caldria fer?. No hi ha clònics, ni falta que fan.
Així doncs, quan hom va a votar, ja està fent un pacte tàcit, perquè no pot esperar que el partit de la seva elecció representi exactament els seus interessos i els seus punts de vista. En un cert sentit, sempre es vota un mal menor. I això és igualment vàlid per als qui s’afilien a un partit, amb l’agravant que s’hi afegeix el factor de la competència personal. Com deia Churchill, davant tinc els adversaris; els enemics els tinc al voltant.
Caldria acceptar amb normalitat la cultura del compromís i del pacte, perquè constitueix l’essència mateixa de la democràcia. És lamentable l’espectacle que donen sovint els partits, especialment en èpoques preelectorals: votar ERC és votar PP (perquè tots dos conjuntament han actuat contra CiU); votar CiU és votar PP (perquè CiU ha acceptat el suport extern del PP); votar el PSOE és votar separatista (perquè el PSOE acceptarà el suport d’ERC); votar PNB és votar terrorista (perquè no es pleguen a les exigències del PP i del PSOE d’eliminar un grup parlamentari). Ni cal dir que totes aquestes afirmacions són radicalment falses i impròpies d’un debat ponderat i honest.
I és totalment abusiu d’exigir ara als partits que diguin, per exemple, si investiran president Mas o Maragall, perquè és un intent de fer un dibuix de la societat catalana només en blanc i negre, molt allunyat de la realitat. Per posar un exemple: ERC tindrà probablement la immensa responsabilitat de valorar si el PSOE mediatitzat des de dins per ERC dóna una resultant més catalanista que CiU mediatitzat pel PP des de fora. Però això no autoritza a exigir-los que diguin abans amb qui pactaran, perquè si ho feien es posarien en situació d’acòlit o de simple apèndix, i el debat polític quedaria esbiaixat. Tot dependrà de diversos factors, i ells – i els seus electors – han d’assumir el risc.
Tots els partits polítics – fins i tot els extraparlamentaris – tenen el dret, és més, l’obligació, de fer els plantejaments que creguin més oportuns, com si aspiressin a la majoria absoluta. Sempre, però més en períodes electorals, cal exigir-los només dues coses: un programa simple, clar i creïble, i absència de demagògia i de genialitats. Poques maragallades, vaja.
Ara: tant els partits com els qui els voten han de saber que, d’acord amb la correlació de forces, podran dur a terme una part més gran o més petita del programa. El programa sencer mai no es pot dur a terme, ni quan s’aconsegueix la majoria absoluta. El mateix PP, malgrat la seva increïble prepotència, no durà a terme el seu programa sencer, si més no en matèria laboral, a causa d’una vaga que van voler minimitzar però no van poder ignorar.
Pot acceptar-se que els partits duguin a terme només parcialment el seu programa, fins i tot que deixen per a millor ocasió allò que veuen difícil o impossible. Qui hi ha que a la vida aconsegueixi tot el que es proposa i en el termini en què s’ho proposa? El que sí cal exigir als partits és que no facin res oposat diametralment al propi programa, en definitiva, que no es traeixin. I si s’escau que han de fer un canvi sobtat sobre la marxa, ho han de dir clarament, explicant el com i el perquè, i han de consultar-ho: en aquest sentit és exemplar (quant al procediment) la rectificació que va fer el PSOE en el tema de l’OTAN.
Ara aquests debats, certament, no tocaven, però finalment se n’ha fet un de parcial, de pressa i corrents i amb moltes dosis de demagògia per raons purament conjunturals.
Seria bo que el debat sobre els sistemes de representació es reprengués més endavant, passada la febrada electoral actual. I, sobretot, que es plantegés seriosament la fi de l’imcompliment flagrant d’una de les previsions estatutàries més importants, i finalment s’elaborés una llei electoral catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!