La guerra d’Iraq posa de manifest la inoperència política de la Unió Europea. Una visió força políticament incorrecta. Diari Avui, 28.3.2003
Un dia o un altre caldrà tornar a plantejar la crisi d’Iraq en termes polítics. No crec que tardi gaire aquest moment, perquè aviat es veurà que sota les llambordes no hi ha la platja.
Caldrà repensar l’ONU, i sobretot ens caldrà repensar la Unió Europea. Una cosa és bescantar l’unilateralisme dels Estats Units, i una altra de ben diferent oposar-hi un multilateralisme real. El fet és que, en política internacional, la Unió Europea simplement no existeix, com va reconèixer amargament Solana.
Mirar-se el món des de la llotja no és la millor recepta per a aconseguir el multilateralisme, i tanmateix això és el que ha passat massa sovint. Cal recordar els casos de Srbrenica i de Kosovo? Qui s’arrauleix darrere el taulell del saloon no és el més indicat per a assenyalar les maneres rudes del cow-boy.
Les actituds dels diversos governs europeus han respost massa sovint a conjuntures internes – com la crisi del Prestige – o a herències històriques: impossibilitat d’un eina de defensa europea, pals a les rodes de la unitat alemanya, i tants casos més que es podrien adduir. Que algú demostri doncs que l’actitud actual de Chirac és més ètica o més política que la de Blair. I el mateix es pot dir de les oposicions: el salt qualitatiu que representa el no a la guerra dins l’estat espanyol en comparació amb els altres estats europeus no s’entén sense la prepotència del PP.
Cal demanar als polítics que siguin capaços de formular propostes per elevació i amb visió de futur, i començar a construir els canals participatius per fer de la Unió Europea una cosa que vagi més enllà d’un simple mercat comú que es dispersa a la primera dificultat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!