Albert Vila Lusilla

Europa: en la millor tradició del catalanisme, mai aïllacionista i sempre obert al món, apareix el nostre referent immediat, l’àmbit cultural que tenim més a la vora i al qual pertanyem sens cap mena de dubtes des d’èpoques molt reculades, que volem preservar i enfortir, i que avui coincideix bàsicament amb la Unió Europea.

Estat: Catalunya va tenir en el passat institucions polítiques pròpies, no subordinades a cap altre àmbit superior. Recordem que el comte-duc d’Olivares recomanava al rei a “hacerse Rey de España” i a “reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. Aquesta assimilació en què va fracassar Olivares fou duta a terme a partir de Decret de Nova Planta de Felip V. Catalunya ha intentat del dret i del revés aconseguir un tracte entre iguals, que ha estat sempre rebutjat. Ara és hora de dir prou i assolir l’estat propi, única garantia de la nostra pervivència com a nació.

Estat d’Europa: No ens val el recurs a la polisèmia i al joc d’equívocs. No volem ser l’estat de Massachussets (tot i que no ens aniria gens malament assemblar-nos-hi una mica, ni que fos per la fortalesa de la seva indústria i per l’excel·lència de les seves Universitats). Volem ser un estat d’Europa: és dir, volem ser com Suècia o com els Països Baixos. I tenim un escreix de possibilitats demogràfiques i econòmiques per a assolir un estatus semblant al d’aquests països dins la Unió Europea. Ens diuen que el món va cap a les cessions de sobirania, i certament la Unió Europea n’és una mostra eloqüent. Sí, per descomptat, però d’una determinada manera: tots els tractats que la constitueixen han tingut, tenen i tindran una premissa bàsica, i és que els estats constituents es reconeixen com a jurídicament iguals, sense que hi compti la seva extensió territorial, la seva grandària demogràfica o la seva riquesa. Això tan elemental ha estat i és impossible dins Espanya, i no es beslluma cap possibilitat que pugui mai arribar a ser-ho.

Fa dos anys dèiem “Som una nació; nosaltres decidim”. Amb això afirmàvem i recordàvem al món el principi d’autodeterminació, reconegut internacionalment. No hi ha cap principi ni polític, ni geogràfic ni històric que estableixi com han de ser l’estatus i les institucions pròpies d’una nació. Quan al segle XIX es va fer la unificació italiana, tenia molt a favor la geografia, bastant la cultura però molt poc la història – calia remuntar-se a l’Imperi Romà -; el factor determinant fou la voluntat majoritària dels italians. Pel que fa als catalans, la voluntat de preservació de la nostra identitat col·lectiva i el convenciment que dins Espanya anem a la catàstrofe cultural, social i econòmica ens fa donar un pas més i afirmar en quin sentit volem exercir el dret a l’autodeterminació: no essent possible la via confederal ni tan sols la federal, el dilema és molt senzill: o independència o desaparició com a poble.

Naturalment les motivacions personals – o de grup – per anar a una manifestació com la de demà són molt variades, i no serà el lloc ni l’ocasió per a fer-ne el recompte. Si voleu un exemple clàssic, a la gran manifestació de l’11 de setembre de 1977 hi havia una única consigna general, l’Estatut d’Autonomia, cosa que no va ser obstacle per a la presència de les més variades pancartes. I encara avui es veu de tant en tant alguna manifestació catalanista amb gent enarborant banderes espanyoles – republicanes, però espanyoles. No s’hi val a fer jocs de mans de tipus geomètric: com la pancarta central endarrerida i laterals avançades de fa dos anys, i andròmines similars. Aquesta vegada no serà diferent, i hi haurà qui es manifestarà contra les retallades prescindint del dèficit fiscal, qui es manifestarà contra el dèficit fiscal prescindint dels qui en són paràsitament beneficiaris, i qui maldarà pel federalisme prescindint de la inexistència de candidats a soci federal. Però un cop més el que quedarà al final és el lema dels qui ens han convocat; la resta esdevindrà aviat, a tot estirar, una nota a peu de pàgina.

I com dèiem fa dos anys, la manifestació no resoldrà els problemes, però situarà un marc indefugible per a la’actuació del dia després.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!